La Filmoteca commemora el centenari del naixement d’Eric Rohmer
El cicle ‘Centenari Rohmer’ es podrà veure a La Filmoteca del 22 de desembre de 2020 al 28 de febrer de 2021
La Filmoteca commemora el centenari del naixement de Rohmer programant, del 22 de desembre de 2020 al 28 de febrer de 2021, alguns dels seus títols més destacats, els que componen les sèries dels contes morals, comèdies i proverbis i els contes de les quatre estacions.
La programació comença amb els contes morals (a falta de ‘La rodilla de Clara’, programada al gener), relats en què un personatge masculí s’enfronta a l’elecció entre dues dones en triangles de geometries variables.
“Eric Rohmer va practicar el cine aparentment menys transgressor de tota la ‘nouvelle vague’ i, no obstant això, crec que la majoria de les seues pel·lícules han aguantat el pas del temps millor que les dels seus companys. Era el més major i el més jove. Sempre va semblar estar una mica fora del seu temps, i mai es va posar de moda. Però si el cinema és un art del present, Rohmer n’ha estat el millor representant, i un dels cineastes que més ha inspirat tots els que hem volgut agafar una càmera per a tractar de donar forma a les nostres vides. Va impartir les millors classes en cadascuna de les seues pel·lícules, i els seus ensenyaments han sigut els més profitosos. L’escola rohmeriana no coneix fronteres i s’estén arreu del món. […] Molts el van acusar de fer un cine massa prosaic, però va fer alguns dels enquadraments més bells i va saber sostindre els plans millor que ningú. Howard Hawks va ser el seu mestre de la posada en escena invisible, que aplicava amb un gran sentit estètic i pictòric.”
Amb aquestes paraules en ‘El Mundo’, Jonás Trueba retia homenatge a Rohmer dos dies després de la seua mort el gener de 2010. El cineasta espanyol no és l’únic que es reconeix com a hereu de l’autor francés, el llegat del qual està present en el cinema de Richard Linklater, Hong Sang-soo, Arnaud Desplechin o Mia Hansen-Løve, entre altres.
En les pel·lícules de tots ells ressonen els ecos d’una certa concepció rohmeriana del fet fílmic, resumida per Carlos F. Heredero com “el respecte rigorós a la topografia dels espais, l’equivalència entre el temps fílmic i el temps real, la confiança —de nissaga baziniana— en el fet que el màxim respecte a les aparences de la realitat acabarà per desvelar-ne l’essència interior”. En definitiva, una cosa tan aparentment senzilla com “filmar la vida” per a intentar fer emergir els corrents de conflictes humans que s’amaguen darrere de la quotidianitat.
