2.000 tumors en el cos i una esperança als Estats Units

Hui fa set anys que Paco Sanz va començar el viatge de la seua vida, literalment, per poder salvar-la. Este valencià de 46 anys té la síndrome de Cowden, una malaltia rara que converteix als qui la pateixen en una fàbrica de tumors. Paco, amb 2.000 d'ells en el seu cos, lluita des que li va ser detectada la malaltia, als seus 38 anys, per poder seguir endavant.

Precisament un 5 gener de 2010 Paco Sanz agafava un avió rumb als Estats Units per sotmetre's a un tractament experimental que li va salvar la vida. Des d'aleshores pren un quimioteràpic diari però el seu cos segueix deteriorant-se i necessita un tractament nou.

L'esperança torna a estar a l'altre costat de l'Atlàntic i per això necessita ajuda. Els tractaments que poden salvar-li la vida són molt cars i actualment està duent a terme una campanya de recollida de donatius per a poder sotmetre's a ells. Qualsevol interessat pot ajudar a través de www.ayudapacosanz.com 

Elperiodic.com ha passat un matí amb este lluitador -o com els seus amics li diuen afectuosament, Capità Amèrica- perquè ens explique la seua història. Paco ens ha obert les portes de sa casa en una entrevista que bé podria ser una autèntica lliçó de superació.

P: Què és la síndrome Cowden i per què és una malaltia rara?

R: La síndrome Cowden és una malaltia genètica, que es va diagnosticar per primera vegada el 1965, i que té el seu origen en l'absència del gen PTEN, la protecció natural que tenim contra el càncer. En no tenir aquesta protecció sóc un fabricant de tumors benignes però que en qualsevol moment es poden convertir en malignes. Hi ha un cas per cada 500.000 persones i a Espanya hi han poc més de deu malalts.

P: Des que t'ho van diagnosticar la teua esperança ha estat posada en Estats Units.

R: Sí. Als Estats Units vaig poder sotmetre a un tractament experimental fa set anys i des d'aleshores estic prenent un quimioteràpic amb els meus 44 pastilles diàries. Però el meu cos està ara molt deteriorat: he perdut part de la visió d'un ull, tinc un dolor crònic, problemes estomacals, de memòria ... Una cosa és prendre un quimioteràpic 57 dies com sol fer-se o tres mesos o un any però no set.

P: Per què vols tornar-hi?

R: Perquè vull sotmetrem a un altre tractament. A l'Hospital Johns Hopkins de Baltimore poden tractar-me però abans han d'analitzar la meva situació ja que sóc l'única persona viva que porta tant de temps sotmetent-se al tractament que seguisc actualment. Tot i així continue buscant hospitals, vore si han ixit altres mètodes més moderns ...

P: Una lluita costosa també en l'econòmic i per això estàs recaptant fons.

R: Sí. Però els malalts com jo hem tingut un problema i és que recentment ha sortit un estafador -el 'Cas Nadia'- i ens ha fet molt de mal. La meua idea era anar-me'n a mitjans de gener encara que la meva intenció és anar-me'n a finals de mes.

P: I encara tens esta idea?

R: De il·lusió també es viu, no?. L'important per a mi és no perdre la il·lusió.

P: Està clar. De fet transmets molta força i optimisme. Va amb el teu caràcter?

R: Bé això ve de família i per a mi el riure és com el meu medicina. A més al meu l'esport m'ha ensenyat a tindre disciplina i afany de superació. És qüestió de tirar-li ous i d'intentar superar-se dia a dia. El meu pare sempre m'ha dit esta frase: 'No dones un punt per perdut'. Jo intente fer igual, no donar-lo per perdut.