L’IVAM visibilitza l’art de teixir de Teresa Lanceta en una exposició retrospectiva

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) dedica una exposició retrospectiva a Teresa Lanceta amb 175 obres que inclouen tapissos, pintures, dibuixos, escrits, vídeos i àudios creats en les últimes cinc dècades, a més de formats col·laboratius amb altres creadors.

L’artista, nascuda a Barcelona i des de fa més de 15 anys resident a Alacant, ha assegurat durant la presentació que “teixir em va atrapar; és una tècnica primària, ancestral, repetitiva, que et dona molta llibertat”.

‘Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert’, comissariada per Nuria Enguita i Laura Vallés Vílchez, és el resultat de l’esforç conjunt de producció entre l’IVAM i el MACBA, on es va exposar fins a l’11 de setembre abans d’arribar al museu valencià.

“Aquesta exposició va començar a gestar-se fa dècades quan Teresa va aprendre a teixir amb un vell teler que va comprar a una de les moltes fàbriques que agonitzaven en la Barcelona dels anys setanta”. A partir de llavors, es va submergir en “un món de trames i ordits que s’ha convertit per a ella en una sort de ‘codi obert’ amb el qual expressar-se i activar la imaginació”, ha explicat la directora de l’IVAM.

“Teixir és un codi binari obert, una alternança entre uns i zeros similar al llenguatge dels ordinadors”, ha destacat l’artista sobre aquest art basat en la col·laboració entre anònimes que una artesana hereta d’una altra i utilitza com a saber propi abans de cedir-lo a una tercera.

Va ser en els anys huitanta quan els viatges de Lanceta als pobles berbers de l’Atles Mitjà li van fer cobrar consciència d’un saber anònim, universal i present en totes les cultures, transmés de mares a filles i forjat en la domesticitat. “Igual que Anni Albers va recórrer diverses comunitats mexicanes a Oaxaca i el seu treball va estar molt influït pels teixidors mil·lenaris del Perú, Lanceta es va enamorar de les tècniques tradicionals de l’Atles Mitjà”, va subratllar Enguita. L’exposició també mostra els treballs originals d’aquestes comunitats teixidores.

En la primera sala de l’exposició pengen dos immensos murals fets amb desenes de teixits, realitzats des de final dels anys setanta fins a l’any 2022. En la segona sala estan els tapissos dedicats a l’Atles Mitjà. Posteriorment, trobem els projectes dedicats a la catifa espanyola del segle XV, on es reflexiona sobre una producció realitzada per musulmans per als senyors de la guerra i de la conquesta.

Enfrontat a ella, ‘El paso del Ebro’, un treball que sorgeix d’una mescla de temps. La batalla de l’Ebre, la infància de l’artista a Horta de Sant Joan i els viatges setmanals fins a Barcelona des d’Alacant entre 2013 i 2020. Aquesta obra inclou objectes del museu La Trinxera: objectes quotidians a partir de restes trobades en les trinxeres, com un casc militar reconvertit en embut per al vi, o unes restes d’uniformes de soldats transformats en un davantal.

L’exposició culmina en la sala dedicada al Raval, “on va residir durant els seus anys de formació compartint experiències amb la comunitat gitana, i allí va començar la seua necessitat d’aprofundir en el que està trencat, destruït i apedaçat”, ha destacat Laura Vallés.

A més de La Trinxera, la mostra inclou altres col·laboracions que difuminen els límits de l’obra de Lanceta i l’obra dels altres, en el que quasi s’imposa com una exposició col·lectiva. Són projectes realitzats juntament amb els artistes Olga Diego, Pedro G. Romero i Xabier Salaberria; la comissària Leire Vergara; la cineasta Virginia García del Pino; l’artista i pensador Nicolás Malevé, i l’institut de Secundària Miquel Tarradell, amb el qual ha desenvolupat l’obra ‘Los oficios del Raval’. “El meu treball existeix perquè existeix el treball dels altres; l’art és col·lectiu”, emfatitza Lanceta.

La directora de l’IVAM va voler destacar la condició pionera de Teresa Lanceta quan es planteja que teixir també és art. “A diferència d’altres artistes que han usat el teixit o les seues tècniques per a «dur-los» a l’art contemporani, el compromís de Teresa Lanceta consisteix a afirmar i mostrar que també aquests teixits són obres d’art, realitzades mitjançant unes tècniques que resulten inseparables de la persona –la subjectivitat– que les ha creades, i que, com que emanen d’altres cosmovisions, són portadores d’una poètica del món pròpia i diferent”, va concloure.