Es complixen dos mesos de l'incendi de Campanar: una nova vida per als veïns afectats a València

Demà es complixen dos mesos del major incendi viscut a València, i encara que sembla que les flames ja s'han extingit, per als veïns de l'edifici de Campanar este succés ressonarà en ells per a tota la vida. Aquell tràgic 22 de febrer va deixar a més d'un centenar de famílies sense una llar, arrabassant-los per complet el treball de tota una vida i la seua rutina.

Dins dels 138 habitatges de l'edifici de Campanar, s'amaguen històries personals com la de Fran, un xic de 30 anys que després d'estar tota la vida estalviant, havia aconseguit el somni al qual pocs joves poden accedir hui dia, comprar-se el seu primer habitatge. A penes portava poc més d'un any vivint ací, ja que la va comprar al desembre de 2022. Si és el cas, el destí va voler que se salvara de la brutalitat de les flames, ja que ell habitualment teletreballa els dijous i divendres, però eixa setmana va haver de desplaçar-se a la seu del seu treball que està a Madrid.

Fran es va assabentar de l'incendi perquè li va avisar un company de treball, “al principi no em vaig posar nerviós, perquè en un incendi mai esperes que es creme la teua casa, ja que viu en l'altra part oposada totalment d'on va començar l'incendi”. A penes transcorreguts 10 minuts d'eixa crida, els seus pares es van acostar al lloc dels fets i en la següent anomenada ja li van comunicar que les flames havien devorat la seua casa.

Encara en estat de xoc, quan Fran va tornar de Madrid, va ser al lloc de l'incendi per a registrar que no estava dins de l'edifici, on li van oferir allotjar-se a l'hotel que van posar a la disposició dels afectats, però si és el cas ell va preferir estar a casa dels seus pares. Als pocs dies ja li van oferir l'opció d'allotjar-se en una dels habitatges de Safranar, però també ho va rebutjar, ja que “eixa casa era per a gent que no tenia recursos, i no em sentia bé ocupant una casa que a mi no em feia falta, i sé que a molts veïns meus sí, com és el cas de famílies amb xiquets o persones majors al seu càrrec, i jo tenia l'opció d'estar a casa dels meus pares”.

A part del valor de l'habitatge, Fran junt als seus veïns han perdut també les seues pertinences, “una de les coses que més em va impactar va ser no tindre gens de roba que posar-me”. I encara que ja han passat quasi dos mesos, este episodi ja els ha marcat per a tota la vida, i si és el cas, “després de l'incendi, ja no teletreballe amb el pijama, perquè visc amb la por que puga passar alguna cosa. Esta experiència m'ha ensenyat que qualsevol dècima de segon és clau, i en estos casos pot ser la diferència entre la vida i la mort. Sé que molts veïns van perdre segons que van ser clau mentres es canviaven per a baixar”.

Respecte a les ajudes que ha rebut, fa poc que li han abonat l'ajuda de 6.000 euros i actualment li estan processant l'ajuda del lloguer, que és de 1.000 euros al mes durant un any. Respecte a les ajudes de l'Estat, “són ridícules i els requisits que posen no els complix cap veí, ningú els ha cobrats”.

Un altre cas és el de Inga, una dona de 31 anys que vivia en l'onzena planta al costat del seu marit Javier i els seus fills Irina, de 4 anys i Javier de 2 anys. Van comprar la casa fa 10 anys amb la il·lusió de crear una vida en el barri de Campanar, però el 22 de febrer eixe somni va ser arrabassat per les flames.

Si és el cas, com en el de moltes famílies de l'edifici, el destí va voler que cap dels membres de la família foren a la seua casa en el moment dels fets, ja que el seu marit estava treballant i ella al parc amb els seus fills. “Vaig anar a arreplegar als meus fills amb el cotxe perquè feia molt de vent i pretenia anar a casa directament”, però davant la insistència de la seua filla per anar al parc, “vaig cedir i vam ser al parc, però tenia por al fet que caiguera un arbre a causa del fort vent i els vaig dir d'anar-nos a casa”.

Just en eixe moment li va cridar la seua sogra per a comunicar-li que l'octau pis estava en flames, “jo estava tranquil·la perquè els bombers estan al costat i pensava que només s'anava a cremar el primer habitatge que es va incendiar, que era la del pis 8 i la meua és la del pis 11”, però als 3 minuts li va tornar a dir la seua sogra per a informar-lo que les flames ja havien aconseguit el seu habitatge. “En eixe moment vaig començar a plorar al parc i quasi em desmaie, vaig anar corrent a la meua casa i quan vaig arribar ja estava la finca completament en flames”.

Inga i la seua família actualment estan allotjats en l'edifici de Safranar, i si és el cas van tardar una setmana a allotjar-los perquè tenien l'opció de quedar-se a dormir a casa dels seus sogres, en canvi, “als veïns que eren a l'hotel van tardar menys dies a allotjar-los”. Encara que el pis “està bastant bé”, han tingut bastants problemes perquè “hi havia una gotera en la cuina i el vàter tirava aigua per davall. També l'aire d'una habitació no funcionava i hem tingut molts problemes amb l'aigua calenta, i fins i tot hem hagut de banyar als xiquets calfant l'aigua amb olles”.

Respecte a les ajudes, si és el cas van rebre fa pocs dies l'ajuda de 6.000 euros més 1.000 per cada membre de la família, i actualment estan buscant un pis de lloguer, un procés que està sent més complex a causa que “ens estan demanant uns requisits impossibles de complir, com per exemple ingressos de 6.000 euros, i ningú vol llogar”. És per això que, encara estan pendents de rebre l'ajuda del lloguer, ja que necessiten un contracte que encara ningú ha volgut oferir-los.

Este incendi no sols el van viure de prop els veïns de l'edifici, sinó també els establiments comercials de la zona. Este és el cas de Silvia, treballadora del botiga d'il·luminació que està situada davant del lloc dels fets i que estava treballant en ell en el moment de la tragèdia. “Va ser molt dur perquè créiem que només seria un habitatge, i en qüestió de minuts vaig veure com el foc arrasava amb tota la finca i en eixe moment no et pots creure que un edifici pot sucumbir a este horror que hi ha ara”.

Ara Silvia ha d'obrir cada dia la seua botiga enfront d'un paisatge desolador arrabassat per les flames. “Em va costar molts dies eixir de l'estat de xoc i encara que sone dur, ja m'he acostumat a tindre estes vistes, encara que intente mirar el mínim possible per a no reviure l'angoixa de la tragèdia”.

A pesar que molts veïns ja no viuen en la zona, continuen realitzant les seues compres a la seua botiga, ja que “durant estos dies estan venint a comprar coses que els fan falta per als seus nous habitatges”.