Vicente Traver Calzada: “Jo encara soc dels romàntics que creuen que l'art l'has de fer tu i patir tu”

Vicente Traver Calzada és un gran pintor nascut a Borriana. Amb una gran trajectòria, la Diputació de Castelló ha decidit reconéixer el seu treball atorgant-li l'Alta Distinció de la Província de Castelló Dia de la Província 2024 que se celebrarà el pròxim 27 de setembre.

L'artista ha dedicat diversos anys de la seua vida a grans obres com els retaules de l'altar major per a la Cocatedral de Castelló o als murals que ennobleixen el hall del Palau Provincial. A més, ha fet obres i ha exposat per tot el món. Recentment, a Borriana se li ha homenatjat amb l'exposició ‘Pintura’, on va mostrar el seu treball més personal.

Reconeix que vol molt a la seua terra i a la seua gent, però que ací no està el seu públic. No obstant això, se sent molt content pels últims treballs que ha realitzat per a la Basílica d'El Salvador i per l'exposició que va poder realitzar. En aquesta trobada, Traver Calzada ens mostra la seua part més personal i professional, els seus gustos a l'hora de treballar i els seus sentiments i somnis cap a la seua ciutat.

Com s'organitza a l'hora d'executar les seues obres?

La veritat és que no m'acabe d'organitzar. Si un sap exactament el que vol, el mètode que ha d'usar i el resultat que obtindrà fent cada cosa, on està l'aventura de l'art? Normalment, preferisc llançar-me i veure què passa, però això només ho puc fer en quadres xicotets.

Quan treballes en una obra d'una certa importància i la seua elaboració dura molt de temps, la cosa canvia. Per exemple, els últims 15 anys els he passats treballant per a la Cocatedral de Castelló. Però, en general, el que em tempta de sobte, ho pinte, després ho abandone, un altre dia el veig i torne amb això, després no em convenç i acaba en el fem, em ve una altra cosa al capdavant i comence amb ella, etc. Però és que m'agrada estar en eixe caos, perquè ací em sent viu.

Quin és el procés d'elaboració que segueix en els seus grans encàrrecs?

En eixa mena d'obres sí que cal anar pas per pas i han de tindre una certa planificació. Per exemple, la meua idea per al mural de la Diputació era plasmar l'essència de la província de Castelló, ja que la Diputació és sa casa. Volia que, solament amb mirar-ho, es pogueren descobrir les coses més importants de Castelló, les possibilitats que ofereix, les festes, tradicions, cultura, personatges, bellesa natural, etc. I tot això fos, com ocorre en la nostra ment. Llavors, amb la idea al cap, vaig començar imaginant, després dibuixant i provant fins que va quedar un esbós tal com volia. Aquest mural va ser un gran repte, entre els esbossos i pintar, vaig tardar 10 anys a acabar-lo.

D'altra banda, la planificació en els quadres de la Cocatedral va ser diferent. En aquest cas, el tema estava marcat, l'obra havia d'estar dedicada a l'Asunción de la Mare de Déu i no tenia tanta llibertat. El primer que vaig fer va ser anar a veure l'espai, perquè et condiciona la grandària de les parets o la llum que entra per les vidrieres. Havia de pensar bé la tècnica, ja que vaig veure com la llum incidia directament en la zona on anaven les obres i era molt important que els quadres no brillaren. Per tant, vaig decidir utilitzar una tècnica mixta d'oli mesclat amb rovell d'ou que es diu tremp, difícil però magnífica quant a colorit, lluminositat i bellesa.

El següent pas era planificar els quadres que s'anaven a exposar a diversos metres d'altura, per la qual cosa les figures havien de diferenciar-se bé, sense ambigüitats. A més, a l'hora de fer els esbossos havia de tindre en compte que els retaules seguiren una coherència entre ells. Les idees no podien ser confuses, en aquesta mena de projectes cal ser rotund i clar.

Aquesta obra exigia planificació, adaptar-me a un tema molt concret impost per l'autoritat eclesiàstica i assumir unes certes crítiques per part del bisbat. Però quan isc d'aquestes pautes concretes i de l'organització dels grans encàrrecs, no pots imaginar a una persona més caòtica.

Què és el que més li costa a l'hora d'executar les seues obres?

El que menys em costa, sens dubte, és imaginar. Tinc paper i llapis per tots costats i tot el que em ve al capdavant ho dibuixe. Les coses que veig o les notícies que escolte en la ràdio m'inspiren i m'afecten. Només d'escoltar i veure, instintivament, comence a imaginar, em venen les idees i les anote en algun paper o llibreta. Em passa constantment.

