L’autoregulació a través de Twitter agilita el procés d'aprenentatge del periodisme amb perspectiva de gènere

Periodisme i Teoria de l’Educació s’han unit per a abordar l’activisme professional d’associacions de dones periodistes que, a través dels seus comptes en Twitter, contribueixen a l’expansió del valor de la igualtat entre dones i homes; es tracta d’un paper autorregulatori, d’un aprenentatge entre iguals, que revitalitza els codis ètics o deontològics del periodisme.

Els qui estan darrere d’aquesta investigació són la professora María Iranzo i el professor Vicent Gozálvez, que han analitzat de manera manual 7.424 tuits publicats entre l’1 de maig de 2018 i l’1 de maig de 2019 pels comptes de 14 associacions de dones professionals de la comunicació a Espanya. La majoria d'aquestes plataformes s'han anat constituint des de la vaga feminista del 8 de març de 2018, arran de la qual centenars de periodistes van prendre consciència com a col·lectivitat després d'un procés de comunicació d'experiències individuals.

Els tuits d’aquestes associacions proposen millores en l'expressió i redacció de notícies, denunciant usos esbiaixats, estereotipats o denigratoris del llenguatge dels grans mitjans de comunicació i informació espanyols; i paral·lelament reconeixen i aplaudeixen els continguts que dignifiquen a les dones o les situen en el lloc públic que els correspon.

On més s'evidencia la falta de perspectiva de gènere és en el tractament de la violència de gènere (25%), en l'ús sexista del llenguatge (10%) i en el foment dels estereotips (8%), d'entre els 51 temes trets de les denúncies. La petició que amb major freqüència exigeixen els col·lectius de comunicadores feministes és la d'aconseguir que en les notícies sobre violència de gènere es pose el focus sobre l'agressor i no en la víctima. En aquest sentit, reclamen l'ús de verbs que evidencien la violència –en lloc de “morir”– i demanen col·locar al criminal com a subjecte de l'oració per a remarcar la responsabilitat dels fets. En aquesta línia, un altre dels suggeriments més reiterats apunta a no especular amb els motius de l'atac (https://bit.ly/32Y3OXq) i evitar detalls escabrosos que només aporten morbositat a la informació i que poden ferir la sensibilitat de la víctima i/o els seus familiars i amistats. Així mateix, s'insisteix en la necessitat d'evitar testimoniatges que normalitzen l'actitud de l'agressor o ressalten els aspectes positius de la seua personalitat. També es recomana evitar l'efecte narcotitzant que suposa presentar l'agressió com “un cas més”. Per tant, exigeixen menys detalls i més context a través de testimoniatges de professionals i dones supervivents, així com l'explicació de les conseqüències penals que suposen aquests actes.

D’altra banda, l'ús discriminatori del llenguatge s'observa especialment en els titulars, on no es visibilitza el nom propi de les dones que són protagonistes de la informació periodística; se les presenta mitjançant la descripció d'atributs. Un altre dels aspectes que es recomana és evitar considerar com a positives actituds masclistes. Es condemna també el servir d'altaveus d'opinions masclistes de persones entrevistades o col·laboradores. I pel que respecta als estereotips i prejudicis que fomenten la desigualtat entre sexes, la principal queixa apunta a peces on les dones no són subjecte sinó objecte de la informació i en les quals el focus de la informació es posa en les seues característiques físiques o condicions personals, com la maternitat. Aquest prejudici es detecta sobretot en la secció d'esports i de societat.

Si atenem el sexe de les persones que signen les peces denunciades, exceptuant aquelles en què l'autoria és desconeguda, el 34% han sigut elaborades per un home, el 28% per una dona i el 9% per tots dos conjuntament. Per això, crida l'atenció que en els temes ‘violència de gènere’ i ‘estereotips’, siga lleugerament major el nombre de dones autores de les peces denunciades, la qual cosa evidencia una falta de conscienciació de la professió en general; mentre que són més els homes que signen peces criticades pel seu masclisme o falta de valors deontològics (#periodigno és l'etiqueta que utilitzen aquestes associacions). En aquesta línia, “voldríem apuntar que la majoria de peces desconegudes apuntaria en general a peces de portada, que generalment no van signades, o a notícies extretes de teletips, d'ací la important responsabilitat de les agències informatives”, expliquen els investigadors. No obstant això, “si ens fixem en les peces aplaudides amb autoria reconeguda, el 80,5% han sigut elaborades per dones, el 16,5% per homes i el 3% per tots dos”.

