El cineasta Aki Kaurismaki presenta una reflexió sobre la condició de l’artista en el CCCCinema del Centre del Carme

El CCCCinema del Centre del Carme, en el recorregut que du a terme per la comèdia europea, es deté aquesta setmana en 1933 amb la producció alemanya ‘Viktor und Viktoria’ (1933), un dels títols més coneguts d’aquest cicle per la quantitat de ‘remakes’ que s’han realitzat. Es tracta del film original, produït a Alemanya molt abans que Blake Edwards en 1982 reprenguera la història rocambolesca de Victòria Grant (protagonitzada per Julie Andrews) i ens brindara una de les seues pel·lícules més memorables.

‘Viktor und Viktoria’, que es podrà veure el dimarts, 6 d’agost, és una peça fonamental del primer cine musical sonor. Feia només 4 anys que començava i arrasava el cine sonor. Era un temps en què, a falta de doblatge i com a alternativa al subtitulat, es rodaven versions en altres idiomes al mateix temps. Daniel Gascó, coordinador del cicle explica que “ara ens pareix curiós que tinga diversos números musicals de tall espanyol, però en aquells anys el tema espanyol estava de moda a Alemanya. Recordeu, per exemple, com la UFA va contractar una de les nostres grans estreles: Imperio Argentina” i hi afig que “sorprén també que una comèdia com aquesta, que apunta cap a la confusió de gèneres i qüestiona la masculinitat, poguera produir-se durant el regnat de Hitler”.

De producció alemanya (encara que rodada en francés) és també ‘La vie de Boheme’ (La vida de Bohèmia, 1992). La seua aversió per l’apropiació indeguda que l’òpera de Puccini va fer de l’obra original va animar que el cineasta finlandés Aki Kaurismaki emprenguera aquesta adaptació de la preciosa novel·la de Henri Murguer. Kaurismaki va crear una obra mestra de l’humor que en cap moment perd de vista l’escenari tràgic dels seus protagonistes, tres artistes que comparteixen fam canina i calamitats en els temps de profunda crisi.

El repartiment inclou dues figures llegendàries del cine: l’actor fetitxe de Truffaut, Jean-Pierre Léaud, i el cineasta americà Samuel Fuller.

‘La vie de Boheme’ es projectarà el divendres 9 d’agost, però abans hi haurà temps també per a disfrutar, el dimecres 7, de la primera comèdia espanyola del cicle ‘La línea del cielo’ (1983), dirigida per Fernando Colomo i protagonitzada per un jove Antonio Resines, l’únic actor professional del repartiment.

Influenciat clarament per l’obra de Wim Wenders, Fernando Colomo se’n va cap a la Gran Poma sense guió, decidit a escriure la història d’un espanyol a Nova York. Amb una enorme agudesa, Colomo trau partit a moltes circumstàncies que ell i el seu equip van trobant durant la seua estada. El resultat és una comèdia inspiradísima que desprén talent i felicitat.

I relacionada també amb l’àmbit artístic, però res més lluny de la biografia d’artista, es podrà veure el dijous 8 d’agost ‘Las aventuras de Picasso’ (1978). Narrada al més pur estil visual de Chaplin o Keaton, es val d’uns diàlegs absurds que no conten res. Segons Daniel Gascó, “encara que és una producció sueca, es parlen 10 idiomes, inclòs l’espanyol, sense que res del que es diga signifique res en particular”. El seu to surrealista esguita els diàlegs. Quan un personatge hauria de dir "Heil Hitler" crida "Halvliter", que significa ‘mig litre’ en suec. Els directors Hans Alfredsson i Tag Danielsson tracen un univers màgic on l’artista pinta una porta en la paret, l’obri i desapareix. Una producció que invita a bussejar en les seues imatges i gaudir de la seua plàstica.

El dissabte, 10 d’agost, arriba ‘Si può fare’ (2008), dirigida per Giulio Manfredonia. El sospitós paregut amb la premissa inicial de ‘Campeones’ esguita el mateix cartell d’aquesta comèdia de culte italiana. La xicoteta utopia que narra, que per moments sembla un conte de fades, està inspirada en històries reals que es van donar en les cooperatives per a malalts mentals. En principi, a Giulio Manfredonia l’ha inspirat clarament l’estructura comicotràgica d’‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, però el seu tractament de la bogeria resulta més precís i profund. ‘Si può fare’ acaba sent un emotiu retrat coral d’un grup de desterrats per una històrica llei, Basaglia, que en la societat italiana dels anys 80 va activar el tancament definitiu dels manicomis.

‘Mi dulce pueblecito’ (1985) ens porta el diumenge 11 d’agost fins a Txecoslovàquia. Dirigida per Jirí Menzel, literalment el seu títol original ‘Vesnicko má stredisková’ significa “el meu poble té un centre”, però lliurement podria traduir-se com “el meu poble està en el centre de la meua ànima”. Aquesta pel·lícula, que va ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, té el sabor dolç de les històries que enfronten la intolerància. La tranquil·litat d’una aldea ordinària es veu pertorbada per l’egoisme d’un estiuejant. Però no és aquest l’únic argument que té, Jirí Menzel ens brinda, a més, un preciós tour per gestos i situacions quotidianes que, sota la seua lent, es transformen en una successió de gags al més pur estil de Jacques Tati i el Prim i el Gros.

De què ens riem a Europa?

El Centre del Carme Cultura Contemporània refresca les nits d’agost amb un cicle de cine de comèdia europea. ‘De què ens riem a Europa?’ ofereix, fins al pròxim 30 d’agost, un estiu carregat de rialles, amb 26 títols produïts en el segle XX i XXI, i pertanyents a diversos punts de la geografia europea. Clàssics poc vistos, obres mestres ignotes, films sorprenents que no van arribar a estrenar-se a Espanya comparteixen cartell amb perles imprescindibles de la comèdia europea que fa molt de temps que no s’exhibeixen.

El CCCCinema del Centre del Carme s’ofereix a les 22 hores, amb entrada gratuïta, cada nit d’agost, excepte el dilluns. Les pel·lícules es projecten en versió original, amb subtítols en espanyol. Tota la programació es pot consultar en www.consorcimuseus.gva.es.