Dos coloms, una branca d'olivera i quatre migrants en la tanca: el dissenyador de la Falla Municipal de València demana disculpes

Quatre migrants en la tanca de la mascletà de València? La imatge ha causat renou en estes Falles 2024 i el grafiter valencià Escif s'ha vist obligat a emetre un comunicat en el qual explica el motiu, què buscava amb esta escena i ha acabat demanant disculpes “als col·lectius afectats”.

Després de veure esta escena, algunes persones s'han preguntat el significat i van arribar a penjar este cap de setmana un cartell sota els ninots: "Quin motiu és eixe? Què té a veure això amb les falles?".

Este és el comunicat oficial d'Escif:

“Com a dissenyador de la Falla Municipal de València, davant el malestar suscitat en part del col·lectiu migrant, em sent en l'obligació  d'emetre un comunicat de reflexió i autocrítica que permeta afegir una altra capa de context en el projecte presentat en la plaça de l'Ajuntament. 

Les falles han sigut tradicionalment un espai de crítica social compromesa amb la realitat de cada moment; un espill en el qual s'han reflectit les veritats incòmodes que ens interpel·len com a societat; un altaveu obert en el qual mostrar les nostres vergonyes i contradiccions. 

Si bé així han sigut les falles tradicionalment, la veritat és que en els últims anys, este aspecte essencial, ha minvat progressivament deixant major espai a una parenceria preciosista de destresa i producció tècnica. La ironia, la sàtira i la crítica estan passant a un segon pla davant l'arribada  d'espectaculars figures, equilibris impossibles i colors infinits. 

La meua proposta d'enguany per a la Falla Municipal de València va anar triada fa un any per un jurat independent no vinculat directament amb cap partit polític. La meua aposta era demostrar que és possible fer una falla bella i monumental, sense abandonar la sàtira i crítica social que sempre va caracteritzar esta cultura. “Dos coloms, una branca” mostra dos coloms enfrontats per una branca d'olivera i aborda amb ironia la contradicció que comporta fer una guerra en nom de la pau. Acompanyant a la figura principal es disposen 9 escenes que de l'una o l'altra manera, assenyalen algunes de les contradiccions que ens assoten com a societat. Una tortuga ninja atrapada en un plàstic dels quals subjecten les llandes de refrescos; dos homes prehistòrics intentant fer foc amb un telèfon mòbil; o uns migrants saltant la tanca de la mascletá. Esta última és la imatge que ha suscitat la polèmica. 

En esta escena es mostren quatre subsaharians saltant una tanca, que bé podria ser la tanca de Melilla, reproduint una imatge molt simbòlica que desafortunadament tots tenim molt present. Esta imatge es completa en la plaça cada dia a les 14.00 hores quan darrere de la tanca té lloc la mascletá en la que el fum, la pólvora i l'escruixidor so ens porta al que bé podria entendre's com un escenari de guerra. Amb esta escena, la meua intenció era justament la d'assenyalar el racisme estructural d'una societat i un país que criminalitza l'arribada  de migrants sense qüestionar-se els motius que els porta a estos a prendre la dramàtica decisió d'abandonar el seu lloc d'origen. 

Els 4 migrants presentats sobre la tanca són subsaharians perquè és esta població la que més patix esta discriminació. Es veuen obligats a eixir dels seus països, a deixar a les seues famílies, als seus veïns i amics, la seua casa i la seua terra, en moltes ocasions empobrida per l'explotació  occidental, o patint les atrocitats de la guerra. Travessen, en condicions adverses, països i deserts i acaben arriscant-se a morir en pasteres o saltant tanques, cada vegada més altes i perilloses, per a arribar als països occidentals en els quals són mal rebuts. Alguns moren de les ferides causades amb les concertinas en les tanques, uns altres són retornats en calenta “il·legalment” o tancats en els CIES en condicions infrahumanes. 

La majoria d'estes persones tenen grans dificultats de tindre un treball digne, o d'arribar a aconseguir la nacionalitat espanyola. Són explotats de manera il·legal en els treballs que ningú vol: hivernacles, agricultura temporera, o top manta. Són observats amb desconfiança. 

En l'escena  que propose per a esta falla, el protagonisme no versa sobre les figures dels migrants que per si soles no construïxen una narrativa. És la tanca i, sobretot, el que succeïx després d'ella el que ens convida a entendre que estes persones arrisquen la seua vida fugint d'una tragèdia de la que, directament o indirectament, som totes responsables. Els focs i explosions de la mascletá que tots mirem amb entusiasme, bé podrien representar una de les guerres que obliga a desplaçar-se diàriament a milers de persones. És ací on l'espectacle es convertix en crítica social. És ací on la realitat es filtra en les clivelles de la ficció. És ací on els monuments fallers recuperen el compromís de reflectir aquelles veritats incòmodes a les quals, com a societat, preferim no mirar. 

Malgrat les intencions sota les quals s'ha construït esta peça, la poesia mai va ser un discurs tancat, sinó més aviat tot el contrari. És l'espectador qui, amb la configuració de la seua mirada, completa l'experiència  d'una imatge. 

En este cas concret el col·lectiu “Resistència Migrant Dissident” ha entés que l'escena  dels migrants és una “espectacularización del racisme institucional i una tokenización de les vides negres i racialitzades”. Entenc que la meua intenció darrere de l'escena  no justifica l'impacte negatiu que haja pogut tindre i demane per això disculpes als col·lectius afectats. Amb el meu treball sempre he intentat secundar i reconéixer la lluita de col·lectius polítics actius per avançar en un camí comú d'empatia i solidaritat. Aplaudisc perquè la crítica i la reflexió entorn de la falla presentada enguany; que veig com una oportunitat per a obrir un diàleg necessari sobre l'ús de l'espai públic com a espai crític i de reflexió. Al seu torn sent que esta situació m'ajuda personalment a repensar la meua pràctica i a qüestionar-me la relació del meu treball amb les diferents capes de realitat que el sostenen. 

Subscric fermament la premissa que cap ésser humà és il·legal i espere que este incident puga ajudar a mantindre obert el debat sobre la nostra participació i responsabilitat entorn de polítiques que agredixen la integritat i els drets de qualsevol persona. 

L'art és una ficció que ens acosta a la realitat. Les falles són cultura i festivitat, però també són sàtira i crítica social; són una expressió de la vida en l'espai públic i, com a tal, són el reflex de totes i cadascuna de les capes que la construïxen. Repensant les falles, repensarem també el lloc que ocupem en este complex entramat que és la ciutat. Entenent les nostres diferències, podem avançar juntes en un mateix camí. 

Dos coloms, una branca d'olivera. 

València, 17 de març de 2024 
Escif”