Atrapats per Faxai: Una família de Puçol en el pitjor tifó del Japó en 25 anys

Andrea Navarro és, des que té ús de raó, una viatgera empedreïda. Després d'un estiu en el qual ja s'havia permés el luxe de fer alguna escapadeta, aquesta jove puçolenca de 23 anys es va sumar als seus pares i la seua germana xicoteta per a fer una visita de 13 dies a l'altra punta del món. Tokio els esperava amb els braços oberts i els va brindar dues setmanes d'entretingut turisme exòtic en família, però la volta es va veure entorpida per Faxai: el tifó més intens que els locals recorden des dels últims 25 anys.

El matí del 8 de setembre de 2019, Andrea, la seua germana de 16 anys, Sara, i els seus pares, Mari Carmen i Juan, de 52, es van alçar a les sis del matí en el seu apartahotel de Tokio per a agafar el seu vol de tornada a Espanya. Ho feien amb la pena de deixar arrere un país tan especial, però alhora tenien moltes, moltes ganes de tornar a casa després de dues setmanes caminant sense parar i recorrent ciutats com ara Kyoto, Hiroshima, Takayama i Kanazawa, a més de Tokio.

El seu vol havia d'eixir a les 9.00 hores, però la nit anterior van rebre una alerta de la companyia de viatges avisant que es retardava fins a les 11.00 hores per culpa del temporal. Encara que van passar la nit escoltant fortes pluges, no podien imaginar que, a les 5.00 de la matinada, un fort tifó havia topat contra l'illa nipona, registrant ratxes de vent de fins a 216 km/h i deixant tres víctimes mortals, desenes de ferits i prop de 900.000 llars sense llum. Ells no ho sabien, però començava una aventura de les quals un prefereix no viure.

En eixir de casa, tot semblava en calma perquè es trobaven en una zona sense aparents destrosses, «però quan arribem a l'estació on havíem d'agafar el metre per a anar a l'aeroport, estava tot buit, i comencem a fer-nos olor alguna cosa estranya perquè allí sempre hi ha moltíssima afluència de gent», recorda Andrea. Van anar a preguntar al personal de l'estació i els van comptar el succeït. Totes les vies estaven tancades: «ens van dir que provàrem en altres estacions». En aquell moment, en trobar-se en una zona que més o menys s'havia deslliurat dels estralls de Faxai, «encara no ens imaginàvem fora per a tant», explica Mari Carmen. De fet, pensaven que utilitzant un altre mitjà de transport arribarien a agafar l'avió.

Així, es van dirigir a una estació oberta i van agafar un, dos, tres i no saben quants metres més, que en teoria es dirigien a l'aeroport, però que mai arribaven a la seua destinació ja que, per a poder arribar, havien de travessar per la regió de Chiba, on es tallaven totes les línies perquè era la zona més afectada pel tifó. Els famosos «espentadors» de vagons nipons van fer el seu paper amb molta eficàcia, i és que, «amb tota la gent que hi havia dins dels metres, anàvem pràcticament levitant», narra la jove, que assegura que, a vegades, ni tan sols tocaven el sòl amb els peus. «Ens va entrar el riure fluix que et dona en eixos moments en els quals ja no pots més», recorda rient.

Llavors van anar a provar amb els taxis: la fila per a pujar a un era immensa, «però no hi havia una altra opció, així que vaig estar quatre hores fent cua», destaca Andrea: «i perquè em vaig abalançar a un taxi, que si no, encara som ací», fa broma. L'hora d'eixida del seu vol encara estava en l'aire, però quan van pujar al vehicle podien imaginar-se que l'havien perdut, perquè encara que l'havien retardat unes cinc vegades, ja eren les 18.25, «i encara ens quedava arribar a l'aeroport».

Encara sort que van acordar un preu de 300€ amb el conductor abans de començar el trajecte, perquè els va costar res més ni res menys que 7 hores recórrer una distància de 31 quilòmetres. «Era desesperant», expressa Mari Carmen, «perquè hi havia tant de col·lapse en la carretera que avançàvem a 1 km/h, si arriba, i quan el taxista ens preguntava si volíem parar a descansar, li déiem que seguira, perquè només volíem arribar».

