Dra. Simó: ’Un professional d'emergències sempre corre contra direcció a la que corre la gent’

Gens et faria pensar que estàs davant una autèntica eminència en el camp de la medicina. Si per alguna cosa destaca a primera vista la Dra. Susana Simó és per la seua proximitat, la seua simpatia, la seua desimboltura i, per descomptat, el seu cridaner tint. Però, darrere de tot açò, hi ha una ment prodigiosa. Simó, valenciana d'origen, va nàixer fa 48 anys i té trenta d'experiència en el sector sanitari. Pràcticament una vida dedicada al pacient i, en concret, al pacient d'urgències.

Va estudiar medicina a València, es va especialitzar a França i porta prop de vint-i-cinc anys a Catalunya. Ha treballat durant deu anys en la nit barcelonina, també a bord de l'Helicòpter Sanitari d'Urgències i ha viscut esdeveniments com els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Any Xacobeo, l'Operació pas de l'Estret o, recentment, els atemptats de Barcelona. Tots ells amb un uniforme i un leitmotiv: "Córrer en la direcció contrària a la qual ho fa la gent".

És la filosofia de vida de Susana Simó, tal com ens ha explicat en aquesta extensa entrevista en la qual hem pogut conèixer-la una mica més. Simó ha escrit llibres sobre la seua especialitat, les urgències, camp en la qual és docent en diverses universitats espanyoles i en l'andorrana. I, entre el treball i les classes, encara troba temps per a estudiar una altra carrera, llegir, escriure -el seu blog no té desaprofitament algun- o fer un puzle, un dels seus molts passatemps. I, per descomptat, visitar a la seua família a València. Es podria escriure un llibre sobre la seua vida però, de moment, ens quedarem amb aquesta entrevista.

D'on li naix aqueixa passió per la medicina?

És una cosa que tens dins. La meua mare diu que amb tres anys ja em vaig demanar la meua primera disfressa d'infermera així que des de ben xicoteta ja apuntava maneres.

Va estudiar a València, va passar per França per a especialitzar-se i va acabar exercint a Barcelona. S'ha mogut molt amb aquesta professió?

Sí. Vaig començar de voluntària socorrista en Creu Roja i, quan hi havia esdeveniments importants, demanaven voluntaris d'altres comunitats. Vaig estar dos anys en el Pas de l'Estret, en el Xacobeo per a rebre als pelegrins i també vaig col·laborar en els Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Just aqueix any estava en cinquè de medicina i em van assignar com a socorrista ajudant dels metges de la família olímpica.

Va ser així com va acabar a Barcelona?

Més o menys. Durant els Jocs Olímpics vam atendre alguns casos greus i el Director Mèdic em va dir que, quan acabara la carrera, tornara a Barcelona. I així ho vaig fer, vaig acabar, vaig enviar cartes a tots els meus contactes allí i, amb els meus estalvis per a tres mesos, em vaig anar a l'aventura. El primer dia que vaig arribar, aqueixa mateixa vesprada, ja tenia un missatge del Director Mèdic. Ell estava llavors de Director Mèdic del 061 de Barcelona, que era just on jo volia treballar.

Posteriorment es va especialitzar en Urgències i Reanimació en la Universitat Paul Sabatier de Tolouse. No hi havia aquesta especialitat mèdica a Espanya?

No, i de fet segueix sense estar reconeguda. Hi ha un esborrany de Llei presentat i el Cos Doctrinal creat, però existeixen conflictes d'interessos que estan impedint que es creu. Per exemple, moltes de les eixides dels especialistes de Medicina de Família són en urgències, de fet molts dels quals estan en urgències són mèdics família, que la fan perquè no poden estudiar la nostra especialitat, però tots hem d'entendre que són especialitats diferents.

És una especialització necessària?

Absolutament. Estem obligats per normativa europea. La formació és concreta per al que després vas a desenvolupar en el teu dia a dia. En la medicina d'urgències treballes amb xiquets, adults, traumatologia, medicina general, ginecologia... Una cosa és que estigues formada com a metge general o de família, com intensivista o anestesista, en atenció a qualsevol franja d'edat o patologia i una altra cosa és que pugues resoldre-la en un context com l'extrahospitalari. En aquestes situacions, el malalt no està en un llit sinó en un vehicle atrapat, en un cinquè pis sense ascensor des del qual has de plantejar-te com baixar-ho, en la muntanya... Adequar tot el que pots aprendre en un hospital a situacions extrahospitalàries és una formació que és necessari rebre però que actualment s'aprèn a força de rotacions de màster i postgrau i també de manera autodidacta.

'Mobilitzacions i immobilitzacions. Tècniques d'abordatge en atenció extrahospitàlaria'. És el títol de l'últim llibre que ha escrit en col·laboració juntament amb altres companys de la professió i que vosté mateixa has dirigit. Preten cobrir aqueixa llacuna que m'explicava prèviament?

