La Universitat d’Alacant lamenta la defunció de Mario Vargas Llosa, amb qui va mantenir una estreta relació
El Premi Nobel va ser investit doctor honoris causa l’any 2008 i va presidir, des de la seua creació, la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
La Universitat d’Alacant lamenta la pèrdua de l'escriptor i Premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa, qui va morir ahir, diumenge 13 d’abril, a Lima (Perú), a l’edat de 89 anys, i s’uneix al dolor de la seua família i afins.
Com reconeixia la rectora, Amparo Navarro, en conèixer la notícia, «Vargas Llosa ha sigut una veu única i imprescindible de la literatura contemporània universal i per a la nostra universitat, que el va nomenar doctor honoris causa l’any 2008, un gran referent amb qui sempre vam mantenir una estreta relació a través de la nostra Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes» En el seu discurs d’acceptació, el novel·lista, periodista i assagista va fer una dissertació dedicada a les «Huellas de Faulkner y Borges en Juan Carlos Onetti». En aquest mateix acte, el seu padrí, el catedràtic avui emèrit Enrique Rubio qualificava Vargas Llosa «d’escriptor universal, reconegut com a narrador excels en tots els fòrums literaris i acadèmics. Universalitat que al mateix temps s’enfila amb la intrahistòria de les seues arrels vitals».
Acadèmic de la RAE, l’Acadèmia Peruana de la Llengua i l’Acadèmia Francesa, Vargas Llosa va ser president de la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes fins a la seua dissolució l’any 2020.
De fet, com a iniciativa de la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i deu universitats espanyoles, entre les quals es trobava la UA, es va crear el 2011 la Càtedra Vargas Llosa amb l’objectiu de fomentar i donar suport a l’estudi de la literatura contemporània, promocionar els nous autors i difondre l’obra de l’escriptor. Amb aquesta finalitat, va nàixer el setembre de 2013, el Premi Biennal de Novel·la Mario Vargas Llosa, en homenatge i reconeixement a un autor tan singular com excepcional, que concebia la literatura com l’eix fonamental de la seua existència. «La vocació literària naix del desacord d’un home amb el món, de la intuïció de deficiències, buits i escòries al seu voltant. La literatura és una forma d’insurrecció permanent i no admet les camises de força. Totes les temptatives destinades a doblegar la seua naturalesa irada, díscola, fracassaran. La literatura pot morir, però no serà mai conformista», assegurava Vargas Llosa en el seu discurs en rebre el Premi Internacional de Novel·la Rómulo Gallegos l’any1967.
Una intensa vida i obra
Nascut a Arequipa el 28 de març de l’any 1936, Mario Vargas Llosa va passar la infància entre Cochabamba (Bolívia) i les ciutats peruanes de Piura i Lima. Quan tenia setze anys va iniciar la carrera literària i periodística amb l’estrena del drama La huida del Inca (1952). Poc després va ingressar a la Universitat de San Marcos de Lima, on va cursar estudis de literatura. Va viatjar a Europa, col·laborant en la Ràdio Televisió Francesa i va ser professor al Queen Mary College de Londres.
Va publicar la seua primera obra, Los jefes (1959), amb vint-i-tres anys a penes, i amb la novel·la La ciudad y los perros (1962) va adquirir un inusitat prestigi entre els escriptors que en aquells dies gestaven l’imminent «boom» literari iberoamericà. Va establir la seua residència primer a París i després a Londres (1867), d’on es va traslladar a Washington i Puerto Rico.
La seua maduresa literària va arribar amb La casa verde (1966), verdadera exhibició de virtuosisme literari, la prosa del qual integra abundants elements experimentals, com ara la mescla de diàleg i descripció i la combinació d’accions i temps diversos, recursos que va emprar també en part en Los cachorros (1967) i en Conversación en la catedral (1969), aspre retrat de la dictadura peruana de Manuel Odría.
En el seu quefer novel·lístic posterior destaquen Pantaleón y las visitadoras (1973), La tia Julia y el escribidor (1977), La guerra del fin del mundo (1981), en la qual tracta la problemàtica social i religiosa d’Iberoamèrica, i ¿Quién mató a Palomino Moreno? (1986), basada en una investigació policial. La labor de Mario Vargas Llosa com a crític literari es reflecteix en els seus assajos García Márquez: historia de un deicidio (1971) i La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary (1975).
L’any 1976, amb José María Gutiérrez, va codirigir la versió cinematogràfica de la seua novel·la Pantaleón y las visitadoras. Altres obres seues són La señorita de Tacna (1981), Contra viento y marea (1983), Historia de Mayta (1983) i El hablador (1987). L’any 1994 va recopilar les seues col·laboracions periodístiques en Desafío a la libertad i el 1997 va aparèixer la seua novel·la eròtica Los cuadernos de don Rigoberto, en la mateixa línia del seu anterior Elogio de la madrastra (1988). De les seues últimes novel·les destaquen La fiesta del chivo (2000), El paraíso en la otra esquina (2003) i Travesuras de la niña mala (2006).
Mario Vargas Llosa va obtenir el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres l’any 1986, el Premi Planeta de 1993 per Lituma en los Andes; el Premi Cervantes el 1995 i el Premi Nobel de Literatura l’any 2010.
