Juanjo López “el Penyo”, huit anys després
Per a algunes cultures, el huit simbolitza l'infinit, el màxim a què es pot aspirar. Aquest estiu s'han complit huit anys des que un bou va agafar a Juanjo i van haver d'amputar-li la cama. Des de llavors ha fet atletisme, bicicleta, triatló, running, muntanya i ara natació i surf. Sempre batent rècords en l'esport paralímpic. Però ara prepara una mica més. Vol celebrar el desé aniversari de la seua agafada amb un desafiament llegendari: creuar nadant l'estret de Gibraltar… i si el temps acompanya, fer el viatge d'anada i volta. El huit és l'infinit; el deu, la perfecció.
El Penyo era un retallador molt conegut a Puçol, sempre present en els dies de bous al carrer i també en la plaça. Precisament en la plaça, durant la Setmana Taurina de juny de 2010, un bou li "corneó" la cama esquerra. Després de 12 operacions, 2 by-pass, multitud de transfusions i, just en complir 30 dies d'estar hospitalitzat, a esquena de la seua família va demanar al cirurgià que amputara la cama.
“Estava casat, volia tindre fills i poder jugar amb ells algun dia. Si em deixava la cama inservible, anava a acabar sent un minusvàlid… i ara no ho sóc”, afirma taxatiu Juanjo López. “Vaig demanar que m'amputaren la cama. Vaig eixir al cap de huit dies de l'hospital. Vaig ser al fisioterapeuta de la Fe unes quantes vegades, però era una rehabilitació per a gent molt sedentària, així que vaig demanar l'alta voluntària. Vaig vindre a un gimnàs de Puçol i vaig muntar la meua pròpia rehabilitació. A més, vaig comprar una pròtesi esportiva i al cap de huit mesos, en el Gran Fons Vila de Puçol de 2011, vaig córrer la meua primera prova de quinze quilòmetres”.
Una prova que va posar un nus en la gola a tots els que estàvem esperant-li en la línia de meta. Tot un poble. Però no anava a ser l'única vegada que superara reptes que abans ni tan sols hauria pogut imaginar.
En 2012 es va proclamar campió d'Espanya de Mig Ironman, campió autonòmic i tercer del món en llarga distància. En 2013, campió d'Europa de Mig Ironman. En 2014, Juanjo és el primer amputat a Espanya que acaba una marató, la de València, i l'únic europeu que competeix en carreres de muntanya: el running passa a ser la seua prioritat. En 2015, multitud de travessies nadant i, sobretot, la Titan Desert amb bicicleta pel desert del Sàhara.
“Però no podíem arribar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, així que calia prendre una decisió i la vaig tornar a prendre: vaig abandonar l'alta competició i vaig començar a plantejar-me els meus propis reptes. L'objectiu ja no era competir i guanyar, sinó intentar conscienciar a qualsevol persona que no hi ha barreres impossibles de superar i que la paraula minusvàlid no ha d'existir: som més vàlids que altres persones per la quantitat de reptes que hem de superar dia a dia”, continua el Penyo.
Reptes esportius que havia de combinar amb el costat humà: treballar, la família, la xiqueta i el xiquet (que ara tenen 6 i 3 anys), complir el seu somni de jugar amb ells… i entrenar cada dia.
En 2016 va finalitzar la marató de València i multitud de carreres de muntanya. Però és en 2017 quan aconsegueix el seu gran desafiament: la Transvulcania, amb 74 quilòmetres i 8.000 metres de desnivell a l'illa de la Palma, la qual cosa li converteix en un atleta llegendari.
“Vaig ser el primer amputat que va córrer un ultra trail i ho va finalitzar. Transvulcania va ser per a mi alguna cosa especial: en cada avituallament el speaker avisava a meta i tots seguien els meus temps amb el mateix interés que els del guanyador de la prova. Al poble dels Plans, on està la meta, m'esperaven corredors en els voltants, per a acompanyar-me a meta i allí tothom es va bolcar amb mi… No he viscut mai una cosa tan emotiva: impossible oblidar aquell dia, però també és impossible transmetre totes aquelles sensacions”.