Alguna cosa així. Intentem explicar coses concretes que no estan cobertes actualment. És com el meu primer manual, el de "Incidents de Múltiples Víctimes i Catàstrofes". Vam decidir publicar-ho amb un contingut pràctic que tinguera la base genèrica de com gestionar un incident d'aqueixes característiques. Ara al maig ixen altres dos, relacionats amb les urgències extrahospitalàries.

En treballar fora d'hospital, atenent urgències, ha de trobar-se una amb situacions moltes vegades extremes, no?

Treballar en el carrer té una cosa i és que que eres tu qui va al lloc en el qual està el malalt. Açò d'entrada és una situació diferent a quan el malalt ve a l'hospital i estàs protegida per una gran estructura i per més companys. En el meu cas, he estat fent la nit de Barcelona durant deu anys i puc assegurar-te que és una ciutat diferent. He tingut perill físic més d'una vegada, ens han agredit, hem hagut de negociar, o anar a buscar ajudar parell a un company, entrar a un servei amb Mossos d'Esquadra...

Ens podria explicar algun cas concret?

Una anècdota diferent em va passar fa uns anys quan vaig ser a assistir a un dels presos de la Model a Barcelona. Abans Hi havia un servei mèdic en la presó i quan existia risc vital ens cridaven perquè traslladàrem el malalt a l'hospital. En una ocasió, vam portar a un pacient al que se li havia diagnosticat erròniament un infart i se li estava donant medicació per a açò. Jo vaig dir que era una pancreatitis, vaig canviar el tractament i més tard es va confirmar que així era. Dos anys després, en una de les zones més perilloses de la ciutat vam tenir un servei molt conflictiu en la via pública perquè ens estaven complicant l'assistència amb espentes i amenaces. De sobte, va aparèixer un senyor i va dir: 'A la doctora ni la toqueu que és la que em va salvar la vida'. Era l'home al que li havia canviat el tractament en La Model.

I alguna anècdota divertida?

Sí... (riu) En la nit ens coneixem tots. En una ocasió li van robar el cotxe a una companya i vam córrer la veu entre els quals coneixíem de la nit barcelonina. L'endemà estava el cotxe en la porta de la seua casa, encara que amb el pany trencat, amb una nota de disculpa.

Als amics a prop... i als enemics encara més.

Açò és. De totes maneres aquestes són anècdotes de la nit barcelonina. Quan vaig canviar des del 2000 a zona rural la cosa es va tranquil·litzar. Ara estic a Manresa i la veritat que em trobe molt a gust.

També va estar en els atemptats de Barcelona del passat any. Li va pillar treballant?

No estava de guàrdia en aqueix moment. Em va entrar l'alerta per WhatsApp i vaig anar cap a allí perquè estava molt a prop.

Què es va trobar?

Vaig arribar, em vaig identificar per a poder entrar a la zona de seguretat i la policia em va demanar que atenguera a la gent que havia fugit i estava confinada en unes tendes perquè el SEM (SAMU en català) encara estava en les Rambles atenent als ferits més greus. Em vaig tancar en una de les tendes i vam evacuar a tots els que podien caminar que es trobaven allí perquè la zona no era segura. Jo em vaig quedar dins el més al fons que vam poder, amb les persianes a baix i els responsables de la tenda, amb un senyor i la seua dona, que tenia una fractura de maluc i no podia caminar. Vaig intentar tranquil·litzar-la i li vaig immobilitzar la pelvis amb el que allí hi havia, un mocador d'aqueixos llargs de coll. Així vam estar més de trenta minuts fins que van venir els meus companys a per ella. Després em vaig quedar ajudant fóra. En la zona justa de l'incident no vaig arribar a estar.

I què se li passa en aqueixos moments pel cap? L'instint de supervivència li demana a una que isca...

Sí, però jo entre. Un metge sempre correm contra direcció a la qual ho fa la gent, és alguna cosa que tens dins. Açò no lleva que passes por, recorde que en Les Rambles en vaig tenir molta. Es passa molt pitjor de paisà que d'uniforme i amb material i més companys. Però, per damunt d'aqueix sentiment, està el de voler ajudar a la gent. És el quotidià. Estàs, fora de la ciutat, lluny d'un hospital, amb una persona la vida de la qual depèn del que estàs fent... clar que t'espanta, però gratifica quan acaba bé, encara que és molt dur quan no és així. I quan tot pasa, és quan t'adones del que has viscut.

Té un blog molt interessant en el qual toques molts temes. El títol del mateix m'ha cridat l'atenció: 'Viure és una casualitat'. Ho és?

No t'ho pots ni imaginar. Perquè depèn d'on tingues la urgència, a quina hora, qui vaja a per tu o a quin hospital et manen, pots seguir avant o quedar-te en el camí. No som, ni hem de ser, conscients de totes les casualitats que hi ha al voltant d'una urgència sanitària i de la vida mateixa. He vist molta gent de totes les edats que ix de casa com cada dia i ja no torna, encara que també hi ha molta que segueix ací pel nostre treball. Al final, viure és una casualitat.