Rialles a la francesa per a acomiadar el Cicle de Comèdia Europea del Centre del Carme

El Centre del Carme acomiada aquest dissabte pròxim el Cicle de Comèdia Europea dins del programa CCCCinema. Les cinc últimes pel·lícules del cicle viatjaran de dimarts a dissabte, des d'Holanda amb 'Els del nord' fins a França amb 'Es casaran i tindran molts fills', passant abans per Itàlia amb 'Passat pròxim', l'antiga Txecoslovàquia amb 'Cambrer, fuig!' i Polònia amb 'Atac de pànic'.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, ha manifestat la seua satisfacció pel bon resultat de la segona edició d'un cicle "que forma part ja de les nits d'estiu de la ciutat de València.

El cicle ha completat l'aforament en cada una de les sessions, i tot i ser limitat per garantir la seguretat per les mesures contra la COVID-19, el públic ha agraït trobar-se amb una proposta cultural de qualitat a l'abast de totes i tots, que ens ha tornat el somriure".

Pérez Pont ha destacat que l'agitació cultural al Centre del Carme no es deté i que "continuarem treballant perquè la cultura no pare, perquè la ciutadania puga continuar gaudint-ne i, especialment, en el suport a les i els creadors amb propostes que permeten el desenvolupament tant de manera presencial com digital".

'De Noorderlingen' ('Els del nord', 1992)

La primera parada de la setmana és a Holanda amb 'De Noorderlingen' ('Els del nord', 1992). Recorda per un instant aquell estat de vigilància permanent que regnava en 'The Lobster' ('Llagosta', 2015) o aquell univers creat en estudi que 'Dogville' (2003) deixava al descobert. Molt abans que Lanthimos, el cineasta Alex van Warmerdam ens va submergir en un 'western' simbòlic, atemporal, en què la nostra falta de llibertat quedava molt exposada.

Aquest món mutilat, d'un sol carrer, que habiten els personatges de 'Der Noorderlingen' només troba la vàlvula d'escapament en una llacuna oculta rodejada d'arbres. La mateixa on només es cabussen els amants d'aquell altre cine, poc o gens convencional.

Segons el coordinador del cicle, el crític cinematogràfic Daniel Gascó, "aquesta pel·lícula de decorats artificials, il·luminació desconcertant i personatges absurds va obrir un debat al seu país: És teatre filmat o pur cine? El cineasta avorreix la idea de donar explicacions psicològiques, el que li interessa és mostrar personatges peculiars en situacions anòmales".

'Passato prossimo' ('Passat pròxim', 2003)

"El temps m'ha dit que no demane més. Algun dia el nostre oceà trobarà la seua vora"; així sona el primer tema del primer disc de Nick Drake. La poesia d'aquest cantant maleït, que va morir abans de complir 27, acompanya les imatges del debut de Maria Sole Tognazzi, amb 'Passato prossimo' ('Passat pròxim', 2003) que es projectarà dimecres.

Comparada amb 'Retrobament' (1983) i 'Els amics d'en Peter' (1992), no és difícil trobar marques personals de la filla del cèlebre artista Ugo Tognazzi. La directora dedica la pel·lícula a la seua àvia, segurament el suport d'una unitat familiar ja extingida.

Segons Gascó, "abans de realitzar la pel·lícula, Maria Sole Tognazzi va treballar com a ajudant de direcció. Aquest va ser el seu primer guió i li va costar 3 anys trobar finançament. El va escriure pensant en els 9 actors que apareixen, i va tindre la immensa sort que tots ells van estar disponibles".

'Vrchní, prchni!' ('Cambrer, fuig!', 1981)

El dijous arriba una de les grans sorpreses del cicle: 'Vrchní, prchni!' ('Cambrer, fuig!', 1981), una joia sorprenent del cine txec en què el protagonista, un llibrer apressat per unes quantes pensions alimentàries, es veurà obligat a transformar-se. El guionista, Zdenek Sverák, és un dels grans del cine txec, famós mundialment per interpretar i escriure 'Kolya' (1996). Ací encarna el veí impertinent.

Gascó ha explicat que "Svérak va oferir el guió a Jirí Menzel ('Vesni?ko má st?edisková', 1985), però aquest el va rebutjar. No obstant això, quan Menzel va veure la pel·lícula, va dir: 'Jo no l'hauria fet millor'", i afig que "en principi es va pensar en un actor còmic per a encarnar el llibrer, però es va triar Josef Abrhám per aquella tristesa melancòlica que té al rostre i que serviria de contrast amb l'alegria d'aquesta història".

'Atak paniki' ('Atac de pànic', 2017)

'Atak paniki' ('Atac de pànic', 2017) és una de les pel·lícules inèdites a Espanya que presenta aquest cicle. No cal fer cap esforç mental per a assimilar aquesta paranoia que domina el món modern. Desbordats d'objectius, intoxicats per milers de dades i recelosos per una intimitat que s'escorre fàcilment, som testimonis d'un temps amenaçat que circula estrany, situant-nos a la vora d'un atac de pànic.

Siga com siga, la paranoia ja no és un estat d'excepció i per això mateix no és difícil imaginar que aquesta comèdia polonesa recent hauria connectat amb qualsevol públic, en el cas hipotètic d'haver-se estrenat. I és que el film de Pawel Maslona és una simfonia que organitza amb tanta elegància les diverses veus i històries que no hauria disgustat en cap cas el Robert Alman de 'Short Cuts' ('Vides encreuades', 1993). I no se'ns acut un elogi millor.

'Ils se marièrent et eurent beaucoup d'enfants' ('Es casaran i tindran molts fills' 2004)

El cicle desembocarà en un dels desenllaços més àlgids que es recorden. Si com tantíssims contes conclouen, els herois van ser feliços i van menjar tots anissos, convindria preguntar-se: fins a quan? Per molt ideals que els pintem, ¿que no han de bregar ells també contra la rutina o aquell temps implacable que moltes vegades ens separa del cònjuge?

Amb la complicitat de la seua parella i actriu, Charlotte Gainsbourg, a Yvan Attal, cineasta i actor, no se li acut una estratègia millor que sublimar aquest dilema tortuós de parella jugant amb la càmera, simfonitzant magistralment el relat amb una àmplia varietat de recursos cinematogràfics que condueixen una desviació fantàstica.

Segons Gascó, "Yvan ja havia dirigit amb Charlotte en el seu primer llargmetratge com a director, 'Ma femme est une actrice' (2001), per una raó ben senzilla: volia filmar-la, estar amb ella. A pesar de tot, la pel·lícula no és autobiogràfica. Yvan va buscar un altre actor que fera el seu paper, però ningú va funcionar millor que ell, ni va tindre més química amb l'esposa".
'Ils se marièrent et eurent beaucoup d'enfants' fa de coronament en aquest viatge pel vell continent recuperant o presentant, de manera inèdita a Espanya, algunes joies de la comèdia europea en un marc d'excepció com és el claustre gòtic del Centre del Carme.

Programa complet: consultar ací