La sanitat privada valenciana assumeix el 19% dels pacients covid de la Comunitat

El Col·legi d'Economistes de València ha realitzat hui una taula redona titulada “La sostenibilitat del sistema sanitari a Espanya: Present i perspectives de futur” que ha sigut presidida pel Degà del COEV, Juan José Enríquez, i que ha comptat amb la presència de l'ex gerent del Departament de Salut de Manises, Vicente Gil Suay; el vicepresident 1r de l'Ilsutre Col·legi Oficial de Metges de Valéncia, Pedro Juan Ibor; la gerent de Vithas Castelló, Amparo Marzal i l'investigador de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), Salvador Peiró.

El Degà del Col·legi d'Economistes de València, Juan José Enríquez, ha assenyalat que el cost acumulat en sanitat en les comunitats autònomes en 2007 va ser de 52.328.839 euros mentre que en 2021 es va xifrar en 70.603.422 euros, la qual cosa es tradueix en un increment del 34, 92%. En el cas de la Comunitat Valenciana en 2007 el cost en sanitat va ser de 5.089.957 euros i en 2021, de 7.530.056 euros, la qual cosa implica un augment del 47,94%.

El cost per habitant en la Comunitat Valenciana era de 1.060 euros en 2007 i en 2021, ha aconseguit la xifra de 1.492 euros, “aquestes xifres posen de rellevància que en 2007 estàvem per davall de la mitjana espanyola i ara estem just en la mitjana.

Tots els ponents han coincidit a assenyalar que el principal problema de la sanitat espanyola i que la pandèmia ha acuitat és la gestió de personal. En aquest sentit, Pedro Juan Ibor ha assenyalat que en “va ser el personal de frontera, no sols per l'esforç del treball, sinó perquè molts companys es van contagiar i alguns van morir. De fet, aquest gener hem registrat el major número de personal sanitari contagiat d'Espanya, és a dir, els recursos humans han patit molt la pròpia epidèmia i potser es podria haver minorat aquesta situació, establint una major protecció”.

Així mateix, Ibor ha assenyalat que l'actual gestió dels recursos humans es caracteritza per la desafecció en la remuneració de les persones i en la pressió assistencial a la qual estan sotmesos, la qual cosa ha derivat en una situació de descoratjament”.

Per part seua, Vicente Gil Suay ha indicat que actualment, l'administració “té pocs ressorts de gestió enfront dels recursos humans” i això es deu principalment perquè “no hi ha un estatut marc del personal sanitari”.

Atenció covid en la sanitat privada

Aquesta situació no ha afectat només el sector publique tal com indica Amparo Marzal, ja que la privada ha hagut d'assumir el 19% dels pacients de COVID i un 14,2% dels pacients d'UCI i aquesta col·laboració ha posat de rellevància no sols la conveniència d'una gestió mixta de la sanitat, sinó que a més s'ha experimentat un canvi favorable de l'opinió pública derivat “per la nostra millora contínua en qualitat assistencial, que ve avalada per totes les certificacions com l'ISO 9000, la FQM o la de la Fundació IRIS entre altres, perquè el nostre objectiu és millorar la qualitat assistencial dels nostres pacients”.

El controller, una figura fonamental per al control de la despesa

En aquesta nova realitat que s'està dibuixant, una nova figura està cobrant rellevància dins de la gestió dels serveis sanitaris, l'economista, que es presenta com una solució per al control de la despesa sanitària i per tant com una solució per a la pervivència del sistema sanitari espanyol.

Així, Vicente Gil Suay ha assenyalat que aquesta tendència anirà creixent per la necessitat de “treballar conjuntament en el control de la despesa, perquè un hospital ha de funcionar econòmicament i en aquesta nova realitat el paper del controller és fonamental”.

Per a Amparo Marzal, la gestió econòmica d'un hospital és “molt complex d'abordar i requereix una gran especialització perquè “cal tindre en compte el control de la despesa, estoc , KPI´S, tindre tota la informació de les diferents àrees, establir una relació amb els professionals, preveure adversitats i fer un seguiment profund perquè hi ha molts departaments i moltes persones implicades. Però sens dubte, és el futur”.

Tant Salvador Peiró com Pedro Juan Ibor, han insistit en la necessitat que els economistes que desenvolupen la seua labor professional en l'àrea sanitària es formen per a abordar la complexa realitat que implica gestionar un centre sanitari i que no respon a altres sectors per les particularitats intrínseques que posseeix.

Salvador Peiró, ha assenyalat que tota la pandèmia ha suposat “ un test d'estrés que hem aguantat com hem pogut, i del qual eixim molt extenuats i això no ens hauria d'impedir alçar-nos i tornar a caminar i reconstruir el sistema que necessitem, recuperar als pacients crònics que hem deixat d'atendre i que no hem seguit. Ara toca recollir-los i atendre'ls i pensar quina Sanitat volem i ser conscients que no podem continuar fent el mateix” i ha afegit que “hem de canviar el sistema, canviar l'autonomia de gestió, recursos humans i de relacions amb els nostres pacients, fer-los més partícips del procés”.

Com a conclusió de totes les afirmacions abocades durant la taula redona, el Degà del Col·legi d'Economistes de València, Juan José Enríquez ha afirmat que “portem massa anys amb parcheos perquè el nostre sistema sanitari es va establir a la fi dels anys 70 i que en l'actualitat exigeix afrontar uns canvis molt profunds. El paper dels economistes s'ha considerat molt valuosos per a la gestió de la sanitat, però en moltes ocasions als economistes els falta la capacitat d'utilitzar instruments per un excessiu encotillament de la pròpia Administració, que malgrat moure anualment milers de milions, no posseeix les eines necessàries per a poder dur a terme una gestió eficaç”.