El projecte Domus obté una seqüència ininterrompuda de l’ocupació d’Ilici

El projecte ‘Domus-L’Alcudia: viure en Ilici’ culmina els seus objectius en les noves excavacions i obté una seqüència contrastada i ininterrompuda d’ocupació en el sector nord-oriental de la ciutat, un dels punts més elevats de la topografia original, on hi havia indicis d’ocupació entre la prehistòria i l’època medieval, segons ha informat Sonia Gutiérrez Lloret, catedràtica d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant i codirectora del projecte juntament amb els professors Julia Sarabia, Victoria Amorós i Jesús Moratalla, tots aquests de l’Àrea d’Arqueologia de la UA, especialistes en diversos períodes i problemàtiques històriques.

La campanya compta, a més, amb un equip ampli d’especialistes de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat d’Alacant i altres centres investigació, com l’Institut d’Arqueologia de Mèrida-CSIC (Trinidad Tortosa) o la Universitat de Múrcia (Alicia Fernández). Hi participen també estudiants i egressats del màster en Arqueologia Professional i Gestió Integral del Patrimoni de la UA i un excel·lent equip de tècnics i peons especialitzats, fruit de la col·laboració amb l’Ajuntament d’Elx.

Gutiérrez Lloret explica que Domus pretenia contrastar el relat idealitzat de les ciutats superposades amb la verdadera història material d’Ilici. «I per a això, en lloc de focalitzar l’interès en un període o monument concrets, convertim la diacronia (el temps en un espai) en el nostre objectiu, rebutgem els clixés arbitraris que tant han condicionat i continuen condicionant la interpretació de l’Alcúdia, des de l’aparició casual de la Dama d’Elx en un context desconegut del vessant oriental del pujol», assenyala l’arqueòloga, que incideix en el fet que «totes les ciutats, com a espais construïts, són una successió de paisatges urbans en contínua transformació i l’Alcúdia n’és un exemple impressionant».

D’aquesta manera, Sonia Gutiérrez assenyala que l’excel·lent conservació de l’estratigrafia en aquest sector ha proporcionat ja novetats interessants, com el descobriment, per primera vegada, d’una ocupació islàmica primerenca (segles VIII i IX) que permet demostrar que la madina Ilš del pacte de Teodomir de l’any 713 va estar en l’Alcúdia, molt abans que una nova ciutat heretara el nom, donant lloc a Elx en el segle X. «Hem constatat la importància de la Ilici romana a través d’una intensa i monumental remodelació urbanística datada entre els segles IV i V, amb el traçat de carrers i edificis que van estar en ús, després de diverses remodelacions, fins a l’època visigoda. S’ha documentat també una fase urbana altoimperial del segle I d. de C. corresponent a la fundació colonial, un important context del segle III a. de C. i nivells que arriben l’ibèric ple».

«Amb tot això, aquesta última campanya ha marcat tres fites fonamentals en el coneixement de la història de l’Alcúdia: la materialització de l’urbanisme romà tardà, la constatació de la importància de la ciutat en el convuls segle III a. de C i la documentació de les seues arrels ibèriques», recalca la investigadora.

En les venes de la ciutat romana

Així doncs, l’excavació d’un encreuament de carrers romà ha tret a la llum, sota el paviment, les canonades de plom per les quals circulava l’aigua que proveïa cases i les termes, juntament amb la impressionant xarxa de clavegueram subterrani que sanejava la ciutat. «Amb les noves dades obtingudes es demostra que bona part de les restes romanes visibles en diversos sectors de la ciutat corresponen en realitat als segles IV i V, verdader període d’esplendor de la ciutat d’Ilici i, mentre que la materialitat de la ciutat altoimperial es mostra esquiva», comenta Gutiérrez.

Entre púnics i romans: el convuls segle III abans de crist

A més, l’arqueòloga assenyala que un de los descobriments més cridaners, que ha permès constatar la complexitat del segle III a. de C., es reflecteix en una inusitada intensitat constructiva durant la segona meitat, comparable amb la detectada en altres assentaments pròxims de característiques urbanes com el Tossal de Manises. Es tracta de l’angle d’una monumental estructura de més de 9 metres de longitud per un metre d’amplària, de la qual es conserva el sòcol de maçoneria amb alçat de grans toves i reforços de bigues verticals pensats per a sostenir algun adarb voladís, sobre una fonamentació heterogènia de dos metres d’amplària, que va transformar substancialment la trama urbana de caràcter domèstic preexistent. La regularitat i les característiques del disseny, amb paral·lels en el món púnic i hel·lenístic, i la cronologia reforçada per la troballa d’una moneda hispanocartaginesa (221-218 a. de C. ), ho situen en el context de la II Guerra Púnica, és a dir, l’enfrontament entre púnics i romans que va assolar amb gran intensitat el sud-est de la península Ibèrica.

Les arrels ibèriques de l’assentament

D’altra banda, la excavació dels nivells més profunds ha demostrat que la zona va estar densament habitada entre els segles III i IV a. de C., ja que a més de 4 m de profunditat respecte al sòl agrícola actual i per sota dels nivells de la primera meitat del segle III a. de C, se succeeixen sòls i estructures que reutilitzen peces de fases anteriors, com un espectacular molí giratori ibèric, fins a arribar a les habitacions de tova i fang pastat, similars a altres documentades a l’Alcúdia, que ens situen en vespres de la societat que va fer aflorar la Dama.

Alguns significatius indicis, com un molí barquiforme o ceràmica de l’edat del bronze, indiquen que l’ocupació va poder ser molt més antiga, però no és possible documentar-la sense danyar altres valuoses restes que és necessari conservar. Recorden els investigadors, que «l’objectiu final d’un projecte diacrònic és la posada en valor de cada fase històrica detectada, explicant no una sinó totes les històries escrites en la mateixa terra d’aquest sector de l’Alcúdia».

Instantànies de la història en la terra

«Encara que l’arqueologia en general i el nostre projecte en particular estudien processos abans que esdeveniments, la investigació a vegades ofereix sorpreses sorprenents que són capaces de congelar el temps en un instant», assegura Sonia Gutiérrez al mateix temps que destaca dues d’aquestes «instantànies»: D’una banda, el descobriment, en una humil habitació de l’antiguitat tardana, d’una antiga gerra de producció local, acuradament segellada amb argila i embolicada en una tela, l’ordit de la qual va quedar impresa en el fang. «No sabem per què ni què contenia, encara que en èpoques romanes més antigues era de bon auguri fer ofrenes similars amb caràcter ritual, mentre que en períodes posteriors d’inestabilitat sovint s’utilitzaven com a amagatalls», matisa l’arqueòloga. Per un altra, una petita fossa plena a vessar d’atuells trencats (tapadores i marmites, gerres, alfàbies i àmfores amb restes encara dels taps d’algeps). «Aquest humil escombriaire, que algú va omplir d’andròmines velles, és un ‘tresor’ que ens ha proporcionat un excel·lent context material dels segles VII i VIII que permetrà conèixer no sols com vivien els últims habitants de l’Alcúdia, sinó també d’on venien els productes que hi emmagatzemaven», conta la investigadora, i assenyala amb humor que «de vegades el nostre goig sí que està en un pou».