Sara Rubert, jove futbolista de Borriana: “En veure el meu nom entre les triades per a la Selecció Valenciana em vaig emocionar molt”

Sara Rubert té dotze anys, és de Borriana i juga en el Villarreal CF femení. Fa unes setmanes, sense imaginar-ho, es va convertir en campiona d'Espanya sub-12 amb la Selecció Valenciana Valenta de futbol.

En un campionat “intens”, segons ens compta, en el qual es van jugar set partits en quatre dies, Sara va ser l'encarregada de posar-li el fermall d'or: va marcar el penal decisiu que els va donar la victòria. “Mai hauria imaginat aconseguir una cosa així”, assegura.

Apassionada del futbol des de xicoteta, va començar a formar part del seu primer equip amb cinc anys. A mesura que ha anat creixent, ha passat per varis, però mantenint la seua posició de joc: “sempre he jugat de davantera encara que alguna vegada m'han posat en la banda dreta”. A la seua curta edat, ens conta que sempre ha portat bé la pressió que suposa jugar de davantera i així ho ha demostrat.

Després de veure els seus últims assoliments i èxits en el futbol femení, des d'Elperiodic.com hem volgut parlar amb ella i conéixer-la un poc més:

Com vas començar en l'esport? Sempre va ser el futbol la teua passió?

Sempre he volgut jugar a futbol, gràcies al meu germà i al meu pare sempre m'ha agradat aquest esport. Com veia al meu germà jugar, jo també volia. Al meu pare no li agradava molt la idea i tot va començar en un aniversari.

Jo anava a veure els partits del meu germà i sempre me'ls passava jugant a futbol. Els pares dels xiquets de l'equip del meu germà li deien al meu pare que em portaren un dia a entrenar, però ell deia que no. Llavors, en un aniversari el pare d'un amic del meu germà va vindre i em va regalar unes botes i una pilota i li va dir al meu pare: “ara ja no t'escapes, ja té les botes, demà la portes a entrenar i que prove”, i així va ser.

En eixe moment tenia només cinc anys. La meua família no estava molt segura i el pare de l'amic del meu germà va ser el que els va animar a fer el pas definitiu. Va ser regalar-me les botes i l'endemà anar a provar al Borriana i allí em vaig quedar, amb cinc anys, en l'Escoleta del Borriana i fins ara, jugant a futbol.

Has practicat algun altre esport?

Als tres anys vaig fer ball en el col·legi, però sempre m'ha agradat i he volgut jugar a futbol.

En quins equips has jugat?

Vaig començar en l'Escoleta del Borriana amb cinc anys. A l'any següent, el meu germà s'anava a jugar al Primer Toc de Castelló i, per a anar els dos junts, vaig fer les proves i em van agafar. Després també vaig jugar en el Salesians. Quan tenia set anys, em van cridar del Llevant i del Vila-real perquè anara a jugar amb ells, però em vaig quedar a Borriana. A l'any següent ens va tornar a buscar el Vila-real i ja vaig començar a jugar amb ells.

Quan vaig entrar al Vila-real, encara que tenien equip femení, em van dir que el meu nivell era per a jugar en el masculí, que formar-me amb ells era millor per a mi. Llavors fins a enguany que vaig entrar al Vila-real femení, he jugat amb xics. Sempre he sigut l'única xica del meu equip. He notat bastant el canvi, tant dins de l'equip com en els tornejos, ara em sent més còmoda, encara que abans també gaudia molt de jugar.

A part del Campionat d'Espanya sub-12, quins altres títols, assoliments o reconeixements has obtingut en el futbol?

Des que joc, he guanyat diversos campionats i tornejos amb els meus equips. Però a nivell individual, enguany he guanyat el meu primer trofeu. Va ser en el Torneig de Mallorca, on em van donar el títol de màxima golejadora.

Veus el teu futur dins del món del futbol?

Sí, és un esport que gaudisc molt, no m'agradaria deixar-lo.

Què vas sentir a l'ésser una de les triades per la Selecció Valenciana Valenta sub-12?

Quan vaig veure el meu nom en la llista em vaig posar molt contenta i molt nerviosa. Mai abans havia estat seleccionada i això és un gran assoliment.

És molt difícil arribar fins ací, és un procés llarg pel qual passen moltes xiquetes. En la primera convocatòria van telefonar a 172 xiquetes de tota la Comunitat, anem totes a entrenar, ens veuen i van descartant. En total ixen 10 llistes diferents i fins a la setmana d'abans del campionat no trauen l'última amb les 14 convocades i no saps si aniràs al campionat o no. El procés és molt bonic, però es viuen molts nervis i en cada llista i cada entrenament nou la il·lusió va creixent. El dia d'abans del torneig entrenem 15 xiquetes, però al torneig sol vam ser 14, és a dir, fins a eixe mateix dia no sabíem 100% si anàvem a anar. En veure el meu nom entre les 14 triades em vaig emocionar molt.

