El MACA presenta ‘Art en una terra erma, 1939-1959’ amb obres de l’IVAM

El Museu d’Art Contemporani obrirà al públic l’11 d’octubre les portes de l’exposició ‘Art en una terra erma, 1939-1959’ amb obres de la col·lecció de l’IVAM. Serà el 19 d’octubre quan s’inaugure oficialment la mostra que ha estat amb anterioritat al Museu de Belles Arts de Castelló. A Alacant, l’exposició comptarà amb noves obres.

La directora de l’IVAM, Nuria Enguita, ha volgut “donar les gràcies al MACA per obrir les seues portes a l’IVAM. La presentació d’aquesta exposició en el museu alacantí respon a dos objectius fonamentals per a l’actual IVAM: d’una banda, la voluntat de ser un museu itinerant, amb una col·lecció oberta i pròxima en tota la Comunitat Valenciana; d’una altra, la de revisar els contextos i els discursos heretats. En aquest cas, l’exposició proposa rellegir la col·lecció de l’IVAM en el context històric dels finals de la Guerra Civil i de la II Guerra Mundial”.

Per part seua, Rosa M.ª Castells, conservadora del MACA, “posa en relleu la importància de la mostra organitzada per l’IVAM, que posa el focus en un dels períodes històrics més conflictius i contextualitza l’obra d’art d’acord amb una realitat social concreta i amb les condicions sociopolítiques del moment, condicions que fins i tot van posar en dubte la possibilitat i el sentit mateix de la creació. Una lectura nova en la programació d’exposicions fins ara en el MACA que permet establir connexions, simultaneïtats, intencions i gestos entre artistes, obres i col·leccions”. 

El context

Els finals de la Guerra Civil Espanyola i de la II Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però els dos han d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, en les ruïnes i en els enderrocs materials i ètics que produeix la destrucció absoluta de la guerra, i ho fa en condicions vitals complexes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió.

Les dues postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. En l’Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d’estat, trencar els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea del que és nacional i catòlic. En els anys cinquanta, la necessitat de legitimació internacional del Règim buscarà continuar instrumentalitzant la cultura, però des d’un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències del que és “espanyol i  catòlic”. A la resta del món, abatuda després de la guerra i els seus espants, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En els dos casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment els territoris que els van acollir.

L’exposició

Constituïda fonamentalment per obres pertanyents a la col·lecció de l’IVAM, aquesta exposició assaja una lectura en què més que les diferències d’estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ressons mutus, l’esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa. ‘Art en una terra erma, 1939-1959’ inclou obres de: Albers, Alfaro, Blasco, Brossa, Buch, Buñuel, Chillida, Dubuffet, Duchamp, Ferrant, Juana Francés, Manolo Gil, Jacinta Gil, Julio González, Gorky, Gottlieb, Gumbau, Lucebert, Soulages, Masson, Michaux, Millares, Miró, Newman, Oteiza, Palazuelo, Pascual de Lara, Renau, Matilde Salvador, Saura, Sempere, Tàpies, Reinhardt, Val del Omar… i una mirada fotogràfica entorn de la reconstrucció de la vida quotidiana a partir de les imatges de Català-Roca, de Miguel o Los Hermanos Mayo.

L’art pot alhora ser intemporal i no ser alié al mateix temps que li toca viure. Els finals de la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial proposen mons antagònics. Mentre que a Espanya s’imposa una dictadura, a Europa les tiranies feixistes han sigut derrotades. Són escenaris radicalment diferents, però en els dos ha d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, entre les ruïnes ètiques i materials que la destrucció d’una guerra produeix, i en condicions vitals extremes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió. Es tracta d’un moment històric que resulta fonamental en les decisions poètiques, discursives o estilístiques; en la mirada i el pensament que la humanitat projecta sobre si mateixa.

‘Art en una terra erma, 1939-1959’ proposa tres espais contigus:

Verdor en la nostra terra àrida

Per al primer franquisme (1939-1959), l’art i la cultura eren una important eina de propaganda. En els anys quaranta, la cultura falangista i el nacionalcatolicisme van proposar l’oblit de les experiències avantguardistes anteriors i un retorn a formes acadèmiques vinculades més a la formació de l’“esperit nacional” que a la lliure expressió individual. No obstant això, malgrat la censura i l’aspiració a un control absolut de la producció cultural, no va deixar d’haver-hi artistes que aïlladament o en grup van intentar mantindre o reinventar aquell esperit innovador.

La dècada dels cinquanta suposarà la progressiva tolerància de l’estat amb formes i pràctiques artístiques més experimentals. L’abstracció eixirà triomfant d’un intens debat, en l’àmbit artístic, sobre el seu sentit i les seues possibilitats. Paradoxalment, l’art sacre es va constituir en una de les portes d’obertura cap a formes més contemporànies. L’art d’avantguarda, en paral·lel a la intensificació de les relacions diplomàtiques amb els EUA en el context de la Guerra Freda, va començar a usar-se —igual que allí es va fer— per a promocionar una imatge d’obertura i llibertat.

Desterraments

El triomf del nazisme a Alemanya va produir una greu suspensió de les llibertats, la persecució de totes les formes culturals i artístiques que no foren afins al Tercer Reich, i l’exili forçat de nombrosos creadors i intel·lectuals. En 1939, les tropes alemanyes envaeixen Polònia; en 1941, Alemanya ja havia ocupat quasi tot Europa. A mesura que avançava l’ocupació nazi, multitud d’artistes iniciaran una llarga fugida. A Espanya, la derrota republicana va suposar l’èxode massiu de grans personalitats de l’art i la cultura. Igual que en els anys vint i trenta, l’art d’avantguarda s’havia nodrit de l’emigració espanyola a París; ara aquesta emigració forçada, viscuda entre la nostàlgia, l’esperança i l’adaptació, enriquirà els nombrosos territoris d’acolliment. Així, l’exili espanyol a Mèxic o l’europeu als EUA seran fonamentals per a la renovació artística.

Com qui espera l’alba

Després de la II Guerra Mundial s’estableix un nou ordre geopolític, Europa ja no és el centre econòmic ni cultural. A un costat i a l’altre de l’Atlàntic, l’experiència de la guerra i la sensació del fracàs d’unes tradicions culturals que es van mostrar impotents per a detindre la barbàrie —o que fins i tot la van acompanyar— produeixen la necessitat d’una profunda renovació tant de les fonts com dels mitjans, dels materials i de les pràctiques artístiques. S’imposa la sensació que calia recomençar, que el que havia ocorregut anteriorment encarnava un fracàs. Es recorre, llavors, a l’espontaneïtat o a la irracionalitat, a l’exploració de límits de la raó o del coneixement, al que és purament visual enfront del que és narratiu, a la llibertat individual, a la subjectivitat, a la petjada, la ferida o la fractura sobre el llenç o la matèria. Es tracta d’un esforç per desaprendre i començar de nou. L’art, cada vegada més, es pensa a si mateix. L’art converteix l’art en el seu propi tema.