Després, el que més em costa és executar eixes idees, passar-les al quadre. Fer l'obra costa, però mentre l'estàs fent, et demana coses i eixe procés d'anar canviant la idea original i adaptar-te al que el quadre et demana també és creatiu, per això preferisc treballar-los i pintar jo mateix les meues idees.

Recentment, ha pintat dos retaules en honor a dos màrtirs de Borriana per a la Basílica del Salvador. Aquesta és la primera obra pública que realitza per a la ciutat?

No, no és la primera. La meua primera obra pública per a Borriana va ser fa molts anys, en el convent de la Mercé. Allí vaig pintar un mural per a una organització que es deia OJE, que en aquell moment era cosa de la Falange. Jo tenia 16 anys i allí vaig pintar tota una paret gratuïtament. Quan es va remodelar l'espai, el van picar i actualment ja no està.

Després, altres obres d'una certa importància que he fet per a Borriana són un quadre que està en la sala d'actes de l'Ajuntament i una escultura que estava davant del Teatre Payà, composta per dues grans figures nues lluitant. Va ser allí durant molts anys i un dia va desaparéixer, jo no sé on està, la van llevar i no es va saber més d'ella. A més, també he realitzat el bust del Cardenal Tarancón en bronze, el bust de Martí de Viciana i una escultura en bronze del “Bisbe Carallarga” que està en un despatx de l'Ajuntament de Borriana. La Caixa Rural també m'ha encarregat i comprat una sèrie de quadres, un d'ells és el d'un gran carro que és a les seues sales.

Finalment, les dues pintures per al Salvador sobre els màrtirs. Quan vaig entrar en la basílica per a posar els quadres vaig pensar quant m'agradaria poder omplir eixa basílica d'obres, representar i pintar la història de Borriana per totes les capelles, però no depén de mi.

Per què creu que ha passat tant de temps sense fer obres a Borriana?

A Borriana, encara que no m'hagen demanat tantes coses com a Castelló, també m'han tractat bé. Sobretot en el passat, quan vaig poder fer diverses obres, ara m'han demanat això dels màrtirs i he inaugurat una exposició a la casa de la cultura. No obstant això, crec que el meu públic està a Castelló, a Borriana estic, però no se'm fa massa cas.

Vull molt a la meua terra i a la seua gent, però ací no tinc massa èxit ni clientela. Potser si la meua pintura anara diferent ací funcionaria millor, però és molt personal, fins i tot diria que és dura, i la gent prefereix altres coses. La veritat és que ho respecte; no obstant això, em fa un poc de mal. En el passat hi ha hagut algunes obres o encàrrecs que vaig rebre, com un monument al cardenal Tarancón que, després de fer tots els esbossos, mai més vaig saber nada i de sobte, un dia vaig veure davant de les piscines l'escultura plantada.

La meua carrera va començar ací, a Borriana, i per això em dol un poc que ja no se'm tinga tant en compte. A més, no ho dic per vanitat, sinó com a curiositat: l'escola d'art va ser una proposta meua. Quan li ho vaig proposar a l'alcalde, em van dir que no hi havia diners i jo em vaig oferir a treballar gratis com a professor. L'Ajuntament ens va proporcionar un local i així vam estar durant quatre anys, la meua dona i jo, treballant allí. El Conservatori de música també va nàixer a ma casa i vaig col·laborar en la seua creació, igual que moltes altres coses. Fins i tot, a vegades, he aportat diners de la meua butxaca. Sempre m'ha agradat col·laborar i després de tot m'adone que això ja no ho sap ningú i sent que eixa vinculació que sempre he tingut amb Borriana s'ha oblidat i em fa mal un poc per l'afecte que li tinc a la meua ciutat. Borriana i jo tenim un amor com eixes parelles que se'n volen molt, però no li ho demostren i és una pena. Però en fi, la meua vanitat com a pintor de coses importants està més que satisfeta amb les obres que he realitzat fins ara.

Què sents en tornar a crear per a la teua ciutat?

Una gran alegria. Em va agradar molt veure en la Basílica alguna cosa meua i m'agradaria pintar més coses en eixes parets. Quan em van fer aquest encàrrec, em va fer molta il·lusió. Vaig estar llegint i investigant la vida dels dos màrtirs per a transmetre la seua història de la millor forma. Són dos quadres romàntics perquè representen l'assassinat d'unes persones amb una història que impressiona. Eixos monjos eren de Borriana i van vindre ací buscant refugi i no els van acollir. Es van haver d'amagar en una casa d'una altra localitat on els van agafar i els van matar, el mateix dia en el mateix lloc. Aquest encàrrec em va arribar en temps de pandèmia i la història d'aquests homes em va emocionar, per això els vaig pintar amb una sensació d'opressió, intentant empatitzar amb ells i plasmar el que van sentir en eixos moments.