I en el moment de llançar el penal decisiu en la final, què vas sentir? Què et va passar pel cap en eixos moments?

Em vaig posar molt nerviosa abans de tirar-ho, sentia molta pressió. L'àrbitra va xiular, vaig veure que la portera es va moure cap a un costat i sense pensar el vaig tirar cap a l'altre i guanyem. Va ser un moment de molta felicitat, va passar molt ràpid i quan em vaig adonar estàvem totes celebrant-lo. Ho vivim amb molta emoció, la gent estava molt contenta.

A mi m'agrada tirar els penals. En la nostra categoria només es tiren 3 i per la pressió que suposa, ningú vol tirar-los mai, només jo i una companya. Encara que jo tirara i marcara l'últim, la portera és molt important per a un torn de penals i, en el nostre cas, ella amb les seues parades va ser decisiva. Tant en la final com en semifinals va tindre una gran responsabilitat i el seu paper va ser molt important per a guanyar el campionat.

Imaginaves haver aconseguit tot el que has aconseguit?

No, mai ho havia imaginat. Des que tinc 5 anys que jugue en un equip de futbol i mai he pensat a estar hui així, celebrant aquest tipus d'assoliments. M'ha vingut tot de sorpresa i estic molt contenta.

Com ha sigut la volta de la selecció al Vila-real?

Molt bonica, m'han felicitat molt i m'han donat l'enhorabona. Estan molt contentes, ens emportem molt bé i ens recolzem molt. Quan alguna obté alguna cosa, sentim felicitat les unes per les altres.

I amb les teues companyes de selecció, quina és la relació? Com és formar equip amb totes elles?

Tenim molt bona relació. Hem viscut quatre dies molt intensos, en els quals hem conviscut quasi les 24 hores. La unió s'ha fet molt de pressa, hem viscut moltes emocions juntes en molt poc temps i el sentiment d'equip, entre els entrenaments previs i els quatre dies de campionat, s'ha creat de seguida.

Hem jugat els set partits en quatre dies. Ha sigut molt intens, però jugar amb elles se m'ha fet fàcil, he estat molt còmoda. Ara parlem cada dia, ens tirem un poc de menys.

Ara, deixant a part un poc el ‘professional’, coneixerem a la Sara més personal:
De quin equip eres o has sigut des de sempre?

Soc del Reial Madrid.

Com et prepares abans de cada partit?

Abans d'un torneig o d'algun partit important em pose nerviosa, però quan isc al camp i comence a jugar, ja em tranquil·litze i em solte.

A més, en el cotxe de camí als partits, el meu pare em fa xarrades i després en el vestuari abans d'eixir, ens fan una xarrada a totes.

La música també m'ajuda, en el cotxe solc posar-la alta per a motivar-me i en el vestuari també tenim música posada.

Quines aspiracions tens? Com imagines el teu futur?

En un futur, m'imagine jugant al Vila-real CF i m'agradaria continuar guanyant campionats i títols amb el meu equip.

Com a aspiració, vull continuar creixent i arribar a jugar en primera divisió. A més arribar a jugar en l'FC Barcelona seria un somni.

Què t'agradaria ser de major?

Des de xicoteta, sempre he volgut ser veterinària, però ara no ho tinc clar. He pensat que m'agradaria tindre un refugi d'animals. M'agraden els animals i m'agradaria treballar en una cosa dedicada a ells, però això sí, una professió que puga compaginar amb el futbol.

Com és el suport de la teua família i amics?

Sempre estan al meu costat, em feliciten i, sobretot, em donen molt afecte. El meu pare sempre ve a veure els partits, està al meu costat en tot. La resta de la família també s'interessen i em donen suport, algunes vegades venen a veure'm jugar. Per exemple, al Campionat d'Espanya, també va vindre la meua tia Esther i els altres el van veure per la tele. Per a mi el suport de la meua família i amics és molt important.

Quins han sigut els moments més emocionants que has viscut com a futbolista?

El Campionat d'Espanya va ser molt emocionant. També, el primer torneig que vaig jugar al Vila-real amb les xiques i quan em van donar el trofeu del torneig de Mallorca.

Sempre he gaudit de cada partit que he jugat, sobretot de xicoteta, però els campionats i tornejos els gaudisc molt més. És el més emocionant.

Sara Rubert, la borrianera de dotze anys, com se sent en aquests moments?

Em sent molt emocionada i molt contenta. Estic orgullosa de tot l'aconseguit fins ara i de veure com tot el meu treball té els seus fruits.