Implantar la ciència oberta necessita un marc normatiu comú, major finançament i un nou sistema d’avaluació
Fa poc més de vint anys, una reunió a Budapest marcà l’inici del que es coneix com a ciència oberta, una manera d’investigar que busca fer-la millor, més col·laborativa i transparent. Un estudi, amb Aurora González Teruel i Maria Francisca Abad García, investigadores de la Universitat de València, entre d’altres, ha analitzat els principals factors facilitadors i les barreres percebudes en aquest moment per a implantar la ciència oberta a Espanya. Entre d’altres, publicar en obert afavoreix la visibilitat dels treballs acadèmics, encara que el personal investigador creu que falten incentius per a publicar més en obert.
El treball, en què també participa personal investigador de la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Navarra, s’ha publicat en la revista Profesional de la Información. A més, entre el 24 i el 30 d’octubre té lloc la Setmana Internacional de l’Accés Obert.
Aurora González Teruel, professora i investigadora del Departament d’Història de la Ciència i la Documentació de la Facultat de Medicina de la Universitat de València, i primera signant de l’article, destaca que: “els valors sobre els quals se sosté la ciència oberta són compartits pels actors del sistema científic, però també s’ha observat que la seua plena implementació només arribarà si es donen tres condicions”.
Es tracta d’un marc normatiu comú i harmonitzat entre totes les institucions amb competències en política d’investigació; que aquest marc es vincule amb un sistema d’avaluació de la investigació alineat amb aquests nous valors i que dóna un menor pes a criteris quantitatius i més a la integritat científica i l’impacte social. I en tercer lloc, González Teruel proposa un finançament suficient que dóne suport a aquest sistema, en termes d’incentius econòmics i curriculars, i un augment dels recursos econòmics i humans per a implantar un model d’avaluació de la investigació que estiga en consonància amb els valors de la ciència oberta, ja que el vigent està molt lluny d’estar-hi”.
Maria Francisca Abad García, catedràtica del Departament d’Història de la Ciència i la Documentació, per la seua banda, apunta que encara que la ciència oberta està en l’agenda política, “encara falta una aposta ferma per ella. Cert és que es troba amb polítiques i infraestructures que possibiliten l’accés obert i està en procés dotar la comunitat investigadora del suport tecnològic per a la compartició de dades, però el compromís de les universitats no es tradueix en objectius específics, en criteris per a monitoritzar-los o en incentius per a la seua consecució”.
A més, en aquest estudi s’ha posat en evidència que l’actitud dels principals actors del sistema, el personal investigador, és propicia, però que solament podran adoptar-se els valors de la ciència oberta si hi ha una voluntat institucional de canvi. “La implementació de la CA requereix incrementar els recursos disponibles, però també definir amb claredat com dur-la a terme. És d’esperar que les directrius europees i els recents canvis legislatius esdevinguts en el nostre país siguen un impuls decisiu”, segons Abad García.
Segons Alexandre López Borrull, investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), “abans les preguntes sobre ciència oberta començaven amb un per què o un per a què; ara tenen a veure sobretot amb el com”. El treball ha recollit les opinions de diferents actors del sistema científic al voltant de diversos pilars de la ciència oberta.
Organitzat a través d’entrevistes i enquestes, l’estudi ha recollit la visió de personal investigador, agents avaluadors, editors de revistes, vicerectors d’universitats i personal bibliotecari. Els treballs d’aquest tipus se solen basar únicament en l’opinió dels primers i generalment només a través d’enquestes, però, segons Candela Ollé, investigadora de la UOC “un mèrit de l’article és que té en compte la perspectiva dels cinc agents clau; els va a buscar i després n’extrau una visió global amb cadascuna de les aportacions”.
En concret, i respecte a l’accés obert de les publicacions i la publicació en repositoris, es reconeixen com un factor positiu que en pot augmentar l’impacte i la visibilitat. No obstant això, es troben a faltar polítiques institucionals de foment o obligatorietat, i es demanen incentius curriculars i econòmics que permeten impulsar-les. Una dada esclaridora del camí que cal recórrer és que, tot i que la Llei de la ciència de 2011 obliga a compartir en obert els documents resultants de convocatòries finançades amb fons públics, només un 58 % de les recerques els havien aportat dos anys després que la llei entrara en vigor.
Una cosa semblant succeeix en relació amb l’ús de dades obertes en recerca. Hi ha una percepció clara del seu benefici, però es troben a faltar polítiques o estratègies globals. Per a Ollé, “cada universitat té les seues pròpies maneres d’actuar i hi ha moltes diferències entre elles pel que fa a l’estructura i l’aposta”. “Necessitem regles del joc compartides, tenint en compte, a més, que el panorama és complex, sobretot per als investigadors joves”, afirma. Aquests investigadors, que depenen en gran manera de les seues publicacions per continuar la carrera acadèmica, expressen més reticències a l’hora de compartir unes dades que els ha portat molt de treball aconseguir i que sovint volen rendibilitzar durant els anys següents.