Altres dels objectius d'aquest estudi, publicat en Feminist Mitjana Studies, ha sigut analitzar les reaccions suscitades pels esments a mitjans i/o periodistes. Només tres periòdics generalistes han accedit a la correcció demandada. En altres dos casos, periodistes responsables de la informació assenyalada han reaccionat justificant el motiu de les seues decisions i han agraït el debat. En aquest punt assenyalarem que la gran majoria de continguts denunciats es troben accessibles en Internet.

Pel que respecta a la creació de noves seccions dedicades a garantir la perspectiva de gènere -El País, eldiario.es-, si bé han fomentat la publicació d'informacions on s'insereix la mirada de dones, es demostra que no és un eximent d'errors deontològics.

Aquesta falta d'autoexigència professional i de compromís ciutadà s'observa especialment en els mitjans de comunicació amb major tirada i difusió. Des d'ací, “concloem en la necessitat d'incidir en pràctiques d'autoregulació i diàleg professional com les presentades”, apunten Iranzo i Gozálvez. L'esment directe al mitjà o a l'autor/a responsable de la peça “permet resoldre de manera més ràpida i amb menor cost una certa reparació moral al mal produït en les persones afectades, en aquest cas, dones”, indica María Iranzo, investigadora del grup Mediaflows de la Universitat. A més, “en ser denúncies i aplaudiments públics, la societat digital pot ser testimoni i aprendre d'aquesta ètica dialògica de manera que el periodisme resulta regulat per la interacció col·lectiva”, afig Vicent Gozálvez, especialista en la investigació i docència de les matèries de Filosofia de l'Educació, Educació per a la ciutadania, Pedagogia Intercultural i Educació mediàtica.

Aquesta acció autoreguladora entre iguals obeiria, de fet, a una dels recomanacions de la UNESCO, que proposa el monitoratge intern periòdic i/o continu sobre contingut mediàtic per a mesurar l'eficàcia i avaluar resultats de codis d'ètica sensibles a la igualtat. Aquesta labor pot ser realitzada per aquestes plataformes professionals compostes per periodistes formades en perspectiva de gènere. “A més, garanteixen al públic un fòrum per a realitzar reclamacions i crítiques, com hem constatat en la investigació, perquè a vegades les seues denúncies han vingut apuntades per una ciutadania crítica. Amb tot, la construcció d'aquesta ètica mediàtica en línia i en obert només serà una realitat si està infosa en els principis de tolerància, respecte i autoreflexió”, apunten.

Els comptes de les 14 associacions de dones professionals de la comunicació a Espanya analitzats són: Asamblea de Mujeres Periodistas de Sevilla (@Periodistas_M); Asociación de Periodistas por la Igualdad (@apfeministas); Asociación de Periodistas Feministas CyL (@apfcyl); Colombine, Plataforma de Mujeres Periodistas Feministas de la Región de Murcia (@PColombineRM); Periodistes Feministes (@PeriodistesFem); Xornalistas Galegas (@asxornalistas); Les Beatrius. Xarxa de dones professionals valencianes per un periodisme feminista (@lesbeatrius); Vivas. Asociación Canaria de Mujeres de la Comunicación (@Vivas,Comunican); Xarxa de comunicació feminista de les Balears (@ComfemIB); Plumas Moradas (@PlumasMoradas); Comunicadoras 8M (@comunicadoras8m); Red Internacional de Mujeres Periodistas y Comunicadoras (@redperiodistasM); Mujeres RTVE (@MujeresRTVE) y CIMA. -Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales (@CIMAcineastas).