El CCCCinema reflexiona sobre la recerca de la identitat amb ‘Soc bonica?’ de l’alemanya Doris Dörrie

El CCCCinema d’Estiu del Centre del Carme emprén una nova setmana en el seu cicle ‘De què riuen a Europa?’ en la qual es podrà gaudir d’una joia francesa dels anys 50, l’òpera prima de la cineasta hongaresa Ildikó Enyedi en els ’80 i es farà una passejada per la Unió Soviètica dels ’70. Viatjarà a la Itàlia dels ’90 amb un film que va arrasar a tot Europa, ‘Pane e  tulipani’, estudiarà el costat còmic del gàngster a la França del 2000 i s’endinsarà en les novel·les de Dories Dörrie portades a la pantalla gran amb ‘Soc bonica?’.

Contra la resignació o la possibilitat d’abandonar-se, queda sempre el maquillatge, l’artilleria de postissos o un canvi radical de vestuari. Que li ho diguen a Arsène Lupin, aquest mític lladre refinat que muta, empatitza i enganya en les situacions més insospitades. Va ser en mans del mític cineasta Jacques Becker (‘L’evasió’), qui fa un ús magistral del tecnicolor, quan va rebre el suport del públic. Només a França, van acudir tres milions d’espectadors a veure ‘Les aventures d’Arsène Lupin’ (1957) estrenada al nostre país però hui molt oblidada. Es projectarà aquest dimarts, 28 de juliol.

Segons el coordinador del cicle, el crític cinematogràfic, Daniel Gascó, “es tracta de l’onzena adaptació al cinema de les novel·les de Maurice Leblanc entorn d’aquest cèlebre lladre refinat”. Gascó explica que “va ser la segona i última pel·lícula en color de Jacques Becker després d’‘Ali-Baba i els 40 lladres’ (1954). A causa del seu gran èxit, la Gaumont va produir una seqüela, i va comptar amb el mateix actor, Robert Lamoureux”.

‘Az én XX századom’ (‘Mi siglo XX’, 1989)

El progrés científic expandeix el regne de l’imaginable. Quan en 1880, Thomas Alva Edison va patentar la bombeta, el món es tornaria incandescent. Un efecte que Ildikó Enyedi va perseguir en el seu debut com a directora en ‘Az én XX századom’ (‘Mi siglo XX’, 1989) il·luminar la pantalla com si fora de fa un segle, per a retrotraure’ns a aquests primers temps en què les nits deixarien de ser fosques, aquest instant màgic en el qual Edison contempla confós el firmament, conscient d’haver aproximat les estreles a la Terra.

La pel·lícula, que va guanyar la Cambra d’Or del Festival de Cannes, és considerada una de les ‘12 millors pel·lícules hongareses’. Segons Gascó “David Bowie va quedar tan enamorat d’aquest film que es va oferir a produir-li el següent: ‘Büvös vadász’ (‘Magic Hunter’, 1994)”.

‘Iko shasvi mgalobeli’ (‘Érase una vez un mirlo cantor’, 1970)

En ‘Iko shasvi mgalobeli (‘Érase una vez un mirlo cantor’, 1970) s’evidencia que el vertader talent d’Otar Iosseliani no és el de cineasta, sinó el de ser un gran observador de la vida. Andrei Tarkovski considerava que el seté art solament havia il·luminat dos genis: Serguei Parajanov i Otar Iosselliani. L’obra més cèlebre d’aquest últim sembla el resultat de desenvolupar la tira còmica que va inspirar aquest colp de platerets mortal que ressonava a l’Albert Hall en les dues versions de ‘L’home que sabia massa’ (1935/1956).

Aquest film produït en 1970 a l’antiga Unió Soviètica es podrà gaudir aquest dimecres 29 de juliol i segons Daniel Gascó “a Otar Iosseliani li obsessionava fer una pel·lícula realista. Per a fer-ho, va intercalar primer imatges documentals. Idea que va rebutjar per la d’emprar no actors que exercien en la vida aquests papers, com un parell de ballarines”.

