València acull una exposició sobre l'editorial ‘Rode Ibèric’ i la cultura silenciada pel franquisme

A l'Espanya oficialment feliç dels anys 60, la d'Alfredo Landa, la del sis-cents... les teories crítiques distaven molt de ser acceptades. Eren anys en què l'exili era una opció i París un dels destins.

En 1961, cinc exiliats polítics que van fugir d'una Espanya reprimida pel règim franquista, funden a París Éditions Rode Ibèric. Nicolás Sánchez-Albornoz, que era activista d'esquerres; Ramón Viladás, vinculat al nacionalisme català; Vicente Girbau, que militava en Agrupació Socialista Universitària; Elena Romo, que era comunista; i José Martínez Guerricabeitia, que era anarquista. Una editorial impulsada per un grup d'espanyols en l'exili, però orientada als lectors d'aquest costat dels Pirineus. Un desig nascut sobre huit rodes, les dels cotxes que van haver de vendre dos dels seus fundadors per a tirar avant el projecte.

Rode Ibèric va aconseguir, durant dues dècades, que la història més recent d'Espanya fora comptada des d'una perspectiva aliena a la censura de la dictadura. Un pont de diàleg entre l'oposició en l'exili i la que romania a Espanya, entre la cultura silenciada i la perseguida.

Entre 1962 i 1982 es van arribar a publicar més de 150 llibres i una revista de molt notable qualitat, Quaderns de Ruedo Ibèric, en la qual es van tractar temes polítics, econòmics i socials, al costat d'alguns textos literaris, en 62 números.

Molts van ser els col·laboradors que van participar al llarg de la història de l'editorial. Manuel Castells, Joaquín Leguina, Pascual Maragall... van aportar la seua signatura, i uns joves Manolo Miralles, Antonio Saura, José Ortega, Ricardo Zamorano o José María Gorriz van aportar la seua qualitat estètica a la revista, fruit de l'amistat que mantenien amb Antonio Pérez, un dels impulsors més destacats d'aquella gran iniciativa i un dels grans noms del conjunt de la cultura antifranquista.

L'exposició recopila publicacions de l'editorial Rode Ibèric, els Quaderns i documents originals

L'exposició ‘Rode Ibèric. Un exili intel·lectual en temps del franquisme’ presenta en el MuVIM una recopilació de fons de la biblioteca i l'arxiu de la Fundació Antonio Pérez, de Conca, en la qual figuren les publicacions de l'editorial Rode Ibèric, els Quaderns i alguns documents originals que, durant anys, Antonio va anar atresorant; així com una selecció de pintures, dibuixos i gravats dels fons de la col·lecció permanent d'alguns d'aquells artistes que van participar donant un enfocament artístic diferent a una editorial que va suposar un desafiament crític a la repressió intel·lectual que es vivia a Espanya.

La inauguració de la mostra tindrà lloc aquesta mateixa vesprada a les 20.00 hores, amb l'assistència dels presidents de la Diputació de València, Toni Gaspar, i la de Conca, Álvaro Martínez Chana.

Com a acte previ, a les 18.30 hores, Antonio Cazorla oferirà la conferència ‘Les misèries del miracle’, que també aborda la cara oculta de l'Espanya oficialment feliç dels anys 60. Això s'afig a l'exposició ‘25 anys de pau?’, que des del 26 d'abril es pot visitar el museu dependent de la Diputació.

“Aquesta exposició que presenta el MuVIM consolida i acreix una relació que es va iniciar l'any passat amb la itinerància de tres exposicions del MuVIM en espais de la Fundació Antonio Pérez de la Diputació de Conca. Una col·laboració fructífera entre institucions que, en atenció a la col·laboració de la corporació provincial de Conca, ens permet ara complementar l'exposició de ‘25 anys de pau?’ amb unes obres que no haurien sigut possibles a l'Espanya d'aqueixos anys”, ha assenyalat Gloria Tello, diputada del MuVIM.

“Una mostra amb la qual revelar, en contrast amb l'Espanya oficialista que podem veure en ‘25 anys de pau?’, la llibertat de moviment i d'expressió que l'exili o l'anonimat proporcionava als seus col·laboradors”, assenyala Rafael Company, director del MuVIM. Aquest assenyala, no obstant això, que les identitats anònimes proporcionades per Ruedo ibèric a determinats autors no van ser suficient, a vegades, perquè aquells evitaren la presó a Espanya.

Anys convulsos que es tradueixen en obres “en les quals es percep tristesa, amb predomini del blanc, del gris i del negre”, indica el cap d'exposicions del museu, Amador Griñó, per a qui aquestes imatges “comunicaven un discurs, una ànsia de llibertat, refugiant-se en les avantguardes, lluny de les formes comercials que, per contrast, es van utilitzar en la campanya dels 25 anys de pau”.

Jesús Carrascosa, director de la Fundació Antonio Pérez, ha volgut destacar en la seua intervenció en roda de premsa “la profunda amistat que unia a Antonio Pérez amb els artistes signants del manifest del Pas (Antonio Saura, Manuel Millars...) i que es va traduir en la seua participació en Ruedo Ibèric. Fruit d'aquesta amistat és l'exposició que s'inaugura hui en el MuVIM, i és que Antonio sempre ha estat envoltat de grans artistes, fent de la seua una col·lecció sorgida des del coneixement, la passió, l'amor per l'art i la llibertat”.

Fins a 1977, l'editorial va publicar des de la seua seu a París, i posteriorment, ja en democràcia, es va traslladar a Barcelona, on va desenvolupar la seua activitat fins a 1982. Una etapa difícil, tant per la situació econòmica de l'editorial, com per la pèrdua de la seua identitat i la seua funció en el context polític de la Transició Espanyola.

“Un esforç perquè a Espanya també ocorregueren coses i construir un relat diferent de l'actual, que és necessari recordar hui”, conclou Jesús Carrascosa, qui ha agraït al museu de la Diputació de València la possibilitat de tindre presència en una mostra tan necessària.