El Centre del Carme presenta la mostra ‘Imago vocis’, sobre la construcció de la memòria a partir del relat coral

El Centre del Carme Cultura Contemporània presenta l’exposició ‘Imago vocis. Eco de lo visible’ dins de la convocatòria V.O. de comissariat del Consorci de Museus.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, acompanyat per les comissàries de la mostra, Ada Sbriccoli i Arola Valls, ha presentat aquest matí l’exposició composta per les obres de José Antonio Orts, Richard T. Walker, Perejaume, Cristina Almodóvar, Iñaki Bonillas, Francis Alÿs, Alegría y Piñero, Rabih Mroué, Tatiana Abellán, Irene Solà i Lúa Cordech.

A partir de la fricció entre les arts visuals i les arts sonores, ‘Imago vocis’ reuneix una selecció d’obres que renuncien a la univocitat del relat oficial de la història per a proposar una reconstrucció de la memòria de forma coral.

Pérez Pont ha assenyalat que “la convocatòria V.O. de comissariat ens permet acostar-nos a la creació contemporània des de diferents òptiques, investigacions o corrents de pensament. En aquest cas, la veu, l’eco, es presenta com un símbol de la capacitat o incapacitat de transmissió de la memòria així com de la necessitat d’obrir-nos a altres relats més enllà de l’hegemònic”.

El director del Centre del Carme ha afegit que “‘Imago vocis’ amplia el concepte de memòria, no només com una qüestió inherent a la humanitat sinó també a la matèria, la memòria de l’espai natural”.

‘Imago vocis’ és la fórmula utilitzada en llatí per a descriure el fenomen de l’eco. A partir del mite grec d’Eco relatat per Ovidi en ‘Les metamorfosis’, les comissàries proposen un conjunt d’obres que ens enfronten a la impossibilitat d’articular un discurs propi: quan l’eloqüència d’Eco va ser silenciada per Hera, la nimfa es va veure condemnada a repetir les últimes paraules del seu interlocutor.

‘Imago vocis. Eco de lo visible’ proposa rellegir la figura d’Eco des de les pràctiques artístiques contemporànies. Com es materialitza la reverberació d’un eco? Com pot operar en el territori de la imatge aquesta metàfora sonora? Posant a prova els mecanismes de la construcció i transmissió de la memòria en el territori del relat personal, l’autobiografia i la relació amb el nostre entorn, les obres presentades aprofundeixen en el caràcter ficcional i en la distorsió implícita en tota narració d’una experiència.

Segons les comissàries, “la distància, la repetició, el ‘delay’ o la distorsió que ens separen de l’esdeveniment constitueixen un llenguatge comú des del qual ens interpel·len com a reverberacions restituïdes per les parets d’una roca. Així mateix, i recuperant l’origen mitològic d’Eco, destinada com a orèada a protegir les grutes i les muntanyes, el paisatge esdevé escenari i testimoni, un espai de trobada entre present i passat”.

Perejaume, ‘Micròfons’

Perejaume convida a contemplar un imponent paisatge enfront de la mar. A la vora del penya-segat s’eleva un conjunt de micròfons. El subjecte romàntic que solia contemplar l’horitzó des de les altures ha sigut substituït per una presència sonora que amplifica les veus de l’entorn, personificant el paisatge. D’aquesta manera, ens proposa pensar la naturalesa com a contenidora de relats i capes sedimentades de memòria.

Cristina Almodóvar, ‘Rocas IX’

La silueta d’un paisatge rocós produeix una ombra a la paret. Els diversos elements que conformen l’obra (fil d’aram, tinta, llum i ombra) dibuixen un conjunt de plans buits continguts entre les línies que entren i ixen de la paret. Les roques fluctuen entre les dues i les tres dimensions, i passen de la matèria a la llum, segons el punt de vista de l’observador.

Iñaki Bonillas, ‘El imitador de voces’

Iñaki Bonillas va proposar a uns copistes professionals que realitzaren amb les seues màquines d’escriure una còpia en alemany i en castellà del conte de Thomas Berhard en el qual un imitador de veus és incapaç de reproduir la seua pròpia veu. Tots els gestos implicats en l’acció —la duplicació del text, la seua traducció de l’alemany, així com la presentació de l’obra final— multipliquen les capes que ens allunyen d’un original que s’ha esvaït en el procés.