‘Pane e tulipani’ (‘Pa i tulipes’, 1999)

La pel·lícula que es podrà veure el pròxim dijous va arrasar en els premis David Donatello: pel·lícula, director, guió, actor i actriu principals i de repartiment, so i fotografia… fins a 9 estatuetes en total.

Silvio Soldini emprén en el seu quart llargmetratge el gènere de la comèdia amb un noble objectiu: “aconseguir que el públic isca amb més ganes de viure que quan han entrat”. ‘Pane e tulipani’ comença amb una classe d’història en la qual s’enalteix Itàlia com a bressol de la civilització. Un discurs que, durant i després, s’interromp amb la sorna llatina, el crit delirant i operístic d’un personatge antipàtic, clàssic de la comèdia italiana, que planteja, evidentment, la fugida… Un impuls que el seu protagonista segueix de manera inconscient, i es converteix així en una heroïna accidental que va enllaçant aventures a partir dels seus entropessons.

Gascó ha assenyalat que es tracta d’una pel·lícula molt autèntica “en les escenes en què Rosalba toca l’acordió és realment l’actriu, Licia Maglietta, qui interpreta la música i la guia turística que ix al principi és autèntica i va ser ella mateixa qui va escriure el seu monòleg”.

‘J’ai toujours rêve d’être un gangster’ (‘Sempre vaig somiar a ser un gàngster’, 2007)

Dissabte que ve es projectarà ‘J’ai toujours rêve d’être un gangster’. El film formula preguntes impensables fins ara en el gènere negre. Què passa si en demanar un rescat salta el contestador automàtic? I si vull tornar a atracar aquell banc però ha canviat la geografia del lloc? Al mateix temps que formula aquest tipus de preguntes, Samuel Benchetrir ens retorna a la imatge amb gra, al blanc i negre, i aquestes seqüències deliciosament absurdes del cinema polar.

Segons Gascó “Samuel Benchetrit preparava un projecte gran amb Roberto Begnini però no estava lliure fins a l’any següent. Així que es va plantejar realitzar una pel·lícula íntima amb pocs mitjans i plena llibertat. El van inspirar alguns títols de la ‘commedia all’italiana’: ‘Rufufú’, ‘L’escapada’, ‘Els monstres’, però ret tribut sobretot a ‘Godfellas’ de Martin Scorsese”.

‘Bin ich schön?’ (‘Soc bonica?’, 1998)

Tanca la setmana, el diumenge, la cineasta alemanya Doris Dörrie amb ‘Bin ich schön? (‘Soc bonica?’, 1998). Com Eric Rohmer, cada vegada que Doris Dörrie retrata paisatges i personatges ho fa dues vegades: primer en una novel·la, després els filma. En aquest cas, el seu objectiu és vincular aquesta sèrie d’històries inconnexes reunides en el llibre homònim. ‘Soc bonica?’ ressona en aquestes imatges quan passem del fred i la pluja de Munic als cels oberts de Màlaga i veiem com Linda llança la seua bossa i assumeix la seua crisi d’identitat.

Segons Gascó “siga com a recerca, trobada o frustració, Dörrie desenvolupa el desastre de l’amor entre dos escenaris: Munic i Màlaga”. En l’equip destaquen dos professionals del cinema espanyol, perquè compta amb els efectes especials de Reyes Abades i la bellesa juvenil de Juan Diego Botto.

Cicle ‘Comèdia europea’.

El cicle de ‘Comèdia europea’ del Centre del Carme inicia una nova setmana de cinema amb pràcticament totes les seues localitats esgotades. Fins al 8 d’agost s’ofereixen 21 pel·lícules de la comèdia europea, moltes d’aquestes inèdites a Espanya, en versió original amb doble subtitulat, en castellà i valencià.

Les projeccions tenen l’aforament limitat i es requereix reserva prèvia. Per a garantir la seguretat dels espectadors les localitats mantenen una distància d’1,5 metres de separació, a més de l’ús obligatori de la mascareta i la resta de mesures d’higiene i seguretat establides per les autoritats sanitàries.