La Diputació de Castelló li farà lliurament de l'Alta Distinció de la Província de Castelló. Què significa per a vosté rebre aquest reconeixement?

Per a mi va ser una sorpresa. Quan la presidenta ho va anunciar en la presentació del llibre ‘El Retaule de l'Altar Major de la Cocatedral de Castelló’, jo vaig dir: “però vosaltres ho heu pensat bé?”. No m'ho creia, jo solament pinte, no soc ni un intel·lectual ni un polític, però em van dir que sí, que el tenien clar, perquè havia aconseguit captar l'essència de la província en la meua obra. Es veu que en el meu treball es nota eixe amor que sent per la meua terra. És molt bonic rebre aquest tipus de reconeixements, encara que jo soc més persona de treball que de reconeixements.

Com definiria el seu estil?

No seguisc cap estil. Moltes vegades em diuen que els meus quadres es reconeixen, llavors jo em pregunte el perquè i m'estranya molt, perquè no tinc cap estil concret. Per exemple, quan veus un quadre de Picasso o un del Greco saps que són seus, perquè tenen una personalitat marcada que repetien en les seues obres. Jo no, cada quadre meu és diferent, de fet, a vegades agafe una fotografia i simplement la copie i encara així reconeixen que és meu. Em diuen que tinc una pintura meua i jo els dic que m'expliquen quin és perquè jo no ho sé.

Quin diria que és el seu pintor de referència?

El meu mestre és Ramón Catalá, un magnífic pintor de Castelló, però sempre he tingut tres o quatre pintors de referència, intocables per a mi, encara que cada dia descobrisc pintors nous. Des que soc a l'Escola de Belles arts, seguisc a Rembrandt i Velázquez i m'agrada molt la pintura impressionista perquè, encara que foren maldestres pintant, tècnicament parlant, eixien a l'aire lliure i eren capaces de captar la vida. Van Gogh, Monet i Manet es deixaven impressionar per coses vulgars i ho feien amb passió, eixint-se del que se solia pintar.

Però les novetats i les noves tendències no les seguisc, no m'acaben d'agradar. No obstant això, si viatge fins a Itàlia, descobrisc l'enorme valor de les obres que hi ha allí, les meravelles antigues que hi ha pintades. Encara més, veig les pintures d'Altamira o les escultures egípcies i pense: això és un art magnífic. Amb eixes obres antigues ja ho han dit tot i com és ací i es veu com a antic, ara intenten innovar, ser el més original i ficar-se en el màrqueting. Això per a un pintor jove que acaba de començar queda bé, han de fer-se buit, però per a un pintor madur com jo, no el veig.

Com va entrar en el món de l'art? A què es deu aquesta vocació?

Vaig nàixer en una casa que era un taller de pintura, plena de pinzells, vernissos i poals perquè el meu pare era pintor de parets. A mi m'agradava jugar amb tot això i sempre estava pintant i a més el meu pare m'encoratjava. Total, que des de xiquet sempre he estat pintant i mai se m'ha ocorregut pensar que podia ser una altra cosa, excepte una xicoteta temporada que li vaig donar a la guitarra elèctrica. Formem un grup i vam estar tocant un parell d'anys, però, excepte aquesta bogeria, pintar sempre ha sigut la meua vocació.

Vaig estudiar Belles arts, em van donar el Premi Nacional pel meu rendiment, la Creu del Mèrit, i amb el títol en la butxaca, em vaig tornar a matricular des del primer curs de Belles arts però en escultura, perquè no em sentia preparat. I quan vaig acabar, me'n vaig anar amb una beca a Itàlia a estudiar els murals i els frescos i a París a estudiar pintura en els seus museus.

No em considere un pintor com els altres, no soc ni millor ni pitjor, però la meua manera de treballar és diferent. Quan parle amb alguns companys de professió em diuen que per què no tinc un marxant que em compre i bena les obres, que em faça exposar en grans llocs i guanyar molts diners; i és que a mi tot això no m'interessa, fins i tot m'espanta un poc. El meu objectiu és pintar el que sent, segons les èpoques. Durant la pandèmia, vaig acusar la tristesa; en temps durs, la duresa de la vida; quan he estat content. La meua pintura ha sigut més optimista i quan no estic tan content, més pessimista, etc. I per a mi això és tot el que m'interessa, la resta és màrqueting.

Què li agradaria fer que encara no ha fet?

Pintar més, pintar per a Borriana, omplir les parets de la Basílica del Salvador amb la història de la ciutat, els seus poetes i grans escriptors, fer una al·legoria de Borriana, encara que, d'altra banda, em dol pensar si pinte la història de la ciutat i a la gent nova que ve ací a viure no li importa i al final la nostra identitat es va perdent.

