La Institució Alfons el Magnànim publica el tercer volum de l’obra de Josep Iborra
L'editorial de la Diputació de València duu a terme l'edició de l'Obra literària de l'escriptor de Benissa, que ha de reunir tant l'obra publicada fins ara com la inèdita
La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació publica El vici de la introspecció, tercer volum de l’Obra literària de Josep Iborra, amb nota preliminar d’Enric Iborra. El títol prové d’una anotació breu, quasi un aforisme, que apareix en un dels assaigs de la primera part: ‘El vici de la introspecció, o la introspecció com a vici, o els vicis de la introspecció’.
El 2021 el Magnànim va posar en marxa el projecte de l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011). El primer títol d’esta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums, que fan més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure per a diverses publicacions periòdiques, en què comentava l’actualitat editorial, i una sèrie d’assajos sobre autors i períodes de la literatura valenciana.
El 2022 es va publicar el segon títol, el Diari 1965-1977, que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere. A mesura que el diari avança hi pren cada vegada més pes la reflexió assagística, però el seu autor no perd mai l’impuls inicial de fer servir l’escriptura com una manera d’assaig moral i intel·lectual.
El vici de la introspecció, tercer títol de l’Obra literària
El lector trobarà en El vici de la introspecció síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre Sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, juís i prejuís, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme…
Encara que molts dels assajos reunits en El vici de la introspecció tenen un caràcter filosòfic o moral, la literatura sempre està situada en el centre d’estes reflexions. Com ocorria amb el Diari 1965-1977, amb què té més d’un punt de contacte, en este llibre l’experiència literària pren el caràcter d’una experiència total, no sols estètica, una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo, entrelligada d’una manera indestriable amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees.
El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades
El títol de la primera, El descrèdit de l’humà, apunta a una de les idees centrals d’este llibre. Per a Josep Iborra, en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.
La segona part, Espigolant Montaigne, és el resultat d’una lectura a fons del llibre de Montaigne. Josep Iborra es va mostrar especialment sensible en la seua lectura de Montaigne als aspectes problemàtics, contradictoris i paradoxals dels Assajos com ara l’escissió, aparent si més no, entre un Montaigne conservador i un Montaigne crític de tot el que cal conservar.
El tercer i últim bloc d’El vici de la introspecció està format per la correspondència entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart. El lector d’este epistolari podrà apreciar que es tracta d’un document d’un enorme interès, humà i literari alhora. Tots dos de la mateixa edat, amics des de feia tant de temps, intercanvien reflexions sobre músiques i llibres, i fan balanç de diversos aspectes lligats a la seua experiència vital. Algunes de les cartes contenen crítiques bastant contundents de personalitats del nostre món cultural.
Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va doctorar en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (1976-1981) i membre del Servici de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Com a crític literari, va col·laborar en diverses publicacions periòdiques (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters i Revista de Catalunya, entre altres). Va publicar el llibre de narracions Paràboles i prou (1955, 1995) i diversos volums d’assaig literari: Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007). Després de la seua mort, s’ha publicat Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L’estupor (2018).
