Investiguen una teràpia prometedora per a tractar la distròfia miotònica tipus 1
El catedràtic de la Universitat de València Rubén Artero lidera una investigació que ha identificat una teràpia prometedora per a tractar la distròfia miotònica tipus 1 (DM1), basada en antimiRs. L’estudi el realitza el Grup de Genòmica Translacional Humana de l’Institut d’Investigació Sanitària d’INCLIVA-Universitat de València (Biotecmed). La distròfia miotònica és un trastorn genètic complex causat per un nombre anormalment alt de repeticions CTG (un tipus de seqüència específica d’ADN) en el gen DMPK.
Els resultats de la investigació acaben de publicar-se en ‘Science Advances’, la prestigiosa revista multidisciplinària d’accés obert de l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència (AAAS).
L’estudi, realitzat en huit línies cel·lulars musculars directament derivades de biòpsies de pacients amb DM1, va demostrar que el bloqueig dels xicotets RNAs reguladors, denominats microRNAs, mitjançant molècules perfectament complementàries conegudes com antimiR, augmenten l’expressió de la proteïna essencial MBNL1, que sol estar reprimida en DM1, causant disfuncions musculars.
Els antimiRs són molècules que bloquegen l’acció dels microRNAs, que són xicotetes molècules que regulen com es produeixen les proteïnes en les cèl·lules. Normalment, els microRNAs s’uneixen als RNA missatgers (RNAm), que són les instruccions que les cèl·lules usen per a crear proteïnes. En unir-se, els microARNs poden impedir que es produïsca una proteïna o reduir la seua quantitat.
La DM1 s’origina per una disminució en la proteïna MBNL1, la qual cosa contribueix a un ampli espectre de símptomes clínics associats amb la malaltia. El present estudi va mostrar que les cèl·lules no tractades de pacients amb DM1 van presentar nivells elevats de miR-23b i miR-218, microARNs que reprimeixen MBNL1.
En un desenvolupament encoratjador, els tractaments amb antimiRs no sols van augmentar els nivells de MBNL1 sinó que també van millorar significativament les funcions que normalment realitza aquesta proteïna i van millorar la funció de les cèl·lules musculars. Sorprenentment, la teràpia també va reduir la quantitat de molècules amb les expansions responsables de la malaltia, evitant la formació d’acúmuls d’expansions i proteïna MBNL1, coneguts com ‘foci ribonuclears’. El ‘millor’ antimiR va aconseguir revertir el 68% dels gens desregulats, la qual cosa ofereix esperança de beneficis terapèutics més amplis en pacients amb DM1, independentment de les variacions genètiques intrínseques entre les línies cel·lulars utilitzades.
“Aquest estudi ha mostrat el gran potencial dels antimiRs per a tractar diferents formes de distròfia miotònica tipus 1, alliberant la proteïna MBNL1 i millorant la seua producció”, segons el catedràtic de la Universitat de València Rubén Artero, autor de correspondència de l’estudi, qui afig: “Si els estudis clínics són positius, els antimiRs poden convertir-se en una estratègia terapèutica viable per a la DM1, oferint esperança als pacients afectats per aquesta debilitant malaltia”.
Aquest avanç subratlla la importància de continuar investigant teràpies d'RNA dirigides per a tractar trastorns genètics com la DM1, que fins ara no han comptat amb opcions de tractament efectives.
Sobre la Distròfia Miotònica tipus 1
La DM1 és una malaltia genètica rara actualment sense tractament efectiu, que afecta aproximadament 1/8.000 persones en la població. La malaltia, característicament afecta a múltiples sistemes i òrgans, és progressiva i pot aparéixer en qualsevol moment de la vida. A més, es manifesta abans i és més greu quan es transmet a la descendència.
La DM1 incideix principalment en els músculs de les extremitats, provocant debilitat i atròfia, la qual cosa compromet la mobilitat, a més d'afectar les funcions cognitives i provocar arrítmies cardíaques, entre molts altres símptomes.