El Museu de Belles Arts de València realça l’Edat de Plata de l’art valencià amb dues sales dedicades a Ignasi Pinazo i als Benlliure

El Museu de Belles Arts de València (MuBAV) presenta la nova instal·lació museogràfica de les dues sales de la col·lecció permanent dedicades a Ignasi Pinazo i Camarlench (1849-1916), el més modern dels pintors valencians d’entresegles, i als Benlliure, Josep Benlliure i Gil (1855-1937) i el seu fill José Benlliure Ortiz (1884-1916), destacats representants d’una de les famílies d’artistes més reconegudes de l’art valencià.

Les dues sales, situades a la segona planta de l’edifici claustral del Museu, estan conformades per trenta-sis obres d’aquests coneguts artistes valencians, algunes de les quals ja formaven part del discurs museogràfic de la col·lecció permanent del centre i altres, com és el cas de les procedents de la ‘Col·lecció Lladró’ adquirida en 2022 per la Generalitat, s’incorporen per primera vegada a l’elenc d’obres visitables al centre.

Amb la seua fecunda trajectòria artística, tant Ignasi Pinazo i Camarlench com Josep Benlliure i Gil i José Benlliure Ortiz van contribuir a la projecció nacional i internacional de la pintura valenciana del moment, caracteritzada per la seua creativitat, varietat i riquesa.

El director del Museu de Belles Arts de València, Pablo González Tornel, ha subratllat que “amb l’obertura de les sales Pinazo i Benlliure, el Museu de Belles Arts aprofundeix en la recuperació dels grans noms de la pintura valenciana d’entresegles. El director ha assenyalat també que “la renovació de la museografia dels segles XIX i XX en el Museu és una de les prioritats de l’any 2023”. González Tornel ha recordat que “la redefinició de la Sala Sorolla ha servit d’esperó al rellançament de l’Edat de Plata de l’art valencià com a senyal d’identitat del Museu de Belles Arts de València”.

Ignasi Pinazo i Camarlench

Ignasi Pinazo i Camarlench (València, 1849 - Godella, 1916) va començar l’aprenentatge com a pintor amb només quinze anys i en 1873-1874 va realitzar un primer viatge a Itàlia, on va conéixer l’obra de Marià Fortuny. En 1876 va aconseguir la pensió de la Diputació de València per a viatjar a Roma i des d’allí va enviar algunes de les seues obres més emblemàtiques com ara ‘Jocs icaris’, ‘El guardavia’ o ‘Les filles del Cid’. Després de tornar a València en 1881, Pinazo es va convertir en un retratista d’èxit i també va participar amb freqüència en els certàmens nacionals amb pintures d’història.

En 1885 Ignasi Pinazo va traslladar la residència a Godella des d’on va compaginar la creació amb la docència a l’Acadèmia de Sant Carles. Durant la seua maduresa, a més d’importants retrats com el d’Alfons XIII, va abordar grans empreses decoratives com les pintures del Palau de Benicarló o les de la residència de Salvador González Gómez. Durant els últims anys, va ser reconegut en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 amb el Diploma d’Honor i la Medalla d’Or, i va rebre la Medalla d’Honor de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1912.

El seu estil és profundament realista i es relaciona directament amb Diego Velázquez en els gèneres de la pintura d’història i el retrat. No obstant això, Pinazo va ser el més modern dels pintors valencians del període d’entresegles. A Itàlia va entrar en contacte amb Domenico Morelli i el grup dels ‘macchiaioli’ i la seua pinzellada, que pot definir-se com a postimpressionista, va aconseguir tanta soltesa que va orientar la seua estètica cap a l’abstracció. No obstant això, si alguna cosa va definir la seua producció pictòrica va ser la capacitat que tenia per a captar l’instant fugaç amb un naturalisme exacerbat que va fer del pintor el millor cronista de la València del segle XIX.

Els Benlliure

Josep Benlliure i Gil (València, 1855-1937), amb els seus germans Marià i Juan Antonio, va iniciar una brillant saga d’artistes. Josep es va formar a València amb Francisco Domingo Marqués i va obtindre un èxit primerenc a Madrid, on va retratar els fills de l’efímer rei Amadeu de Savoia. En 1879 es va traslladar a Roma, ciutat a la qual va romandre lligat tota la seua vida i on va ocupar el càrrec de director de la Reial Acadèmia d’Espanya entre 1904 i 1912.

La pintura de Josep Benlliure i Gil va gaudir de manera primerenca de molt d’èxit internacional. La seua producció costumista, de factura ràpida i immediatesa realista, va tindre bon acolliment tant en els temes de tipus populars com en les seues recognoscibles escenes d’església. En algunes de les seues creacions, com ‘El mes de Maria a València’, va aplicar un preciosisme heretat de Marià Fortuny que va rebre, igualment, crítiques molt positives. La producció de Benlliure no s’esgota, no obstant això, en el realisme costumista, i part de la seua producció, com ‘La visió del Coliseu’ o ‘La barca de Caront’, s’aproxima a corrents simbolistes d’impactant modernitat.

José Benlliure Ortiz (Roma, 1884 - València, 1916), conegut com a Peppino, va ser el deixeble més avantatjat de Josep Benlliure i Gil. Va ser un excel·lent paisatgista amb una tècnica esbossada i moderna tendent a l’abstracció, com pot veure’s en la ‘Vista de Roma’. Va desenvolupar el costumisme practicat per son pare amb una atenció particular a la representació de la dona en obres mestres com ‘Eixida de missa major’ o ‘La vella del cresol’. Amb una capacitat innata per a captar la psicologia, les representacions femenines de Peppino Benlliure semblen amagar una subtil crítica cap als rols de gènere estereotipats en una Espanya encara molt tradicional.