El Museu Valencià d’Etnologia desvela la indumentària tradicional d’Alcublas en una exposició

El Museu Valencià d’Etnologia presenta l’exposició temporal ‘La tradición desvelada. Indumentaria tradicional de Alcublas’ sobre la indumentària tradicional d’este municipi de La Serranía, un ric llegat que encara s'utilitza en l'actualitat en dates assenyalades i que permet estudiar i conéixer els vestits dels nostres avantpassats.

En l'exposició es mostren aproximadament 100 peces (7 maniquins complets d'indumentària tradicional, peces de roba, documents, pendents, reliquiaris, medalles, mocadors, etc.) procedents de famílies d'Alcublas i diverses institucions. S'ha produït en col·laboració amb l'Ajuntament d'Alcublas, l'Associació La Vihuela de València i Associació Cultural Aires Serrans d'Alcublas. 

Està comissariada per Javier Marco Casero i Sergio Civera Pont, experts i autors de nombroses publicacions sobre indumentària tradicional, i ha sigut coordinada Pilar Payà, conservadora del Museu Valencià d’Etnologia.

Per al diputat de Cultura, Xavier Rius, l’exposició “tracta de revelar la tradició i posar en valor l’esforç de conservació, manteniment i generositat que han fet els alcublans durant generacions, perquè hui en dia puguem gaudir d’este ric patrimoni cultural”.

Per a l’alcaldessa d’Alcublas, Maria Blanca Pastor, “preservem béns llegats pels nostres ancestres que ens mantenen vinculats als records de la infància, a la família; un arbre d'arrels invisibles que es va nodrint amb pràctiques culturals que heretem dels nostres avantpassats”.

L'herència

En la localitat d'Alcublas és habitual que les famílies atresoren en un bagul la indumentària rebuda dels seus ascendents en herència. Esta “caixa de les robes antigues” s'ha anat configurant de generació en generació amb peces de gran valor cultural, algunes de la quals compten amb més de 200 anys de vida.

Normalment eren les dones les que s'encarregaven de la cura i del manteniment de la indumentària del bagul, de la mateixa manera que també confeccionaven noves peces, que s'incorporaven al llegat familiar.

El repartiment de l'herència es feia a través d'un sorteig per lots entre els descendents directes. Les joies i els mocadors de seda, considerades les peces de major valor, se separaven en primer lloc. Resultava freqüent disgregar joies i partir peces a fi d'efectuar lots equitatius: pendents reconvertits en fermalls o penjolls, mocadors tallats simètricament, o la confecció de dues faldes de xiqueta utilitzant el teixit d'una saya, mostren el reaprofitament d'unes peces transformades que han sobreviscut el pas del temps.

Un patrimoni ancestral recuperat

Quan Alcublas es vist de festa, el temps sembla retrocedir; el repicar de les campanes i la música desborden goig i els carrers es plenen d'homes i dones engalanades amb les robes heretades de les seues famílies.

A diferència d'altres comarques, que solien llogar els vestits en cases de roba especialitzades, en els Serrans generalment s'han servit de la indumentària local a fi de configurar l'abille festiu. Les dones rescaten dels baguls els tres vestits més representatius utilitzats en les principals festes d'Alcublas: el vestit de mayoralesa, el de basquiña i el de xurra; així com els elements propis de la indumentària masculina, el vestit de Xurro, utilitzat indistintament per a tots els actes festius, optant per l'ús dels calçons o saragüell.

De la mateixa manera, s'han recuperat estes peces per a diferents espectacles teatrals, carnestoltes i per Nadal, sent freqüent l'ús de sayas roges, camises i justillos que, combinades amb altres peces de nova confecció, com la zamarra o el sarró, complementen el vestit de pastora en les representacions del betlem.

Els diferents actes i programes dels festejos han evolucionat amb els anys. Algunes d'estes celebracions han desaparegut; unes altres s'han incorporat amb noves modes: quan la Colònia Alcublana a València, una societat constituïda per un grup de alcublans residents en la capital, va instaurar les festes patronals en honor a la Verge de la Salut l'any 1954, amb la finalitat de fomentar i enaltir les tradicions i festes més característiques de la localitat.

VESTITS COMPLETS

El Vestit de Mayoralesa

En arribar l'onomàstica de Sant Joaquim, quatre dones en edat de casar-se protagonitzaven les festes de les mayoralesas, participant en diversos actes organitzats entorn de la festivitat del Sant: assistien a una missa cantada i a una cercavila que recorria els principals carrers de la Vila, participaven en una processó vespertina i en el  ball de la jota i fandango a ritme d'una rondalla.

Engalanades amb sumptuoses joies i tocades amb mantell blanc, les mayoralesas lluïen guardapiés de seda, justillos brocats o gipons de vellut llaurat, mocadors de rams d'or i davantals a joc o de seda brocada, així com les distintives cintes o flocs. Exhibien un tipus d'indumentària fastuosa que va evolucionar influenciada pel vestit de llauradora valenciana.

Vestit de basquiña

En les albors del segle XX les Mayoralesas de Sant Joaquim van recuperar els vestits de núvia de les seues predecessores a fi de poder lluir-los en les festes de Sant Agustí.

La variant més antiga d'este vestit consistix en una falda i un gipó de vellut llaurat, que posteriorment va ser substituït per un vestit de dues peces confeccionat en seda; un mantó de Manila o toquilla, les joies del desposorio, així com un mantell redó negre per a cobrir el cap, complementen el conjunt.

En 1954 la Colònia Alcublana va institucionalitzar l'ús del vestit de basquiña, lluint les clavàries este indument en les festes patronals en determinats actes religiosos. La seua utilització ha anat variant en funció de les comissions organitzatives dels festejos, de tal forma que va ser en la dècada dels anys 90 quan les festeres van instaurar la tradició de vestir la basquiña en la processó de la Verge de la Salut.

Vestit de Xurra

El vestit de xurra és considerat l'abillament més identificatiu de la dona alcublana. Constituït per un sayalejo de farandola, una camisa de mànegues bufes i un justillo, este indument es complementa amb un mocador de seda, de cotó o merino estampat, un davantal i uns adreços en plata sobredaurada. En arribar les baixes temperatures, les dones substituïxen les peces del tors i opten per l'ús d'una camisa de mànega pegada i gipó.

En representació de la dona alcublana, joves i xiquetes de la localitat lluïen el vestit de xurra en els diferents actes institucionals, així com en les festes de San Isidro Labrador, desfilant en la processó del sant sobre gropes engalanades, fins a la seua desaparició a la fi de la dècada dels anys 70 del segle XX.

Justillo d'embarassada

En la societat tradicional els naixements en una mateixa família se succeïen amb certa assiduïtat, de tal forma que podia produir-se el solapament de l'embaràs amb la lactància d'algun dels fills.

Respecte a la mena d'indumentària femenina utilitzada durant esta etapa de desenvolupament, únicament es coneix l'existència de justillos adaptats per a donar el pit, de manera que esta peça resulta excepcional en haver pertangut, segons al·leguen els propis descendents, a una dona lactant que es trobava en període de gestació.

Confeccionat en seda espolinada i seda adamascada, este justillo del segle XIX mostra dues obertures laterals que faciliten la lactància. Les pales, de curvatura pronunciada, contornegen la silueta, de manera que el ventre no roman constret durant el període de puerperi, afavorint la recuperació de l'estat físic de la mare, així com durant el desenvolupament gestacional. Esta peça femenina evoca l'herència rebuda, la transmissió generacional.