Un estudi de la Universitat d’Alacant i l’Autònoma de Madrid constata el “dramàtic descens” dels ocells esteparis i la relació amb la disminució de la ramaderia ovina

A les més evidents conseqüències de la desaparició de la ramaderia tradicional ovina i la substitució per la intensiva, com el benestar animal i la classe de productes que se’n deriven, s’hi sumen altres repercussions no tan evidents, però no menys importants, com és el paper que té el pasturatge a l’hora de modelar el paisatge i les comunitats d’animals, com, per exemple, els ocells esteparis. Així ho assenyala una investigació realitzada per Cristian Pérez-Granados, investigador distingit Beatriz Galindo del Departament d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, i Juan Traba, professor titular del Departament d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid. Aquests investigadors han constatat una relació significativa entre el declivi de trenta-cinc espècies d’aus agrícoles i de vint espècies d’aus d’estepes arbustives i el descens de la cabanya d’ovelles a Espanya. En el període comprès entre 1998 i 2018 es va produir una disminució de 9,2 milions d’ovelles, un 37,3 % menys, coincidint amb el «dramàtic declivi» en el nombre d’ocells esteparis durant el mateix període. En concret, l’índex d’aus agràries (FBI), estimador oficial utilitzat per la Comissió Europea per a avaluar les tendències d’aquest grup, mostra un descens del 20 %, mentre que l’índex d’ocells de zones arbustives (SBI), definit expressament per a aquest estudi, mostra un declivi del 10 %. Les taxes de declivi de les aus van ser estimades a partir de les dades subministrades pel programa de ciència ciutadana SACRE (Seguiment d’Aus Comunes Reproductores d’Espanya) de SEU/BirdLife, la principal organització dirigida a la conservació d’ocells a Espanya. De manera particular, els investigadors també van determinar una relació entre el declivi de la ramaderia ovina i el de l’alosa becuda, un dels passeriformes més amenaçats del continent, que té a Espanya les úniques poblacions europees, i un exemple paradigmàtic de la conservació dels ambients esteparis. 

Tal com recull l’estudi, les estepes ibèriques estan entre els paratges europeus més singulars i posseïdors d’elevada biodiversitat. No obstant això, la seua conservació està amenaçada per la despoblació rural i els canvis en els usos del sòl, com poden ser la intensificació agrícola, l’abandó de la ramaderia o la implantació massiva d’energies renovables. En aquests ecosistemes arbustius es troben espècies d’ocells de gran interès com el sisó comú, la titeta d’estiu, el xoriguer vulgar , el mussol europeu, la perdiu roja, l’avitarda euroasiàtica, la guatla comuna, la busquereta trencamates, el còlbit gris i ros o l’esmentada alosa becuda.

El declivi generalitzat dels ocells esteparis a Espanya i Europa s’ha relacionat amb canvis en l’ús i gestió dels ambients agroramaders, com la intensificació agrícola, l’ús d’herbicides o la reducció en la superfície dels guarets, per esmentar-ne uns quants. No obstant això, són molt escassos els estudis que han analitzat la relació entre la pressió ramadera i els ocells esteparis. Cristian Pérez-Granados explica l’important paper que hi tenen les ovelles: «la ramaderia extensiva augmenta l’heterogeneïtat del paisatge i crea un hàbitat més obert i accessible per als ocells. A més, la presència de bestiar manté el cicle de nutrients i dissemina les llavors amb les seues deposicions, les quals, al seu torn, atrauen multitud d’insectes, la base de la dieta de molts ocells esteparis.» «Els efectes beneficiosos desapareixen quan els animals estan tancats en naus d’on a penes ixen o ixen per un temps limitat, i, pitjor encara, es concentren en espais reduïts, fet que genera problemes de contaminació o erosió del sòl», afegeix l’investigador Juan Traba. «La comunitat d’ocells esteparis és la més amenaçada d’Europa i Espanya, la que mostra declivis més pronunciats i riscos més elevats d’extinció. La desaparició del pasturatge extensiu és, si més no en part, responsable d’aquests declivis, i és un o més dels processos vinculats a l’extinció d’un paisatge, l’estepari. És la nostra responsabilitat revertir aquesta situació», conclou Juan Traba.

A partir d’aquest estudi, Pérez-Granados i Traba suggereixen que la ramaderia extensiva hauria de ser considerada un factor clau en les polítiques agràries de la Unió Europea i en els programes de conservació, ja que no solament té efectes positius en els ocells, sinó en tot l’ecosistema. La ramaderia extensiva, quan es fa de manera ordenada i en càrregues adequades, contribueix a reduir el risc d’incendis i pot ajudar a contenir els riscos de desertificació, pel fet que dispersen les llavors de les plantes, nitrifiquen el sòl i creen un hàbitat més obert i variat. El pasturatge extensiu és una pràctica sostenible i respectuosa amb el medi ambient i, amb les ajudes adequades, podria «promoure l’assentament de població en zones rurals despoblades», afegeix Cristian, que explica com els últims anys, amb els canvis de les ajudes de la Comissió Europea, s’ha afavorit la ramaderia de boví enfront de la d’oví, «encara que els efectes no són els mateixos. Les vaques no tenen el mateix paper en l’ecosistema, per la seua manera de pasturar, tipus d’alimentació, menor mobilitat, més pes, etc.».

En aquests moments, des dels departaments d’Ecologia de la UAM i de la UA s’està continuant amb aquesta línia d’investigació amb l’elaboració d’una tesi doctoral que pretén analitzar el paper de les ovelles com a modulador del paisatge, determinant la relació existent entre la intensitat del pasturatge i diferents elements de l'ecosistema, com la diversitat i composició florística, l’abundància d’insectes o ús de l’espai pels ocells esteparis.