Investigadors de les universitats d’Alacant i València participen en un estudi mundial sobre la història i l’evolució de la malària

El paludisme o malària, una de les malalties infeccioses més mortíferes del món, és transmesa per paràsits del gènere Plasmodium i a través de la picada de mosquits infectats. Per primera vegada, un equip internacional d’investigadors de vuitanta institucions i vint-i-un països, liderat per l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva d’Alemanya, ha reconstruït la història evolutiva de la malària en els últims 5.500 anys, i ha identificat el comerç, la guerra i el colonialisme com els principals factors de dispersió. Investigadors de la Universitat d’Alacant (UA) i la Universitat de València (UV) han participat en aquest estudi publicat en la revista Nature sobre una malaltia que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que el 2022 va causar prop de 250 milions d’infeccions i més de 600.000 morts.

Aquest treball ha permès obtenir una imatge més completa dels orígens i les rutes de transmissió dels paràsits de la malària humana, en què destaquen els contactes transculturals com a principal mecanisme d’expansió. En concret, l’equip d’investigadors ha reconstruït dades antigues sobre el genoma del Plasmodium, paràsit protist que es transmet a través de la picada de mosquits Anopheles. Les mostres van ser extretes de trenta-sis individus infectats de paludisme o malària en cinc continents i n’analitza la propagació a través de l’anàlisi de l’ADN.

La contextualització de dades genòmiques antigues de Plasmodium, juntament amb informació arqueològica i genètica de poblacions humanes, revela el paper fonamental de la mobilitat humana, el comerç o la guerra en la propagació de la malària en poblacions del passat.

L’aportació de Gabriel García Atiénzar, María Paz de Miguel Ibáñez i Alejandro Romero Rameta, de l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric (INAPH) de la UA, i de Domingo Carlos Salazar García, del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la UV, ha consistit en la cerca, recol·lecció i contextualització històrica i antropològica de mostres arqueològiques.

Els investigadors han determinat que Plasmodium vivax, una de les dues espècies més letals de paràsits de la malària, va arribar a Amèrica amb els colonitzadors europeus i va provocar la mort de gran part de les poblacions indígenes. Al Perú, l’ADN d’un individu infectat mostrava semblances amb ceps europeus antics, la qual cosa suggereix que els colonitzadors van portar la malària a la regió, on es va establir i persisteix avui dia.

La propagació de la malària es va vincular també amb activitats militars a Europa. A Mechelen (Bèlgica), l’ADN humà i el patogen van revelar casos de malària de soldats de diferents regions mediterrànies al primer hospital militar permanent, entre els segles XVI i XVIII. Així mateix, a Chokhopani (Nepal), es va descobrir el cas més recent d’un altre paràsit mortífer de la malària, Plasmodium falciparum, relacionat amb el comerç de llarga distància en regions de baixa altitud on la malària és endèmica. Aquests descobriments subratllen la influència de la mobilitat humana en la propagació històrica de la malària.

Mostres a Alacant

Una de les mostres arqueològiques en les quals s’ha detectat la presència de malària procedeix del jaciment de cova de Las Lechuzas, a Villena (l’Alt Vinalopó). Es tracta d’un home enterrat en aquesta cavitat fa uns cinc mil anys i la seua rellevància radica en el fet que constitueix un dels testimonis més antics de malària a Europa i el més antic de la península Ibèrica.

L’investigador de la UA Gabriel García Atiénzar destaca la revolució tècnica i metodològica que viu l’arqueologia prehistòrica els darrers anys. «Avui podem formular preguntes que fa una dècada eren impensables. Els avanços en disciplines com la bioarqueologia permeten tenir respostes amb una base sòlida sobre les condicions de vida, les relacions interpersonals o els nexes d’unió entre diferents comunitats al llarg de la prehistòria».

D’altra banda, el metge i arqueòleg biomolecular Domingo Carlos Salazar considera que estudis interdisciplinaris com aquest, en el qual s’estableix un diàleg entre les ciències i les humanitats, són fonamentals a l’hora de conèixer més bé el nostre passat, però, al seu torn, es pregunta «com és possible que, després d’haver-nos endinsat en la zona més íntima del genoma del nostre llinatge humà, encara mor cada dia un gran nombre de persones a causa d’una malaltia que fa tant de temps que és entre nosaltres i de la qual en sabem tant? Alguna cosa falla».