Ni tan sols ara, mentre el seu fill de tres anys es adorm als seus braços, sentint les gestes del seu pare, però més interessat a descansar perquè això d'anar al col·legi cada dia és esgotador per a ell.
Juanjo recorda emocionat l'edició d'enguany de la Transvulcania, on va ser rebut com un heroi: signava autògrafs, va assistir com convidat a multitud de rodes de premsa, xarrades, fins i tot centres per a motivar a persones amb discapacitat. Tot molt professional.
Però també esgotador. Potser per això va haver d'abandonar la prova als 20 quilòmetres, per molèsties amb la pròtesi. No importava, el repte estava aconseguit: molts s'havien acostat a dir-li que havien fet seu l'eslògan que Juanjo ha vingut utilitzant tots aquests anys i que ara la vida els somreia.
Un eslògan inoblidable: “Si jo puc, tu pots”.
I ara, més enllà
Hui, un dijous de setembre, com cada matinada, Juanjo ha entrenat. Després al treball, mentre els xiquets estan en el col·legi, la família, jugar amb els xiquets i, a la vesprada, novament a entrenar. Una altra vegada a cuidar xiquets, la família, els amics, una mica de descans i matí, a veure començar el dia entrenant.
La natació és ara el seu gran repte. Participa en la lliga de natació en aigües obertes, la OceanMan. El 23 de setembre va nadar a València, com a simple entrenament. També es planteja nadar de Puçol a València, sempre supervisat pel seu inseparable entrenador Xavi Munera, l'home que ha sabut acompanyar-li en tot moment… i no és un supòsit: junts han corregut multitud de proves amb el Tripuçol, l'equip local de triatló, i també algunes carreres populars, com la Volta a Peu de Puçol.
El seu nou repte només és comparable a la Transvulcania… i potser aquesta vegada intenta anar una mica més enllà.
“Espere creuar l'estret de Gibraltar i fer-ho quan es complisquen deu anys de la meua agafada. A més, intentaré fer l'anada i la volta nadant, alguna cosa que només han fet quatre persones en la història. Estic segur que en un llac o en un riu ho aconseguiria, perquè ja vaig fer els 32 quilòmetres per l'Ebre, però ací és més complex: necessite l'equip de suport en tot moment, que no hi haja temporal, que els corrents no m'arrosseguen massa, que els taurons em respecten, que el trànsit de vaixells tampoc interferisca massa aquests dies… Són massa variables”, assegura Juanjo amb un somriure.
Per a aconseguir-ho se centra més en l'asfalt i l'aigua. Córrer i nadar per a preparar-se a fons. La muntanya queda ara a un costat, perquè castiga més la pròtesi i exigeix un altre tipus d'entrenament.
Va complint etapes. Recorda amb afecte les seues carreres en l'elit, amb el Tripuçol, del qual a més manté al seu amic i entrenador, Xavi, però no pot quadrar els seus horaris d'entrenament amb els d'un club esportiu convencional. Ara també ha descobert el surf i s'ha convertit en una altra de les seues passions.
“Ho toque tot… menys els homes”, afirma amb un somriure que ja és una riallada. “Però el més dur no és entrenar ni qualsevol de les proves en les quals he competit. El més dur és escriure: no sé com començar cada capítol, no sé com ordenar les idees, no sé què fragments triar i quins rebutjar… i estic escrivint un llibre amb les meues memòries, així que imagina el complicat que és per a mi posar-me davant del teclat quan el que de debò m'atrau és l'activitat esportiva”.
Accepta qualsevol repte. Ho estudia. Ho prepara. I ho aconsegueix.
El pròxim ho estarà preparant durant dos anys.
Creuar l'estret nadant, anada i volta, una persona amb una cama.
Promet ser el no va més.
Encara que amb Juanjo mai se sap: sempre està disposat a arribar fins a l'infinit i més enllà.