Una investigació de la UV desvela que l'autor de 'Curial e Güelfa' era Enyego d'Àvalos
'Curial e Güelfa' és una de les novel·les de cavalleria més importants de la literatura europea i una de les obres claus de la literatura catalana, però fins ara existien diverses hipòtesis sobre aquesta obra escrita al segle XV, tant pel que fa a la seua autoria (desconeguda) com sobre el moment en què va ser escrita. Una tesi realitzada a la Universitat de València revela que l'autor va ser Enyego d'Àvalos, camarlenc del rei Alfons el Magnànim.
Aquest dilluns s'ha presentat en una roda de premsa celebrada al Centre Cultural La Nau, amb la intervenció del vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño; el director de la tesi i catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, Antoni Ferrando i l'autor de la mateixa, Abel Soler. A les 19:30 hores La Nau acull una taula redona oberta al públic per explicat aquesta troballa.
D'acord amb Abel Soler, l'autor de l'obra és Enyego d'Àvalos (Toledo?, ca. 1414-Nàpols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateig; Inico d'Avalos, per als italians: Valencià d'adopció (per haver passat la seua infància i joventut a València, i documentat com a catalanoparlant), gran camarlenc d'Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, mecenes i corresponsal d'humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona major biblioteca del sud d'Itàlia (només per darrere de la napolitana del Magnànim), amant de la música, les lletres i les arts.
D'Àvalos, s'exilià amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, a València amb 7 o 8 anys d'edat, i s'educà en el Palau del Real de València (aleshores, 1416-1430, capital de facto de la Corona d'Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on fou cortesà de Filippo Maria Visconti i després ambaixador allí del rei d'Aragó (1443-1447). Entre Nàpols i Milà, pels anys 1445-1448, degué redactar una novel·la on demostra els seus coneixements d'italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seua familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seua biblioteca ajuda a identificar les fonts literàries del Curial i a explicar la novel·la. Molt important és l'onomàstica de l'obra (Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d'Urrea, etc.), atés que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia del mateix D'Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l'entorn del rei Alfons. El paper del còdex conté marques amb la mateixa "Biscia Viscontea" (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. A l'obra, coprotagonitzada per la Güelfa, "senyora de Milà", apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols retrobem en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seua estimada Güelfa ("un lleó rampant que travessa les dues colors d'un escut migpartit") coincideixen amb les adoptades per Enyego d'Àvalos el 1443, quan signà les esposalles amb la noble napolitana Antonella d'Aquino. Era aquella época era una manera de signar l'autoria del la novel·la.
Juntament amb el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres cimeres de les lletres catalanes i una joia de la literatura europea medieval. Novel·la d'amor i cavalleries, que ens ha arribat anònima Relata el procés de formació d'un jove cavaller italià, el llombard Curial, que, després d'haver superat les seues febleses morals i sentimentals, es farà mereixedor de la mà de la Güelfa i esdevindrà príncep virtuós. La novel·la només es conserva en un còdex únic (Biblioteca Nacional, Madrid, ms. 9750), de 1450 aproximadament, amb enquadernació mudèixar de vers la fi del segle XV. La novel·la està mancada de pròleg, títol i declaració d'autoria. Des del seu descobriment (mitjan segle XIX) i la seua publicació (Barcelona, 1901), se la sol presentar com una obra escrita per algú de Catalunya. Vista l'absència de documentació sobre l'obra, hi ha algun estudiós que la considera una falsificació de Manuel Milà i Fontanals, el romanista que la donà a conèixer (1876). Les dades codicològiques ho descarten.
La investigació que es presenta. Se cenyeix a alguns aspectes de la qüestió de l'autoria, que només és un de los resultats de la tesi doctoral La cort napolitana d'Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, d'Abel Soler, llegida a la Universitat de València el passat 28 de novembre i dirigida pel professor Antoni Ferrando. La tesi de Soler corona una línea d'investigació del professor Ferrando, que s'havia proposat identificar l'autoria del Curial a partir del perfil d'un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almánguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàrias italianes per a redactar una novel·la la gestació de la qual només s'entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim. No tenim cap document que certifique qui és el autor del Curial, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la majoria de les modernes (no hi ha, per exemple, cap document que certifique que Ausiàs March és l'autor de les seues poesies o que Cervantes siga l'autor del Quijote), però hi ha ben poques obres que traspuen tantes dades sobre el seu autor com el Curial.
Publicació de la investigació. La tesi es troba en procés d'edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, i per la Universitat de València. L'obra a editar consta de tres volums. En el primer se'ns ofereix una radiografia exhaustiva de la cort del Magnànim a Itàlia, en el segon s'analitzen les noves fonts de l'obra que s'han trobat i en el tercer s'identifiquen els personatges "en clau" i les accions descrites en la novel·la que encobreixen noms i situacions reals de la política italiana i internacional del Magnànim. La tesi ocupa més de 5.200 pàgines.
Métode de la investigació. Tots els indicis de l'obra apunten que es redactà a Itàlia. Ho han suggerit entre altres Antoni Rubio, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d'aquests estudiosos han proposat fins i tot un nom per a l'autor. Els 39 "Estudis lingüístics i culturals sobre el Curial" (2011), coordinats per Ferrando, projectaren molta llum sobre la llengua i la cultura de l'obra. Entre aquests, el de Ferrando destacà que els papers extrets de l'enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida i proposà relacionar aquet"es dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l'autor. A partir d'aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l'autor, Soler ha fet la resenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l'escriptura (més de 200 personatges) i l'anàlisi de totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la (art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica "en clau", etc.), i el resultat és que l'única persona en què hi concorren tots aquests elements és Enyego d'Àvalos.
Importància de la troballa:
• Es dóna nom a una de les obres mestres de la literatura catalana, Curial e Güelfa, tinguda per anónima.
• Es confirma la "valencianitat" de l'obra, certificada des de fa dècades pels filòlegs, i es comprenen altres peculiaritats filològiques (italianismes, castellanismes, llombardismes, napolitanismes...), gràcies al coneixement de la trajectòria biogràfica (Toledo, València, Milà, Nàpols) d'Enyego d'Àvalos, castellà de naixement, valencià d'adopció i fascinat per la cultura literària italiana.
• Es comprèn molt millor el contingut de l'obra (després del desxiframent dels noms dels personatges relacionats amb la vida de D'Àvalos) i s'entén millor que aquesta transmeta ideals i decorats humanístics.
• El nom de D'Àvalos es pot afegir al catàleg de grans noms (Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, sor Isabel de Villena, etc.) del "segle d'or" de les lletres catalanovalencianes, que tingué per escenari la cort i la ciutat de València, però també la cort de Nàpols, on la meitat dels cortesans foren valencians traslladats allí, que occuparen els càrrecs més importants.
