L’estudi de joies valencianes a la morisca del segle XVI revela que altres trobades a Las Alpujarras també van poder ser obra d’orfebres cristians

L’anàlisi de vint “obres de fil” valencianes, un tipus de decoració de joies amb filferro superposat sobre metalls nobles, confirma que els platers cristians del principi del segle XVI decoraven a la morisca, una pràctica considerada de luxe. Ana Labarta, catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València, ha analitzat les petjades de joies elaborades en vint exàmens per a ser mestre de fil i assenyala la gran similitud tipològica i decorativa entre les joies valencianes i unes altres morisques trobades en tresorets a Las Alpujarras, per la qual cosa suggereix que les peces andaluses també van poder ser obra d’orfebres cristians.

Els exàmens per a ser mestre d’obra de fil del Gremi de Platers de València analitzats presenten vint candidats cristians, com acrediten els seus noms i experiència, i la meitat dels quals posseïen els seus obradors en la rodalia de l’actual Plaça del Tossal. La zona, cap a l’any 1500, era el començament, intramurs, de la moreria de la ciutat. Els exàmens s’han extret dels Llibres de dibuixos (1508-1882), continguts en l’Arxiu Històric Municipal de València.

Les obres que ha analitzat Ana Labarta arranquen en 1508 i arriben a 1538, si bé la majoria són del període 1508-1510. L’especialista defineix quines peces representen els dibuixos i compara aquestes peces, elaborades per cristians, amb altres que es conserven en museus. Les obres de fil eren considerades treballs menors en l’argenteria, si bé es dirigien a les elits musulmanes i durant un període, també cristianes. En els exàmens analitzats, les peces no es van dibuixar, sinó que es van estampar després d’ennegrir-les, per la qual cosa es conserva la seua empremta a grandària real, a més de la data de realització i el nom dels seus autors.

Hi ha quatre alcorts, identificats així pels platers mateix, motius circulars, quadrats i figures que reprodueixen triangles o tres quarts de cercle. Els alcorts –préstec de l’àrab al-qurt– són pendents d’una mena de perfil pentagonal. Existeixen exemplars semblants en diversos museus procedents de necròpolis hispanes jueves i musulmanes com el Museu Arqueològic de Sagunt o els descoberts en la necròpoli de Sant Joanet a l’Ènova (València). Joan Nadal, argenter e obrer de fil de coses morisques, de qui és l’examen a plater més antic conservat a València, va elaborar un alcort.

Hi ha paral·lelismes entre el desenvolupament d’una piràmide triangular estampada, una altra anàloga en el Museu de l’Alhambra i una altra trobada en la Contraviesa, assenyala Ana Labarta. Respecte a penjolls, plaques i domina de fil –peces més o menys circulars– els orfebres valencians van elaborar diverses d’aquestes joies.

En el cas concret de les làmines quadrades, Ana Labarta destaca la decoració epigràfica que adorna la banda obliqua que travessa el centre de sis de les deu plaques estampades pels orfebres valencians. En elles diu lā ilāha illā-llāh –No hi ha més déu que Déu–, professió de fe en àrab, monoteista, però no necessàriament musulmana, ja que no al·ludeix a la missió profètica de Mahoma. El tipus de lletra imita el que es veu en els encapçalaments de les sures en els Alcorans d’època mudèjar, però segons l’especialista és evident que els artesans que traçaven aquestes joies no coneixien l’àrab.

“Els dibuixos de platers valencians de la primera meitat del segle XVI documenten que aquests fabricaven peces de joieria de tipologia igual o similar a la d’altres oposades en tresorets de Las Alpujarras ocultats cap a 1568. La manera de decorar-les, amb labors de fil, i els motius que les adornen també són iguals. Aquests exàmens testimonien, a més, que en aquell moment l’argenteria de fil i obra morisca, fins i tot amb inscripcions en àrab, estava únicament en mans cristianes”, ha destacat Ana Labarta.

