La Universitat de València participa en una investigació sobre l’evolució els últims deu mil anys del virus de l’hepatitis B
Un article publicat en la revista Science rastreja l’evolució de virus de l’hepatitis B des de la prehistòria fins al present i revela rutes de disseminació i canvis en la diversitat viral.
Domingo Carlos Salazar García, investigador del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Universitat de València, ha participat en aquest estudi liderat per l’Institut Max Planck de Ciències de la Història Humana.
La investigació descobreix l’evolució de virus de l’hepatitis B des de l’Holocè primerenc mitjançant l’anàlisi del major conjunt de dades de genomes virals antics produït fins ara.
“Aquesta investigació posa en relleu una realitat moltes vegades ignorada però òbvia: que els virus han estat vinculats a l’ésser humà des de temps prehistòrics”, ha destacat Salazar, llicenciat en Medicina i en Història, i investigador d’excel·lència de la Comunitat Valenciana en la Universitat de València. “Si la SARS-COV-2 ha posat al límit les societats humanes a tot el món durant el segle XXI, només podem començar a imaginar com les malalties virals van influir en la vida en temps prehistòrics”, explica. “Els historiadors i arqueòlegs han de començar a considerar més la influència de virus i altres agents fins ara invisibles en el registre arqueològic a l’hora de reconstruir estils de vida passats”, diu.
El virus de l’hepatitis B (VHB) és un problema de salut important a tot el món que causa prop d’un milió de morts cada any. Estudis recents de ADN antic han demostrat que el VHB ha infectat als éssers humans durant mil·lennis, però la seua diversitat i rutes de dispersió passades continuen sent en gran part desconegudes. Un nou estudi realitzat per un gran equip d’investigadors de tot el món proporciona informació important sobre la història evolutiva de VHB en examinar els genomes de virus de 137 antics euroasiàtics i nadius americans que daten de fa ~ 10.500 i ~ 400 anys. Els seus resultats destaquen les rutes de difusió i els canvis en la diversitat viral que reflecteixen migracions humanes i esdeveniments demogràfics ben coneguts, així com patrons i connexions inesperats amb el present.
Les soques actuals de VHB es classifiquen en nou genotips, dos dels quals es troben predominantment en poblacions d’ascendència nativa americana. L’estudi proporciona una forta evidència que aquests ceps descendeixen d’un llinatge de VHB que va divergir cap al final del Plistocè i va ser portat per alguns dels primers habitants de les Amèriques.
“Les nostres dades suggereixen que tots els genotips coneguts de VHB descendeixen d’una soca que estava infectant els avantpassats dels primers nord-americans i els seus parents euroasiàtics més propers en el moment en què aquestes poblacions van divergir”, diu Denise Kuhnert, líder del grup de recerca.
El VHB a l’Europa prehistòrica
L’estudi també mostra que el virus estava present en gran part d’Europa ja fa 10.000 anys, abans de l’expansió de l’agricultura al continent. “Es creu que molts patògens humans van sorgir després de la introducció de l’agricultura, però VHB clarament ja estava afectant les poblacions prehistòriques de caçadors-recol·lectors”, diu Johannes Krause, director del Departament d’Arqueogenètica de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva i codirector de l’estudi.
Després de la transició neolítica a Europa, les soques de VHB transportades per caçadors-recol·lectors van ser reemplaçades per noves soques que probablement van ser propagades pels primers agricultors del continent, el que reflecteix la gran afluència genètica associada amb l’expansió dels grups agrícoles a la regió. Aquests nous llinatges virals van continuar prevalent en tot l’oest d’Euràsia durant uns 4.000 anys. El domini d’aquestes soques es va prolongar durant l’expansió dels pastors esteparis occidentals fa uns 5.000 anys, el que va alterar dràsticament el perfil genètic dels europeus, però notablement no es va associar amb la propagació de noves variants de VHB.
El col·lapse i la reaparició de VHB prehistòric
Una de les troballes més sorprenents de l’estudi és una disminució sobtada de la diversitat de VHB a l’oest d’Euràsia durant la segona meitat del segon mil·lenni a. C., una època de grans canvis culturals, inclòs el col·lapse de les grans societats estatals de l’edat del bronze a la regió de la Mediterrània oriental.
“Això podria indicar canvis importants en la dinàmica epidemiològica en una regió molt gran durant aquest període, però necessitarem més investigació per comprendre què va passar”, diu Arthur Kocher, autor principal i investigador del grup.
Les soques antigues de VHB recuperades a l’oest d’Euràsia després d’aquest període pertanyien a nous llinatges virals que encara prevalen a la regió en l’actualitat. Però sembla que una variant relacionada amb la diversitat prehistòrica anterior de la regió ha persistit fins al present. Aquesta variant prehistòrica s’ha convertit en un genotip estrany que pareix haver sorgit recentment durant la pandèmia de VIH, per raons que encara no es coneixen.