Una exposició a les Drassanes reflexiona sobre el patrimoni industrial de València

Entre el 23 de març i l’11 de juny, la ciutadania pot acostar-se a les Drassanes per contemplar “Arquitectures deshabitades”, una mostra al voltant de les infraestructures del patrimoni industrial de la ciutat abandonades com a conseqüència de la crisi o del canvi de paradigma econòmic. L’elecció de l’espai expositiu del Grau obeïx al fet que este constituïx un exemple d’edificació que, en el seu origen, va estar destinat a la construcció i reparació d’embarcacions.

El projecte, comissariat per MAKMA, revista d’arts visuals i cultura contemporània, compta amb els artistes Antonio Alcaraz, Jose Antonio Picazo, Rafa de Corral, Sebastián Nicolau i Xavier Monsalvatje. L’objectiu de la iniciativa és posar el focus en els vestigis arquitectònics singulars del nostre passat industrial —tallers, fàbriques, etc.—, que en el seu moment van conformar el teixit productiu de València i que més tard es van desallotjar. D’esta manera, l’exposició es presenta com una combinació d’arxiu documental, història, reivindicació de la memòria i representació artística “d’esta riquesa patrimonial tan característica que disposa la ciutat”, en paraules de la regidora de Patrimoni i Recursos Culturals, Glòria Tello.

L’edil ha assenyalat que “és ben important que este passat industrial no quede en l’oblit i que estos edificis i construccions, concentrats majoritàriament en el marge esquerre del riu Túria, però també en altres barris, lluïsquen de la millor manera possible”. En eixe sentit, a tall d’exemple, ha recordat el procés de rehabilitació de xemeneies i de les naus del Parc Central, en el marc del pla municipal de recuperació del patrimoni. Així mateix, Tello ha subratllat “la importància d’explicar al veïnat, sobretot a les generacions més joves, com era aquella València del passat” i “hi millorar el nostre coneixement”.

Els artistes

“Afortunadament, legisladors i governants de diferents països ja han pres consciència de l’interés cultural i del significat social d’este tipus de patrimoni”, ha afirmat Antonio Alcaraz, per a qui, no obstant això, “hi ha molts interessos econòmics en joc i, de vegades, la situació d’eixes fàbriques a la ciutat i les grans extensions de terreny que ocupen pesen més que el seu valor patrimonial, la qual cosa en dificulta la conservació. Per això és altament valuós el registre fotogràfic d’eixos elements que estan en perill de desaparició”.

D’altra banda, Xavier Monsalvatje ha indicat que “vells edificis, ocupadors de l’espai i estampa del progrés que s’antullava indeleble i imperible, són l’empremta d’un impuls i d’una època”, com a “memòria reflectida en construccions que van ser el miratge d’una nova religió, sorgida sota el nom del progrés, que durant el segle XX es veu reconvertida o suplantada amb una nova creença, però esta volta amb distinta màscara, més tecnocràtica”.

Segons Jose Antonio Picazo, es tracta “d’espais que existixen, però que ja no es miren o no es volen vore”. Per això, a través d’este projecte es pretén registrar “un símbol de la decadència actual i d’un necessari canvi de paradigma” i “les obres realitzades per a estos espais volen trobar-se al mateix nivell d’abandó i decadència i amb això generar una metàfora sobre la necessitat de superar este model industrial en el qual vivim i que donem per intangible”.

Per la seua part, Sebastián Nicolau s’ha referit “al pressentiment de la somorta llum del crepuscle que sembla donar pas a la il·luminació freda dels blancs tubs de neó que prenen el relleu al dia i, d’alguna manera, anuncien, o més aviat desitgen, alguna aparició, encara que fora espectral, que no arriba a produir-se”.

Finalment, Rafa de Corral ha al·ludit “els hàbitats impossibles d’habitar per allò deshumanitzat de la seua naturalesa, sense deixar de recordar-nos uns certs habitatges utòpics, molt lluny de l’asèpsia cartesiana i molt prop d’eixos àmbits d’estranyament surrealista que manquen de tota capacitat real per acollir vida si no és amb el vol de la imaginació”.