L'aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques a València va col·lapsar els tribunals especials després de la Guerra Civil

L'aplicació de la Llei de responsabilitats polítiques franquista va ser un fracàs en eficàcia en la província de València. El volum de possibles represaliats, la inexistència de confiscacions de béns durant la Guerra, la ineficiència dels tribunals o els defectes de la norma van provocar un col·lapse en la tramitació d'expedients. Mélanie Ibáñez, investigadora de la Universitat de València, ha analitzat la cadena de factors que va provocar que milers de persones patiren les conseqüències econòmiques i penals de la llei, en el que és el primer treball sobre l'aplicació d'aquesta norma a València.

Amb la fi de la Guerra Civil, la Llei de responsabilitats polítiques franquista va ser l'inici de la repressió econòmica per a milers de ciutadans. Aprovada el 9 de febrer de 1939, "va tenir un caràcter eminentment recaptatori i va ser l'eina per a requisar béns de manera organitzada amb els quals saldar els deutes de la contesa", afirma Mélanie Ibáñez. Havia de servir per a "liquidar les culpes" de tots aquells que havien contribuït a "forjar" i "mantenir viva" la "subversió roja" i havien obstaculitzat el "triomf" del denominat "Moviment Nacional", destaca la investigadora citant diferents termes del preàmbul.

Els motius de l'acumulació de causes sense resoldre en un període molt curt de temps són diversos, segons l'article publicat en la revista Historia i Política. Així, els jutjats van perdre un temps valuosíssim amb disquisicions com la localització dels cridats a judici, tramitant expedients contra possibles encartats que contenien errors greus d'informació personal o que van ser impossibles pel fet de no tractar-se de ningú en concret.

Per exemple, un procés com la denúncia contra "els germans Ángeles i la dona de Pérez", suposadament veïns del Grau de València, va tractar de tramitar-se fins a dues vegades com si fóra un expedient amb un inculpat clar. Segons la documentació, consten com a veïns "no empadronats" al Grau, i la denúncia va arribar al jutjat en 1942 sense denunciant, a més de passar pel Butlletí Oficial. També es va produir la petició d'informes a les autoritats locals i a l'Audiència Provincial en donar el cas per infundat el Jutjat de Primera Instància número 6. L'Audiència, per la seua banda, va retornar l'expedient i va ordenar recaptar informació a través del jutge degà de València. A l'octubre de 1943, el jutge de primera instància va tornar a remetre l'expedient a l'Audiència amb la indicació que no hi havia més dades, i el cas no va ser sobresegut fins a l'octubre de 1945.

"El treball va desbordar els jutjats instructors. La província de València no va ser una excepció, si bé en aquest cas la inexistència prèvia de confiscació de béns, la tardana ocupació i el volum de la repressió de postguerra van ser factors que van agreujar els fets", afegeix Mélanie Ibáñez.

Segons el Butlletí Oficial de la Província de València, entre 1939 i 1945 es va obrir un expedient per responsabilitats polítiques a quasi 13.000 persones a la província de València. Poc menys de la meitat van començar durant la primera etapa de la llei amb els tribunals especials, etapa de la qual s'ocupa l'article.

Entre els afectats es troben persones en situacions d'extrema pobresa i prèviament condemnades per la justícia militar. Cònjuges represaliats en els dos casos; vídues; o esposes de presos, fugits o desapareguts. Aquestes persones es van convertir en el blanc d'un processament per responsabilitats polítiques que implicava la marginació, i que ja només en obrir-se complia una finalitat intimidatòria. A més, els terminis establerts com a improrrogables no es van complir, fet que va allargar l'angoixa de veure's encausat i la pressió sobre l'entorn i la família.

Causes del processament

Les causes que podien portar al processament per responsabilitats polítiques eren disset. Haver sigut condemnat per la jurisdicció militar per algun dels delictes de rebel·lió, oposar-se de manera activa al Moviment Nacional, o haver realitzat actes encaminats a fomentar amb eficàcia "la situació anàrquica en què es trobava Espanya", entre altres. Tot això va posar en el punt de mira dirigents o afiliats de partits, associacions, alts càrrecs, candidats, o apoderats de les eleccions de 1936, entre altres.

A més, segons Mélanie Ibáñez, la Llei de responsabilitats polítiques franquista va violar principis jurídics com el càstig de delictes que no eren considerats com a tals en el moment en què es van produir o la doble condemna pels mateixos fets quan ja havien sigut jutjats prèviament en consell de guerra. També, entre altres casos citats en la recerca, es va obrir i es van continuar expedients contra persones mortes (afusellades), tal com preveia la mateixa llei.

Recerca

La recerca de Mélanie Ibáñez forma part del projecte HAR 2014-57392: Transiciones, movimientos sociales y democracia en el siglo XX. España en perspectiva comparada finançat pel Ministeri d'Economia i Competitivitat i fons FEDER, i s'integra en la seua tesi doctoral, Dictadura franquista y represión femenina: la aplicación de la Ley de Responsabilidades Políticas sobre las mujeres en Valencia (1939-c.1948), defensada el 3 de juliol de 2017.