Francis Alÿs, ‘Untitled (The Liar, The Copy of the Liar Series)’

“Sometimes making nothing leads to something”. Aquesta és la frase que Francis Alÿs va escriure al peu d’una fotografia trobada on apareixen les cames d’un personatge en què han quedat apegades els fulls d’un periòdic. L’artista va calcar la fotografia original i va pintar a partir d’aquesta un petit oli que posteriorment va enviar a retolistes de la ciutat de Mèxic perquè feren les seues pròpies versions. La imatge original obri la possibilitat d’una enunciació pròpia: un retolista aprofita l’espai buit del periòdic per a demanar el vot per al Partit Acció Revolucionària, mentre que un altre converteix el periòdic en partitura. Un procés de creació compartida que difumina la individualitat del pintor en una xarxa de sediments culturals.

Omer Fast, ‘Talk Show’

En un espai a mitjan camí entre el ‘set’ televisiu i l’escenari teatral, la convidada Lisa Ramaci conta a l’actriu Rosie Perez un episodi tràgic de la seua història personal, vinculat al conflicte bèl·lic de la guerra de l’Iraq. Assumint un paper pròxim al del confessor, l’actriu escolta aquest relat i el memoritza per a explicar-ho, posteriorment, a una tercera persona. La transmissió de la història original es repeteix sis vegades més, de manera que s’articula una seqüència en què la història original es distorsiona progressivament, i es visibilitzen les relacions de poder implícites en els processos de comunicació.

Rabih Mroué, ‘Face A/ Face B’

En el context del conflicte bèl·lic del Líban, ‘Face A / Face B’ aprofundeix en el relat autobiogràfic de Rabih Mroué. Creada a partir de la recuperació d’una cinta de casset que l’artista i els seus familiars van enviar a un germà que vivia a Rússia, l’obra combina registres sonors, melodies, i testimonis amb material de diversa índole. D’aquesta forma, la memòria familiar s’entretix de manera inseparable amb la història col·lectiva i forma un entramat polifònic des del qual podem entreveure els efectes de la guerra.

Lúa Coderch, ‘Not I’

Partint de la peça teatral homònima escrita per Samuel Beckett en 1972, en la qual apareix únicament una boca que emet un relat fragmentat de frases sincopades, ‘Not I’ narra les històries de sis personatges que experimenten problemàtiques vinculades amb la veu o amb la possibilitat de dir alguna cosa. Aquesta figura permet a Lúa Coderch explorar una sèrie de qüestions entorn de la veu com a fenomen físic i com a vehicle per a generar sentit per als altres.

Tatiana Abellán, ‘Fuisteis yo, memoria líquida’

Un arxiu d’imatges òrfenes procedents de mercats ambulants, antiquaris o àlbums familiars oblidats ens restitueix les històries personals dels individus allí retratats com a registres històrics insignificants. Aquestes fotografies, símbol de l’oblit i de la fragilitat de la memòria, es converteixen en els materials d’una obra concebuda com un autoretrat fragmentari i impersonal.

José Antonio Orts, ‘Sin título (fa mayor)’

Un òrgan de tubs blancs cobra vida en detectar en l’espill la nostra presència, emetent un fa major com a resposta a la intensitat de llum que projectem. El circuit electrònic d’aquesta escultura sonora converteix la nostra imatge en so i emparenta la visió amb l’audició.

Richard T. Walker, ‘A paradox in distance (inverted) #1’

A través d’un canvi d’escala, la instal·lació de Richard T. Walker converteix una pedra en una muntanya. La peça explora així els límits del llenguatge a l’hora de transmetre la realitat experimentada i qüestiona la seua capacitat de funcionar com a mitjà de comunicació i comprensió mútua.

Alegría y Piñero, ‘Oí: Teme, si no, quitaré a la roca eco que huía’

Com a part de la seua investigació sobre la fenomenologia de la parla i la seua dimensió artificial, Alegría y Piñero han creat una peça específica per a la mostra. La peça parteix de la divisió de les paraules en unitats mínimes: cada motle correspon al perfil d’una persona que pronuncia una síl·laba. L’obra és activada quan la nostra mà recorre la motlura i la seua ombra revela un perfil parlant que genera una parla muda.