Ara, m'encantaria fer alguna cosa per Borriana. Hi ha persones molt bones en el seu, que fora d'ací se'ls ha donat suport, però a Borriana no han rebut res. Grans escriptors, poetes, fotògrafs, músics, tradicions, etc. M'agradaria poder col·laborar amb més gent per a poder exaltar aquesta essència, traure tot el que queda d'eixa Borriana que se'ns està escapant de les mans.

Crec que si deixàrem una obra sòlida o un museu ple de coses de Borriana, dels seus personatges, de pintures que representen el que ha viscut la ciutat i el que som, tant abans com ara, perquè ara també hi ha gent molt bona. M'agradaria col·laborar en això, formar part d'un renaixement de Borriana, que s'editen llibres, periòdics, que hi haja una orquestra borrianenca, reviure la ciutat i deixar empremta del ja viscut i el que vindrà. Jo només puc des de la pintura, però m'encantaria poder aportar el meu granit a fer una Borriana potent culturalment parlant.

Soc conscient que el vell es va quedant arrere i el nou ha de triomfar sobre el vell, però la nostra història és tan bonica i hem tingut a gent tan important, que m'agradaria deixar-ho representat. En 1919 ací hi havien teatres i grups de teatre, un banc de Borriana editant monedes, de fet es va fer una pesseta amb la cara de Viciana, escriptors molt bons com Echevarría, Batistet 'el bessó' o Calçada, Norberto Mesado, un arqueòleg que pinta i escriu meravelles, el seu germà, un violinista molt important a Alemanya, va haver-hi també un conservatori de música, cinemes, tres periòdics, un d'ells imprés per l'escola Cervantes, una orquestra de xiquets, una revista científica molt bona, ‘La Grillera’, i moltes coses més. Per a mi tot això té molt valor i és història de Borriana que molt poca gent coneix i recorda.

En què està treballant actualment?

Estic treballant en l'esbós de la capella de la comunió de la Cocatedral de Castelló. Si em llance, amb això acabaria la meua vida com a pintor perquè és un projecte molt gran, perquè estaré quasi 20 anys i no em quedarà temps. Això seria acabar en gran.

Alguna vegada s'ha negat a executar alguna obra? Per què?

Alguns encàrrecs que m'han fet no anaven amb la meua manera de ser i de pintar i els he hagut de dir que no. Jo no pinte per a vendre i per a agradar, no és el meu objectiu. Per exemple, una vegada, vi un decorador conegut, em va descriure una habitació que anava a decorar i em va demanar un quadre roig que combinara i harmonitzara amb la resta d'elements. Li vaig dir que no, això no va amb mi, no pinte pensant en el públic ni en galeries ni en res, sinó sobre com em sent i com em relacione amb les coses que tinc pròximes, sobretot, a partir de la pandèmia. Des de llavors no isc de casa i això ha fet que em limite a pintar el meu entorn, els meus llibres, el meu jardí, les notícies que sent, etc.

En una altra ocasió la Generalitat em va encarregar un retrat de la família reial de quan ens va visitar el Papa. Em van donar diverses fotografies d'eixe dia i jo les vaig combinar. El quadre era molt gran, apareixia tota la família al costat del Papa i es va exposar en el saló daurat de la Generalitat. Era una sorpresa i quan va vindre la reina Sofía li ho van ensenyar. Més tard, amb el canvi de govern i els problemes a la Casa Reial, van llevar el quadre i ja no sé què van fer amb ell. M'hauria agradat transformar-ho en una altra obra, pintar damunt i fer una cosa creativa, però no m'ho van retornar i jo tampoc vaig dir res, així que, indirectament, vaig renunciar a ell.

En algun moment li han coincidit diversos projectes grans?

Sí, i a vegades he hagut de renunciar a coses, com a pintar uns murals en el Paranimf de l'UJI. Allò l'havia d'haver pintat jo, però vaig haver d'ajornar-ho i un ajornament moltes vegades significa que et passa l'oportunitat. Una altra oportunitat que també se'm va coincidir i vaig perdre va ser decorar l'aeroport de Castelló.

Jo ho voldria fer tot, però soc d'aquests pintors, que no tenen ni alumnes, ni marxants, ni operaris ni ajudants, ni ningú que m'ajude. Hui dia es treballa així, tu dones una idea i ells te la fan una idea i ells te la fan. A mi em dona un poc de riure això, però sé que és així i ho respecte. Jo encara soc dels romàntics en això, crec que l'art és una cosa molt personal i que te l'has de fer tu i te l'has de viure tu i te l'has de patir tu.