Una investigació analitza les trobades homosexuals furtives i la repressió policial i judicial dels anys 70
Javier Fernández Galeano, investigador Ramon i Cajal del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València (UV), conclou que a l’actual Comunitat Valenciana, llocs abandonats com parcs, banys públics i platges van ser durant el final del franquisme els escenaris principals de cruising, una pràctica originària de la comunitat LGBT+ consistent a tenir sexe a llocs públics. El treball, elaborat a través d’expedients policials, sentències i testimonis viscuts, mostra com la policia i el sistema judicial van patologitzar els homosexuals, els quals es presentaven a si mateixos com a autòmats de la nit, per a evitar desvelar les seues motivacions.
Durant els anys setanta del segle XX, la sociabilitat homosexual a l’actual Comunitat Valenciana es manifestava en llocs de trobada que incloïen des dels espais de cruising, com ruïnes, parcs i urinaris, a l’emergent xarxa de locals, discoteques i festes privades. Els llocs de trobades clandestines a l’exterior estaven sota el focus dels cossos de policia, però així i tot oferien l’alternativa més accessible i comuna en un context que criminalitzava la visibilitat LGBT+. En el seu article publicat en la revista Cuadernos de Historia Contemporánea, de la Universitat Complutense, Fernández Galeano fa un mapatge d’aquests llocs després d’analitzar els expedients del Jutjat de Perillositat i Rehabilitació Social de València dels anys 1971 a 1978.
Alguns d’aquests llocs apareixen esmentats a les guies internacionals per a gais, que proporcionaven informació sobre llocs on la comunitat LGTBIQ+ era ben rebuda a les ciutats. El 1971, València apareixia representada per dos locals LGBT-friendly: el Club Capricorn, al número 29 del carrer de la Mar, i la cafeteria Casa Lauria, a Roger de Lauria, 2-A. Dos anys després, la capital del Túria tenia 6 establiments a les guies internacionals, amb llocs com Berlín, al carrer del Sant Bult 27, o Cavall Blanc, al carrer de Rumbau 6.
En aquestes guies no apareix esmentat cap local a les províncies d’Alacant i Castelló. Tot i això, hi va haver una gran quantitat d’expedients policials oberts a Alacant, i sobretot a Elx, on es relata que hi havia molt de trànsit d’homes deambulants al tram del parc municipal al costat del passeig de l’Estació. A Castelló de la Plana, una tapisseria amagava festes clandestines d’homosexuals i va ser un punt clau per a la comunitat LGTBIQ+ de la província. Es va descobrir quan va ser detingut un jove belga que un conegut “fue presentando a distintos maricas de esta capital que le fueron dando de comer y algún dinero solo porque alternara con ellos y se dejara chupar el miembro”, segons l’informe de la policia.
En els casos portats als tribunals, el jutge dictava una sentència de “no perillositat” si la persona patia alguna malaltia mental, si tenia una família amb fills o si disposava de feina. Per contra, la majoria d’invertidos (terme usat per referir-se als homosexuals) que no posseïen alguna d’aquestes característiques eren internats a la presó com a psicòpates sexuals.
“Los archivos policiales trataban a los homosexuales que participaban en estos encuentros como autómatas sexuales que se buscaban entre sí, llevados por impulsos mecánicos que no podían explicar. En los informes se obviaron los términos relacionados con el deseo y la excitación, ya que los oficiales buscaban establecer una equivalencia con otros delitos penales y los acusados sabían que contar con detalle estas actividades no jugaba a su favor”, explica Fernández Galeano, amb la qual cosa moltes vegades als expedients s’intueix que l’instructor era qui oferia els detalls. “El declarante era objeto de manoseos por todas las partes de su cuerpo” o “habían decidido bajarse los pantalones para culminar el placer homosexual”, són alguns extractes dels informes policials.
Les sentències podien absoldre o condemnar, i això depenia del jutge i de les circumstàncies. L’article cita que el jutge en matèria de perillositat social d’Alacant era més sever que el de València. En qualsevol cas, les sentències promovien indirectament els patrons d’autorepressió i internalització de la vergonya. N’és un exemple un cas en què la comissaria d’Alcoi va certificar que la conducta homosexual d’un acusat no era coneguda pel públic; el forense el va qualificar de psicòpata sexual però “con buena conciencia moral”; el procurador va al·legar que era una pobra “persona enferma”; i el jutge el va absoldre per la seua discreció i aparent penediment.
Davant aquesta visió mediatitzada pels informes policials i les sentències, Fernández Galeano esmenta el llibre de Lluís Fernández L’anarquista nu, en què es presenta el cruising a València durant els 70 com una activitat diürna, compartida i celebrada, descripció que xoca amb la documentació policial que la qualifica de nocturna, sigil·losa i oculta. A més, per oferir un relat tan proper als fets com fora possible, l’investigador de la Universitat de València també ha incorporat al seu article els testimonis de persones homosexuals dels anys 70 amb què es va reunir el 2023 per a contrastar i oferir una visió des de l’experiència.
