24 hores vivint el coronavirus en una residència de ancians

Falten pocs minuts per a les deu del matí del primer dissabte d'aquesta estranya primavera. Hi ha pocs cotxes travessant les vies del tramvia que creuen l'asfalt, un parell de persones fent la bugada en una bugaderia autoservei del mateix carrer, la perenne xurreria de la cantonada amb les persianes baixades a calç i cant, i jo a punt de passar la targeta per la maquina que obri la porta de la residència. Una veu suau i robotitzada em recorda en espanyol i en anglés que he de tancar-la. M'assegure amb una estirada als barrots que siga així. Després, en l'espai que hi ha entre una i una altra reixa, sac d'un xicotet moneder fosc la clau del reixat. Després de deixar-la arrere, torne a cerciorar-me que no es destaparà.

Les taules i les cadires del pati principal denoten que alguna cosa ocorre. Hui no tindran l'ànima que deurien ni els xiuxiuejos entre els familiars acompanyaran al jardí. Des de fa un parell de setmanes, el centre va prendre la decisió de restringir les visites als residents per a extremar les mesures de salut i evitar el contagi. L'estranya calma s'acaba res més entrar en l'edifici, on aquest et rep amb un microclima particular en el qual ràpidament et vols quedar en mànega curta.

Les auxiliars del torn de demà ja porten una bona estona per a dalt i per a baix fent el seu treball. Han despertat, alçant del llit, ajudat a anar al bany, endreçat, vestit i portat a desdejunar al menjador als quals no es poden valdre per si mateix. Entretant, encenc la llum de l'entrada i de la sala d'espera, fitxe l'hora en la qual comence, òbric la recepció, pose en marxa l'ordinador, la centraleta i apague les llums que es queden despertes a la nit, i busque a qui té el telèfon sense fil i que ha estat atenent les trucades abans de la meua arribada. Vaig a la cuina per a avisar que he arribat i per si necessiten alguna cosa. Encara queden alguns en el menjador entre el café tallat, el xocolate instantani i les torrades. La infermera està donant les últimes pastilles.

En el camí al meu lloc, un parell de residents em pregunten quina pel·lícula toca. Les finalitats de setmanes tenen cinema. En aquesta ocasió és una de Hitchcock, L'home que sabia massa. Com cada vegada, una resident que té una feroç fidelitat amb veure el llargmetratge em demana que siga “bonica”. Li dic que sí. Sempre s'acaba dormint. Pels corredors hi ha cartells que mostren com s'han de llavar les mans.

Em situe en la “garita”, esperant que els familiars criden. En el taulell, dos pots grans de higienizante per a les mans i un parell de caixes de guants de diferents talles. Mentrestant, busque en Google els articles que he anat guardant durant la setmana per a llegir quan tinga un respir i també sac de la motxilla un llibre que ja he començat quatre vegades. Massa pretensiós em sembla. Les crides es van succeint. Els familiars volen saber com es troben els seus. Alguns poden parlar directament amb ells.

Uns altres han de saber com estan els seus afins per la infermera. El telèfon crema. És normal. És l'única via de comunicació que hi ha entre l'exterior i l'interior. I molts d'ells solien anar cada dia, cada vesprada i cada moment que podien a la residència.

És l'hora de l'esmorzar i una de les auxiliars, ajudada per un carro, reparteix aigua, sucs de taronja, poma, raïm o bresquilla. Alguns residents no improvisen i prenen el de sempre, uns altres pregunten de quins hi ha i es llancen a l'aventura. També tenen un entrepà per a no sols beure. El de hui és de formatge.

Un dels residents més joves vist la samarreta del València. Seria dia de partit, però no ho és. Li dic que no hi ha competició domèstica. No s'ho pren a dolentes. Un altre, encara que sap que ha de cuidar-se una mica més, fa picardies per a aconseguir unes barretes de xocolate de la maquina. Les primeres són les que més li agraden. Ve a recepció una dona que sempre va en punta en blanc. Pense que li traurà lluentor fins a la sola de les sabates. Em demana que li marque el número de la seua filla en el mòbil. Vol posar-se en contacte amb ella. Ho faig i em regala un somriure.

La que em demana pel·lícules boniques s'ha col·locat prop de recepció. Ací té millor cobertura. Ella no necessita ajuda i s'apanya bé amb el Iphone que té. Li demana a Siri que anomene a la seua filla. L'assistent intel·ligent està una mica rebel i no ho fa a la primera. Les auxiliars estan començant a ficar a les dotze i mitja als majors del primer torn al menjador. Ja van triar el menú ahir. Les cuineres cuinen amb afecte dues cartes diferents cada dia amb el seu primer, segon i postres casolanes. A més tenen en compte de les restriccions que poden tindre alguns residents.

En aqueixos instants, va aparéixer la Unitat Militar d'Emergències (UME). Vi a desinfectar els exteriors de la residència. Dos homes enfundats en micos blancs, amb màscares i guants, i un altre de blau amb un jupetí groc reflector, van fumigar per onsevulla per a apuntalar la neteja del centre. Així mateix, la residència es va posar en contacte amb la Conselleria de Sanitat, pel fet que alguns majors patien febre. L'estament públic va fer la prova aqueix dissabte i els cinc van donar negatiu.

Després del primer i el segon torn del menjador i ficar al llit la migdiada a aquells residents que la necessiten, es fa el canvi de torn. A la vesprada, hi ha un altre grup d'auxiliars, que s'encarrega de despertar als que fan aqueixa cabezadita a meitat de dia. També els donen el berenar: cafés, sucs, valencianes o galetes.

Els pose la pel·lícula en el taller. No estan tan a prop com de costum. Cal guardar una separació entre ells. Les crides es van intensificant. Alguns reben diverses de diferents persones. Uns altres s'entretenen xarrant o jugant al dominó. Els va la vida en això i no es perdonen haver triat la fitxa equivocada. No obstant això, la vida més o menys normal que porten, és, en gran part, culpa del personal de neteja que s'esforça en què tot estiga impol·lut i puguen campar a pler per tot el recinte.

Es va fent de nit i encenc les llums. Una resident em recorda amb assiduïtat això d'il·luminar el centre. La infermera continua fent les cures als majors que la precisen. A les sis i mitja, el primer torn de sopar. I a les huit menys quart és el segon.

És cert que als residents els falta la calor de les seues famílies i dels seus, però no estan solos. Tenen l'especial afecte dels auxiliars, que són els que més els tracten i moixaines els fan, i altres treballadors. Tot això en la setmana gran la ciutat, en la qual la residència havia preparat amb cura un pla d'activitats falleres, que, com és obvi, s'ha ajornat fins a una altra ordre: eixida a la mascletà, globotà, xurros amb xocolate, la falla feta pels mateixos majors i la cremà, entre altres iniciatives.

Són les hui i la meua jornada ha acabat. Apague tot, fitxe la meua hora d'eixida i tanque el teló per part meua. La plantilla del centre fa un incís en la seua jornada laboral i ix a rebre l'aplaudiment que es mereix en la illeta que hi ha enfront de la residència per a enfortir l'ànim. Encara els queden un parell d'hores i després arribaran les treballadores de la nit. Ha sigut un dia llarg i dur. Toca que descansen. La lluita seguirà demà.