L’estudi de la comunitat prehistòrica sambaqui (est d’Amèrica del Sud) mostra la seua diversitat genètica
Un equip de recerca internacional liderat per la Universitat de Tübingen i la Universitat Brasilera de São Paulo, amb l’investigador CIDEGENT Domingo C. Salazar de la Universitat de València, ha compilat el conjunt de dades genòmiques més gran del Brasil per a demostrar que les comunitats sambaqui a les costes sud i sud-est no representaven una població genèticament homogènia. L’estudi, publicat hui en la revista Nature Ecology and Evolution, ho atribueix a diferents trajectòries demogràfiques, possiblement a causa de contactes regionals amb grups de l’interior.
Els sambaquis, també coneguts com a “monticles de conquilles”, es van establir fa uns 8.000 a 1.000 anys al llarg d’un tram de més de 3.000 quilòmetres a la costa est d’Amèrica del Sud. Segons els registres arqueològics, els constructors de sambaquis compartien clares similituds culturals. Tot i això, contràriament al que s’esperava, aquests grups de persones van mostrar diferències genètiques significatives.
Es poden trobar monticles de centenars de metres de llarg i, ocasionalment, de més de trenta metres d’alçada a la costa atlàntica del Brasil. “Aquestes relíquies culturals, conegudes com a ‘sambaquis’, es van construir durant un període de 7.000 anys. Consisteixen principalment en petxines i altres residus diaris que es van fossilitzar amb el temps. Els sambaquis van ser utilitzats per les antigues poblacions indígenes com a habitatge, cementiri i demarcació territorial. Es troben entre els fenòmens arqueològics més fascinants de l’Amèrica del Sud precolonial”, explica el primer autor, Tiago Ferraz. Els sambaquis sempre es van construir de manera semblant durant un llarg període de temps en una vasta àrea i les comunitats associades compartien similituds culturals.
“Per aclarir encara més la història de la població de les societats indígenes de la costa est d’Amèrica del Sud, vam generar dades sobre tot el genoma de 34 individus de quatre regions diferents del Brasil, que tenien fins a 10.000 anys. Aquests inclouen dades genòmiques de ‘Luzio’, un esquelet trobat en un riu sambaqui anomenat Capelinha. Es considera l'evidència més antiga de presència humana al sud-est del Brasil”, explica l’autor principal, el professor i paleontropòleg André Strauss, del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo.
En el seu estudi actual, els investigadors mostren que els primers caçadors-recol·lectors de l’Holocè són genèticament diferents entre si i de les poblacions posteriors a l’est d’Amèrica del Sud. Això suggereix que no hi havia relacions directes amb els grups costaners posteriors. Les anàlisis de l’equip també mostren que els grups de sambaqui contemporanis de la costa sud-est del Brasil, d’una banda, i de la costa sud del Brasil, de l’altra, eren genèticament heterogenis.
Segons l’estudi, la intensificació dels contactes entre les poblacions de l’interior i la costa fa uns 2.200 anys va anar acompanyada d’un marcat descens de la construcció de monticles de closca. Durant el mateix període es van produir grans canvis ambientals. L’anàlisi d’isòtops d’estronci també ha demostrat que els individus no locals en aquell moment apareixen en el registre arqueològic.
Les proporcions isotòpiques de l’element estronci es fixen a l’esmalt de les dents quan es forma durant la infància, representant els valors de l’àrea geològica subjacent on el xiquet va passar la infantesa, i es poden comparar amb els valors esperats de la zona. on posteriorment va ser enterrat, podent demostrar si l’individu va passar la infantesa a la mateixa zona o no. “És interessant veure que la presència clara d’almenys un individu femení no local després de 2000 anys AP coincideix amb els canvis en els patrons de residència post-matrimonial i amb els canvis en la dieta revelats per l’anàlisi d’isòtops estables de carboni i nitrogen. Podria significar que una vegada que es va desenvolupar un grau més elevat de mobilitat humana a la regió, la fi dels elements tradicionals d’aquesta cultura de llarga durada va començar a disminuir”, explica l’arqueòleg biomolecular Domingo C. Salazar, de la Universitat de València. Els investigadors creuen que totes aquestes influències poden haver portat en última instància al final de l’arquitectura dels monticles.
“En resum, els nostres resultats mostren que les comunitats de sambaqui a les costes sud i sud-est no representaven poblacions genèticament homogènies. Ambdues regions van mostrar trajectòries demogràfiques diferents, possiblement a causa de la poca mobilitat dels grups costaners. Això contrasta amb les similituds culturals descrites en el registre arqueològic. Hem de dur a terme més estudis regionals i a microescala per aprendre més sobre la història genòmica d’Amèrica del Sud”, conclou l’autor principal Cosimo Posth del Centre Senckenberg per a l’Evolució Humana i el Paleoentorn de la Universitat de Tübingen.