Entre tant aclaparament, ansietat i desesperació no podien deixar escapar, de tant en tant, més d'una riallada, senzillament, per la situació que es plasmava davant ells: Juan, «encastat» contra la guantera en el seient del copilot, Mari Carmen, «atapeïda» entre les seues dues filles en la part posterior del vehicle, i mentre es tornaven bojos, el taxista japonés, que «no sé per què raó tenia una foto seua pegada en el quadre de comandament del taxi», evoca entre riures Andrea, «estava molt tranquil, ni pestanyejava». A sobre, havien de comunicar-se amb ell a través de Google Translate, ja que només parlava japonés. «Réiem per no plorar».

Encara que no van arribar a passar per la zona més devastada, pel camí van poder veure importants estralls que Faxai havia deixat al seu pas: trams d'autopista plens de branques i fulles, alguns arbres caiguts, tots els cotxes molt bruts, «i això que allí els tenen impol·luts», recalca Sara, a més de xicotetes fàbriques i tallers semi enterrats en branques i troncs i amb els seus sostres de xapa metàl·lica doblegats. Conforme s'acostaven a l'aeroport van poder veure, fins i tot, persones caminant per l'autopista «perquè el taxista els va dir, “fins ací arribe”, i els baixava del cotxe», apunta la jove.

Quan van arribar a l'aeroport, després de 7 hores «incrustats» en un taxi i de 17 hores des que van deixar l'allotjament, van descobrir que la seua pel·lícula particular encara no havia acabat. De fet, només era l'inici de la segona part. La idea era agafar el primer vol que isquera cap a València o Madrid, ja que el seu feia 8 hores que havia eixit, però totes les terminals estaven col·lapsades, no podien accedir cap avió i, «com quan veus en pel·lícules o en les notícies pavellons plens de gent en sacs de dormir després d'una catàstrofe: així estàvem», conta Andrea. Almenys, els van donar sacs, aigua i galetes.

Es respirava un fort caos en l'aeroport: Hi havia moltíssima gent com ells, la premsa japonesa i altres mitjans internacionals intentaven captar les imatges més cridaneres per als seus noticiaris i, mentrestant, la família de Puçol va haver d'alternar-se per a fer llargues cues i «barallar-nos amb hostesses, treballadors de les companyies…». Hi havia gent que arribava i gent que s'anava, «com nosaltres, però estàvem tots tirats en l'aeroport, sense poder eixir», recalca. Curiosament, van poder parlar amb alguns espanyols que sí havien arribat a l'aeroport a temps per a agafar el seu vol, però que esperant que donaren la informació per la pantalla per a saber a quina terminal dirigir-se, també ho van perdre, «perquè va ser vist i no vist: els avions arribaven i s'anaven».

Finalment van veure la llum quan es van topar amb la tripulació d'una companyia espanyola, i el pilot, comprensiu, va començar a remoure cel i terra per a ficar-los en algun avió que es dirigirá cap a Espanya. I ho va aconseguir. «El pitjor és que, amb totes les persones que érem allí atrapades, el vol anava a eixir amb més de 20 seients buits», que es van omplir gràcies a aqueix pilot del qual tant s'acorden amb mig somriure en la cara.

Una vegada en l'avió, van comentar el succeït amb altres passatgers i amb la tripulació, i «una hostessa japonesa ens contava que era el tifó més fort que ella i la seua família recordaven en tota la seua vida», apunta Juan, i que li semblava una irresponsabilitat permetre eixir un vol al comandament d'una tripulació que, després d'11 hores de desplaçament fins a l'aeroport, havia de volar durant 10 hores.

Això sí, el vol en el qual van aconseguir entrar es dirigia a Madrid, per la qual cosa encara van haver d'agafar un altre més per a arribar a València, on, a la 1.30 de la matinada del dia 11, els esperava Joan, la parella d'Andrea, per a, després de 66 hores de viatge, tornar a casa. Un trajecte que en teoria hauria d'haver-los portat poc més de 13 hores en total i que recordaran sempre com un punt i final amarg a un dels viatges més bonics i intensos que han pogut fer. Fins hui, clar.