Viure amb trastorn bipolar: “Tinc una malaltia invisible que un dia et fa sentir Déu i un altre et fa caure en una profunda depressió”

Pablo García té 44 anys, és valencià, emprenedor, amic dels seus amics, familiar i amant de la natura i dels cotxes. Pablo és una persona molt optimista, ha escrit un llibre de poesia i té ganes d'ajudar les persones que pateixen trastorn bipolar, malaltia mental que ell també pateix. És una malaltia silenciosa, la malaltia de les emocions, diu ell, “que un dia et fa sentir Déu i un altre tenir ganes d'acabar amb la teua vida”.

Hi ha molt desconeixement sobre aquesta malaltia mental i molt estigma social. En dies com avui, 30 de març, que celebrem el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, és una bona ocasió per parlar-ne, conèixer el testimoni de Pablo, exemple de lluita i superació i de com a València comptem amb una unitat de referència del trastorn bipolar que ajuda més de 400 pacients de dins i fora de la Comunitat Valenciana.

Malaltia d'extrems

El trastorn bipolar és una malaltia mental que consisteix en una alteració en la capacitat per regular l'estat d'ànim: “El pacient té períodes en què l'ànim està molt exaltat, episodis maníacs i d'altres en què està molt deprimit. És una malaltia d'extrems”, ens explica la Doctora Pilar Sierra San Miguel, psiquiatre i coordinadora de la unitat de Trastorns Bipolars de la Fe.

Va ser en un d'aquells moments de màxima exaltació quan a Pablo se li va diagnosticar aquesta malaltia: “Jo un dia em vaig creure mecànic i vaig començar a arreglar un cotxe, que a més no era meu: el vaig pintar, li vaig posar baixos, alarma, vaig fer un desastre i a més vaig fondre la targeta de crèdit pel que la meua família va haver de venir a rescatar-me”.

Això va passar el 2016, quan Pablo tenia 39 anys, però ja feia molts anys que el vivia en una 'muntanya russa' de sentiments: “Igual quedava un dia amb amics i unes hores abans m'entrava una depressió de no voler-hi anar, per això que em refugiava a l'alcohol. O en l'aspecte laboral, jo que he sigut molt emprenedor, quan muntava un negoci i de cop hi havia algun problema, per petit que fos, entrava en pànic i l'endemà tancava el negoci”.

Cada malalt viu aquests extrems i sentiments d'una forma i hi ha diversos tipus de trastorn bipolar, segons si es tendeix més a la hipomania -màxima exaltació- o a la depressió. Aquest últim és el cas de Pablo: “Cada vegada que pateixo una mania, que estic a dalt de tot, em segueix un moment de màxima depressió perquè prenc consciència del que he fet. És molt dur, he arribat a escoltar veus i a voler treure'm la vida”.

Una malaltia que afecta l'entorn del pacient

El trastorn de la bipolaritat afecta la funcionalitat en totes les esferes de la vida d'una persona: a nivell laboral, social, personal… “Recorde que quan m'ho van diagnosticar, vaig agafar forces i vaig asseure tota la meua família per explicar-los què em passava, quins eren els meus límits i que ajuda necessitaria per part seua. També als meus amics va trobar suport i ajuda, sempre”.

I és que les persones que pateixen trastorn bipolar necessiten una persona referent que sàpiga veure quan entra en un nou episodi, en el cas de Pablo és la seua mare: “Per a la meua família és dur, que important és cuidar el cuidador. Perquè ha d'aprendre a viure la vida sense deixar de vigilar la teua”.

El fet que li diagnosticaren la malaltia va ser per a Pablo un alleujament, li va arribar la pau: “Quan vaig entrar a l'Associació del Trastorn Bipolar se'm va obrir un món nou, se'm van començar a respondre preguntes que m'havia fet sempre. Vaig deixar de sentir-me sol”.

La Fe, referent nacional en el tractament del trastorn bipolar

A l'Hospital Universitari i Politècnic la Fe de València es troba la unitat de Trastorns Bipolars, unitat de referència a la Comunitat Valenciana que tracta mig miler de pacients valencians, 200 de nous cada any. A més, és l'únic hospital a nivell nacional on dins de l'assistència pública s'administra l'estimulació magnètica transcranial, una tècnica de neuroestimulació que constitueix un gran avanç per tractar els casos més resistents i que es va començar a utilitzar fa dos anys.

“És una tècnica nova que aconsegueix la millora en casos resistents en què no hem obtingut resposta amb altres tractaments”, ens explica la Doctora Sierra. Actualment s'està fent un assaig clínic concedit per l'ISCIII amb pacients de tot Espanya i en cas de voler participar-hi, es pot contactar amb consultes externes de psiquiatria de l'Hospital La Fe, on es valora cada cas individualment.

A la unitat de Trastorn Bipolar que regeix la Doctora Sierra reben pacients que es caracteritzen per la seua mala evolució o per la seua resistència al tractament: “El que fem és valorar-los durant un període de temps i instaurar una teràpia o tractament que en millore l'evolució”.

Pot ser des de revisió de la teràpia farmacològica a implementació de noves teràpies, o inclusió en els grups específics que s'han format aquesta unitat: grups psicoeducatius a càrrec de la psicòloga Elisa Gallach on s'explica als pacients com tractar la malaltia i com aprendre a conviure amb ella; també hi ha la iniciativa 'Encontre Bipolar', en col·laboració amb l'Associació Valenciana de Trastorn Bipolar a càrrec del Doctor Josep Ribes, en què també es reben els familiars dels pacients per informar sobre la malaltia i millorar-ne l'afrontament, donat elevat grau de desconeixement sobre aquesta.

Són necessàries polítiques inclusives

Els pacients demanen que es fomenten les polítiques inclusives per ajudar a suprimir l'estigma social i laboral que hi ha: “Estaria bé que el dia del Trastorn Bipolar o el dia de les Malalties Mentals les ciutats es vestiren de missatges de conscienciació. A Dia de la Dona tots els vestim de morat -cosa que em sembla molt bé perquè és necessari- però també m'agradaria que els polítics ens ajudaren amb aquest tipus d'iniciatives”, lamenta Pablo.

Una manera que ha trobat aquest valencià d'afrontar la seua malaltia és l'escriptura. Sota el títol 'Pluja de maduixes en temps de llimones', Pablo ha expressat en poemes els llums i ombres d'una malaltia invisible, la motxilla que porta i amb què lluita cada dia per anar endavant.

I precisament aquest reportatge començava parlant de totes les qualitats que té Pablo i no de la malaltia que pateix. Perquè, com a la vida real hauria de ser, les malalties mentals no han de ser les protagonistes, sinó les persones que les pateixen i que lluiten cada dia per formar part de la societat, sense estigmes: “Jo no sóc perillós. Són una persona normal amb una malaltia invisible. I si alguna cosa tinc clara és que només tenim una vida i cal viure-la de la millor manera que puguem”.