Cap orfebre era de la comunitat mudéjar

Segons la investigació d’Ana Labarta, cap dels mestres de fil examinats era de la comunitat mudèjar de València, aspecte que la seua onomàstica hauria posat de manifest, en estar en el període anterior a la conversió. No es tractava tampoc de jueus –expulsats en 1492–, ni judeo-conversos, els cognoms documentats dels quals en el segle XIV no coincideixen amb els dels mestres valencians examinats en el XVI. A més, a conseqüència de les publicacions del professor Francisco Cots, es tenen notícies complementàries sobre els platers que informen sobre on habitaven o treballaven, els seus anys d’aprenentatge anteriors o el pagament anual de l’impost a la confraria, entre altres.

Gremi de Platers

Des del segle XV, per a formar part del Gremi de Platers, tindre un taller i elaborar i vendre productes d’argenteria, calia acreditar una determinada antiguitat en l’ofici, pagar una quota i, a partir del segle XVI, examinar-se. L’aspirant, després de superar una prova teòrica, havia de realitzar una peça del tipus corresponent a la branca en la qual desitjava ingressar i dibuixar-la en un full de paper, que s’arxivava. En diverses ciutats queden col·leccions de dibuixos. Els més complets i antics són els Llibres de dibuixos de l’Arxiu Històric Municipal de València (1508-1882) i els Llibres de passanties de l’Arxiu Històric de Barcelona (1500-1882).

Els orfebres de la València del XVI

Durant els segles XV i XVI, els tallers dels mestres platers estaven al voltant de l’actual Església de Santa Catalina. Existien, a més, obradors en altres llocs, dels quals un important grup estava al Tossal. Alguns dels platers els exàmens dels quals es comenten són Ausiàs Foguet, Fernando Freya, Pere Torregrosa, Baptista Manrana, Pere Sanchis, Gabriel Morel, Pere Garcia i el seu fill Jeroni; i Joan Nadal. La seua ubicació prop del Tossal suggereix que els artesans d’obra de fil preferien la proximitat al raval musulmà, situat en el quadre format actualment pels carrers Corona, San Miguel, Quart i Guillem de Castro.

A València, després de l’any 1538 ningú es va examinar d’aquesta branca artesana, a la morisca. En 1526, per a Granada i la Corona de Castella, es va prohibir vestir determinades peces amb inscripcions en àrab i es va prohibir als platers llaurar-les com era habitual. En el seu lloc es va manar que es posaren motius cristians, sota amenaça de pena de presó per als orfebres.

Conflictivitat del segle XVI

Que ningú s’examinara de la branca artesana a la morisca després de l’any 1538 s’ha d’entendre en el context de repressió dels trets culturals dels musulmans per part de les autoritats cristianes a partir del baptisme forçós d’aquesta comunitat en 1520. Això incloïa l’intent d’eradicar no sols la llengua àrab i el seu alfabet sinó totes les manifestacions que als ulls dels cristians estigueren relacionades amb ells, encara que foren, com en aquest cas, obres artístiques de cristians i en bona part destinades a una clientela d’aquesta comunitat.

Trajectòria acadèmica

Ana Labarta és catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics. Es va incorporar a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València en 1995. Especialitzada en el dialecte àrab d’Al-Andalus, durant més de 40 anys s’ha dedicat a la llengua, cultura, onomàstica, història i producció escrita i literària dels musulmans valencians. Des de 2014 s’ha centrat en l’estudi de les joies medievals, sobre les quals ha publicat el llibre Anillos de la Península Ibérica (711-1611)(2017) i diversos articles científics entre els quals destaquen “Anillos y cornalinas de época califal hallados en cuatro enterramientos cordobeses” (2014), “La arqueta de HišÄm vista de cerca” (2017), “Pulsera de oro (Aspe, Alicante)” (2019) i “Donde el metal descubre la belleza: esplendor de la orfebrería andalusí” per al catàleg de l’actual exposició en el MAN Las artes del metal en Al-Ándalus.