Un estudi desenvolupa una metodologia pionera per a precisar el temps transcorregut entre focs neandertals

Un equip d’investigació interdisciplinari conformat per la Universitat de València, la Universitat de Burgos, la Universitat de La Laguna, la Universitat d'Alacant, la Universitat Complutense de Madrid, i l'Institut de Geociències, ha aconseguit determinar amb enorme precisió el temps mínim transcorregut entre diversos focs neandertals en el jaciment d’El Salt (Alcoi, Alacant). La investigació, publicada en la revista Nature, aborda un dels grans desafiaments de l'arqueologia prehistòrica: l'escala temporal en què es van dur a terme activitats humanes en el Paleolític. Aquest avanç ha estat possible gràcies a l'estudi dels focs o 'llars', i les seues restes arqueològiques associades, mitjançant una metodologia molt novedosa que combina anàlisis arqueomagnètiques i arqueoestratigràfiques.

Els resultats de l’estudi mostren que la formació de la seqüència de focs estudiada comportaria almenys 200-240 anys, amb diferències de dècades entre alguns d'ells. És una resolució temporal sense precedents i amb importants implicacions arqueològiques. Aquesta seqüència temporal implicaria que els grups humans que van fer aquests focs van estar separats per diverses generacions. Aquesta tècnica suposa un gran pas endavant per a l'arqueologia que ajudarà a entendre molt millor el comportament humà en el passat.

Per a l'investigador de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Universitat de València Santiago Sossa-Ríos aquest treball resulta fonamental per a entendre que el problema del temps en la Prehistòria segueix molt obert: "Quan excavem superfícies arqueològiques amb molt de material dipositat intuïm que procedeix de molts esdeveniments d'ocupació humana, però fins a aquest moment no coneixíem el temps mínim transcorregut entre ells. No sabíem si era qüestió de desenes, centenars o milers d'anys, mentre que ara podem conéixer que com a mínim van transcórrer fins i tot dècades". Sossa-Ríos explica que amb aquest estudi s'obri una porta per a obtindre resolucions molt altes fent servir un element comú en els jaciments paleolítics com és el foc. "A partir d'ací, amb aquests marcs temporals, podrem obrir noves línies per a explorar, per exemple, patrons de mobilitat, canvis tecnològics o diferències en l'ús de l'espai. El temps està ací, el repte és combinar i extraure tot el que els mètodes ens ofereixen per a arribar a ell", apunta l'investigador de la Universitat de València.

L'estudi, desenvolupat durant quasi 10 anys, analitza una seqüència de 6 llars procedents d'una mateixa unitat arqueològica (unitat X), d'uns 52.000 anys d'antiguitat. L' abric d’El Salt és un jaciment neandertal conegut, entre altres coses, per les nombroses llars documentades en un excepcional estat de conservació. Aquestes llars poden aparéixer sobre una mateixa superfície o separades per pocs centímetres de sediment, i s' associen a nombroses restes d'utensilis de pedra, fragments d’ossos i carbó derivats de diferents episodis d' activitat humana. Fins ara, l'ordre i el temps transcorregut entre aquest tipus de conjunts de llars i restes d'activitat, que són comunes en el registre paleolític a nivell mundial, era una incògnita que dificultava l'estudi de les societats prehistòriques. L'estudi determina que, al 99% de probabilitat, van transcórrer com a mínim uns 200-240 anys entre la realització de la primera llar i l'última, amb diferències d'almenys 2-3 dècades entre algunes d'elles. Es tracta d' una resolució sense precedents en l'arqueologia paleolítica i que canvia de manera significativa les concepcions prèvies sobre la freqüència de les ocupacions humanes en les societats caçadores-recol·lectores prehistòriques.

Fins ara, les tècniques de datació disponibles per a contextos tan antics com la unitat X d’El Salt solien tindre incerteses temporals molt altes. En la recent investigació, mitjançant estudis d'arqueoestratigrafia es va inferir la posició estratigràfica relativa en la qual es troben les llars i les seues restes associades. Una vegada inferit l' ordre estratigràfic dels focs, es va procedir a quantificar el temps mínim transcorregut entre les seues cremes i aquesta és la principal aportació metodològica de l' estudi. Per a això es recorre a l'arqueomagnetisme, disciplina geofísica que estudia el registre de la direcció i/o intensitat del camp magnètic terrestre (CMT) en materials arqueològics cremats.

Resultats

En el cas de la unitat X d’El Salt, els resultats obtinguts tenen implicacions molt importants i inesperades. Les llars o focs, que es distribueixen en uns pocs centímetres de grossària de sediment i alguns d'ells aparentment en la mateixa superfície, representen almenys dos segles. Aquest descobriment posa en tela de judici la pràctica arqueològica habitual d' estudiar els materials com si pertanyeren a un únic grup cultural o a un període de vida humana, i insta les investigacions a reconsiderar el seu enfocament.

Que el temps mínim de formació de la seqüència de focs siga d'uns 200-240 anys implica que els grups humans que els van fer van estar separats per diverses generacions. Parlem potser d'individus que, fins i tot, mai van arribar a conéixer-se. Les implicacions arqueològiques són enormes. No cal oblidar que són grups caçadors-recol·lectors, que es mouen constantment a la busca de recursos. El que s' excava en un jaciment com aquest no és més que una imatge aïllada i concreta de tot un conjunt d'activitats realitzades en un territori molt més ampli. El que ací s'ha obtingut són xicotets fotogrames d'una pel·lícula molt llarga, però s'ha aconseguit establir el seu context temporal amb una precisió desconeguda. A més, és una metodologia aplicable no només a cronologies paleolítiques, sinó a qualsevol altre període que tinga estructures de combustió ben preservades. "Sense dubte, es tracta d'un gran pas endavant per a l'arqueologia que ens ajudarà a entendre molt millor el comportament humà en el passat", expliquen des de l'estudi.