Silvestre Segarra, un empresari amb vocació de servei i lliurament als altres

Silvestre Segarra, nascut a la Vall d'Uixó fa 56 anys, és l'actual vicepresident del Grup Porcelanosa, al qual porta vinculat des de 1987.

Casat amb María José Soriano, pare de quatre fills i orgullós avi d'una néta, és la continuïtat d'una de les sagues familiars més conegudes i importants de la província de Castelló. El seu avi, Silvestre Segarra, va fundar la Fàbrica Segarra a la Vall d'Uixó, un negoci familiar que van continuar el seu avi i el seu pare.

Amant de la novel·la històrica, aquest Llicenciat en Dret té entre mans la tesi doctoral sobre el Dret Foral Valencià, segueix al Vila-real CF, ha sigut mantenidor en les festes patronals de Sant Vicent Ferrer de la Vall d'Uixó i pregoner de Setmana Santa en la parròquia del Sant Ángel de la seua ciutat natal, és un gran aficionat a la muntanya i malgrat les seues obligacions laborals encara trau temps per a prestar servei i ajudar als qui ho necessiten a Lourdes (França).

Va voler ser militar però la vida li tenia preparat altre destinació. Ara, aquest vallero establit a Vila-real dirigeix una de les empreses més importants d'Espanya amb més de 850 botigues a tot el món.

Com ha afrontat Porcelanosa la crisi del covid?

Al principi amb molta por. Vam haver d'agafar mesures fortes, tanquem una setmana abans del confinament total i les oficines es van incorporar a poc a poc al teletreball. Dels 2.500 treballadors que tenim a Vila-real, afortunadament, només han hagut 12 positius i la gent jove quasi tots són asimptomàtics.

Considera que les administracions estan a l'altura de les circumstàncies?

És difícil dir si estan a l'altura. En principi no sabien res i no es podia esperar més. Encara que hi ha països que ha funcionat molt millor que ací, com és el cas d'Anglaterra, França o els EUA, on nosaltres no hem realitzat cap ERTE.

Per descomptat, Espanya no ha estat al nivell que ha pogut estar França, Anglaterra o els Estats Units, on es va decretar un ERTE pràcticament del 100% i l'empresa que en quatre mesos retornara als mateixos treballadors que tenia al principi, se li donaria una subvenció a fons perdut, i ja s'ha cobrat. I a Espanya, encara hi ha qui no ha cobrat l'ERTE i hi ha autònoms que estan patint una barbaritat.

Com és el seu dia a dia en Porcelanosa?

En un any la situació ha canviat molt. Des de fa 30 anys, de dilluns a divendres he estat quasi sempre fora de casa, he realitzat molts viatges. Però enguany, hem canvis en la direcció, i ja els toca eixir de viatge als meus fills, però no han eixit tampoc (entre riures).

Des de 1983, enguany serà el primer que no aniré als Estats Units, on he anat tots els mesos i hi ha mesos que fins a dues vegades.

Solc arribar a l'oficina a les 7.20 del matí i acabe sobre les 7 de la vesprada. I encara que ja no es treballe els dissabtes, jo vinc alguna estona.

Quin és l'èxit de Porcelanosa?

Indubtablement va ser la comercialització del producte. Fer un bon producte diferent a tots, de molta qualitat i saber portar-ho al segment de mercat. També ha tingut una gran importància a internacionalització. Jo diria que és la suma de molts factors.

Quins reptes es planteja en el futur l'empresa?

Enguany el repte serà que acabarem un 8% per davall de l'any passat, dada que no està mal perquè és la pèrdua d'un mes que ha estat parada l'empresa.

De cara al futur, mantenir la generació de riquesa per a tots, mantenir els 4.800 llocs de treball (2.500 a la província i 2.300 per la resta del món) i anar canviant el producte conforme el requerisca el mercat, adaptar-nos a la necessitats del mercat i anar per davant, creant tinença en el mercat.

S'emporta el treball a casa o intenta desconnectar quan sale del seu despatx?

És difícil perquè està la meua dona en el despatx del costat i ara també els meus fills.

Fill, nét i besnét d'empresaris. S'imagina la seua vida d'una altra manera?

Sí. De xicotet volia ser militar. De fet vaig fer les proves d'accés a l'Acadèmia Militar i l'anar-me a Saragossa va ser una cosa ocasional. El mateix any que vaig presentar en l'Acadèmia Militar de Saragossa li van detectar càncer al meu pare. Ho vaig deixar i vaig començar a estudiar Econòmiques i allí va canviar tota la meua vida. D'haver continuat ara seria, com a mínim, coronel (riu).

Fa poc encara em van convidar a menjar uns companys que van fer el preparatori amb mi i que acaben d'ascendir a generals.

Parlem de la Vall d'Uixó, la seua ciutat natal. Quins records li queden d'aquella època gloriosa de la Fàbrica Segarra?

Quan els meus pares van deixar d'estar jo tenia 12 anys, però tinc una memòria bastant clara de la situació, sobretot de la ultima època, que va ser la pitjor. De la Vall tinc molt bons records, com de tots els llocs, la memòria és molt agraïda i els mals records s'esborren. És igual que del col·legi o de la mili, et recordes sempre dels bons moments.

Algun record que encara conserve d'aquella època?

Tinc un enregistrament d'un NO-DO que isc amb 7 anys, de la mà del meu pare, rebent al llavors ministre de Governació, Garicano Goñi. És un record que m'agrada mirar moltes vegades.

Quines són les seues aficions?

M'agrada llegir novel·la històrica. El dret foral valencià és una de les coses que més m'agraden, sóc llicenciat en Dret i porte anys preparant el doctorat sobre dret foral valencià, espere poder acabar la tesi algun dia i poder-la presentar.

Seguisc el futbol, el Vila-real CF. Abans seguia el ciclisme amb Induráin i tinc un record per al meu ídol de joventut, Eduardo Castelló El Mosca, vallero que va morir fa poques setmanes. Quan jo era xicotet, vam anar a rebre-ho perquè havia guanyat el premi de la muntanya i vam ser al centre de la Vall d'Uixó i va eixir al balcó de l'ajuntament. Un altre record que encara conserve és una gorra que em va donar personalment i quan ell tenia la botiga d'esports en Horts Sogueros, a Castelló, sempre passava a prendre'm un cafè amb Eduardo Castelló.

També m'agrada caminar. He fet ultra trails, cinc vegades d'Olot a Sant Feliu de Guixols que són 100 km en 24 hores. Però per problemes en els malucs, ara només vaig i torne caminant a casa, hi ha dies que fins a tres vegades. Més el que camine per dins de la fàbrica, faig de 12.000 a 14.000 passos diaris. Ara preferisc anar passejant al meu ritme.

Si li dic Lourdes, què li ve al capdavant?

L'altre dia estava mirant una foto de 1972 amb la meua mare, quasi tots els que apareixen ja han mort. A Lourdes he viscut vivències humanes, totes les que un es puguen imaginar. Hi ha hagut èpoques en les quals he anat molt, unes altres que pel treball he deixat d'anar. Però ara torne a anar amb els meus fills, i espere anar de nou i amb la néta.

Sempre ha anat a Lorda amb l'Hospitalitat Segorbe-Castelló i aquest estiu i l'anterior he anat pel meu compte a prestar servei a l'Hospitalitat Internacional. Tinc molts records i molts amics.

Lourdes és una lliçó de vida. T'adones del que ha canviat el món. Quan jo vaig començar a anar anàvem amb tren pel País Basc francès i eren 13 hores de viatge.