El component químic dels col·lutoris podria inactivar la transmissió del covid per l'aire

Un estudi realitzat per la Universitat de València i el Dentaid Research Center permet visualitzar per primera vegada l’esclat de la membrana del virus SARS-CoV-2 en entrar en contacte amb el Clorur de Cetilpiridini (CPC), compost químic present en alguns col·lutoris. El treball s’ha publicat en el ‘Journal of Oral Microbiology’.

Els especialistes han demostrat que el virus del SARS-CoV-2 posseeix una forta afinitat pels teixits bucals i es replica activament en les glàndules salivals. La saliva dels individus infectats posseeix normalment una alta càrrega del virus. La reducció de la càrrega viral a la boca podria ser una estratègia per reduir-ne la propagació. En aquest sentit, diversos estudis han demostrat que alguns glopeigs bucals tenen la capacitat d’inactivar alguns virus que són transmesos per l’aire, com ara el virus de la grip, alguns coronavirus i fins i tot SARS-CoV-2.

Actualment, nombroses societats odontològiques han recomanat l’ús de glopeigs bucals amb CPC per ajudar a disminuir el risc de transmissió del SARS-CoV-2 a la consulta dental. Ara, l’estudi signat per un grup de recerca del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València, encapçalat pel professor Ismael Mingarro, i pels investigadors Manuel Bañó i Rubén León, de Dentaid Research Center, completa aquestes investigacions i explica el mecanisme de l’activitat antiviral de la molècula CPC. Els resultats demostren que l’acció antiviral del CPC es produeix gràcies a la capacitat per trencar la membrana del SARS-CoV-2 i, tal com s’ha demostrat en altres estudis, tindria com a conseqüència que el virus disminueix la capacitat per infectar les cèl·lules humanes .

El mecanisme de l’activitat antiviral del CPC

En l’estudi es van generar partícules pseudovirals (VLP) que mimetitzen el virus del SARS-CoV-2. Com indica el professor Ismael Mingarro, aquestes partícules contenen les quatre proteïnes estructurals del virus i tenen la mida i la morfologia de les partícules víriques del SARS-CoV-2. L’única diferència amb els virions del SARS-CoV-2 és que les VLP no contenen el material genètic, cosa que les fa no infectives.

Les VLP generades van ser tractades amb CPC i es va observar com aquelles que havien estat en contacte amb el CPC eren disgregades. “La disgregació es va observar utilitzant tècniques de microscòpia electrònica, on es va poder demostrar com aquestes partícules esclaten en entrar en contacte amb el CPC”, apunta Ismael Mingarro.

A més, els resultats demostren que el CPC disminueix significativament la integritat de les VLP de SARS-CoV-2 a una concentració tan baixa com el 0,05%. “Aquests resultats corroboren el mecanisme d’acció pel qual el Clorur de Cetilpiridini (CPC) actuaria sobre la membrana del SARS-CoV-2, produint la seua degradació”, ha explicat Manuel Bañó, investigador de Dentaid Research Center.

El CPC és un ingredient clau en molts glopeigs bucals que funciona com un antisèptic que elimina els bacteris i altres microorganismes, com els virus. Una de les característiques clau del CPC és la seua estructura única que pot degradar membranes virals, cosa que li permet ser actiu davant d’un grup divers de virus amb embolcall (com influença o herpes virus).

Aquests resultats ajuden a confirmar el mecanisme pel qual el CPC actua sobre SARS-CoV-2, és a través de la degradació de la membrana o embolicada. Una confirmació més que indica que cal ampliar els estudis en la recerca de potencials tractaments on els col·lutoris puguin complir un paper en la lluita contra el SARS-CoV-2.

“Aquest treball explica el mecanisme pel qual el CPC pot degradar la membrana del SARS-CoV-2, i és important perquè estableix les bases per a futurs experiments en què demostrar que l'ús de col·lutoris és una estratègia complementària per evitar la transmissió de malalties infeccioses respiratòries transmeses per virus com la grip o COVID-19”, ha afegit Manuel Bañó.

Ismael Mingarro és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. La seua investigació està centrada en la recerca de proteïnes de membrana. Ha rebut nombrosos premis al llarg de la seua carrera. És vicedirector de l’Escola de Doctorat de la Universitat de València, investigador principal (PI) en 6 ajudes del ‘Pla Estatal d’investigació’ (Ministerio de España) i de 2 ajudes ‘Grups d’Excel·lència Prometeu’ (Generalitat Valenciana); i ha dirigit 11 tesis doctorals, 3 de les quals tenen Premi Extraordinari al Millor Doctorat de la Universitat de València.