La UV participa en el primer estudi complet de l’ADN de l’àcar Demodex folliculorum, únic animal que viu en simbiosi amb el cos humà
La Universitat de València (UV), juntament amb la Fundació per al Foment de la Recerca Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (Fisabio), el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), ha participat al primer estudi de seqüenciació del genoma de l’àcar Demodex folliculorum, l’únic animal que viu en simbiosi amb el cos humà. La investigació, publicada en la revista Molecular Biology and Evolution, ha estat dirigida per la Universitat de Bangor i per la Universitat de Reading.
Es tracta d’uns àcars que es transmeten en nàixer, són portats per quasi tots els humans i el seu nombre assoleix un màxim en els adults a mesura que els porus creixen. Tenen uns 0,3 mm de llarg, es troben als fol·licles pilosos de la cara, els mugrons i les pestanyes, i s’alimenten del sèu que alliberen de forma natural les cèl·lules dels porus. S’activen a la nit i es mouen entre els fol·licles per aparellar-se.
Un dels principals resultats del treball és que aquest àcar sobreviu amb un nombre mínim de gens. “La pèrdua de gens essencials de reparació de l’ADN i la falta d’exposició a possibles parelles que pogueren afegir nous gens a la seua descendència pot haver encaminat D. folliculorum a un carreró sense eixida evolutiu i a una possible extinció”, explica Andrés Moya, investigador de l’Àrea de Genòmica i Salut de Fisabio, catedràtic de Genètica de la Universitat de València i signant de l’article. L’expert, a més, afegeix: “si bé aquests fenòmens ja es coneixia que es donaven en bacteris simbionts, l’estudi ho demostra per primera vegada en eucariotes animals”. En l’article també participa Amparo Latorre, catedràtica de Genètica de la UV.
Alejandra Perotti, catedràtica de biologia d’invertebrats de la Universitat de Reading, que ha codirigit la investigació, afirma que a més “aquests àcars tenen una disposició dels gens diferent de la d’altres espècies similars, ja que s’han adaptat a una vida protegida dins dels porus. Aquests canvis en el seu ADN han donat lloc a algunes característiques corporals i comportaments inusuals”.
El treball explica que, a causa de la seua existència aïllada, sense exposició a amenaces externes, sense competència per infestar els hostes i sense trobades amb altres àcars amb gens diferents, la reducció genètica ha fet que es convertisquen en organismes extremadament simples amb potes diminutes impulsades per només 3 músculs unicel·lulars. Sobreviuen amb el mínim repertori de proteïnes, el nombre més baix mai vist en aquesta espècie i altres afins.
Aquesta reducció genètica també és la raó del seu comportament nocturn, segons els resultats de l’estudi. Els àcars no tenen protecció ultraviolada i han perdut el gen que fa que els animals es desperten amb la llum del dia. Tampoc són capaços de produir melatonina, un compost que fa que aquests petits invertebrats siguen actius de nit. Tot i això, són capaços d’alimentar les sessions d’aparellament nocturn utilitzant la melatonina que segrega la pell humana quan es fa de nit.
La investigació també explica que la seua singular disposició genètica dóna lloc als hàbits inusuals d’aparellament dels àcars. Els seus òrgans reproductors s’han desplaçat cap avant, i els mascles tenen un penis que sobreïx cap amunt des de la part davantera del seu cos, cosa que significa que han de col·locar-se sota la femella quan s’aparellen, i copular mentre els dos s’aferren al pèl humà.
Una altra de les troballes de la investigació és que un dels seus gens s’ha invertit, cosa que els dóna una disposició particular d’apèndixs bucals que sobreïxen per recollir menjar. Això ajuda a la seua supervivència a una edat primerenca.
A més, aquests àcars tenen moltes més cèl·lules a una edat primerenca en comparació amb la seua etapa adulta. Això contradiu la suposició anterior que els animals paràsits redueixen el nombre de cèl·lules al principi del desenvolupament. Els investigadors i les investigadores sostenen que aquest és el primer pas perquè els àcars es convertisquen en simbionts.
Fins ara, alguns estudis havien suposat que els àcars no tenen anus i, per tant, havien d’acumular totes les femtes al llarg de la seua vida abans d’alliberar-les quan moren, cosa que provoca una inflamació de la pell. No obstant això, aquest estudi confirma que sí que tenen anus, per la qual cosa se’ls ha atribuït erròniament moltes afeccions cutànies.
