El Centre del Carme reflexiona sobre la influència dels algoritmes en la vida quotidiana de les persones

Un algoritme (en matemàtiques, lògica i ciències de la computació) és un conjunt prescrit d'instruccions o regles ben definides ordenades i finites que permeten dur a terme una activitat mitjançant passos successius sense generar dubtes a qui faça aquesta activitat. Hui en dia aquesta sèrie d'instruccions que utilitzen un llenguatge de codis i senyals ha sigut l'eina utilitzada pel ser humà per a crear una intel·ligència artificial a la seua mesura.

Aquest llenguatge abstracte s'infiltra cada vegada més en la nostra vida quotidiana, contagia cada activitat i genera una sèrie de relacions humà-màquina en què un depén de l'altre per a existir dins del seu entorn. Això, entre moltes altres coses, porta com a conseqüència que les fronteres entre el que és i el que no és humà comencen a diluir-se, a mutar.

Precisament quan a escala mundial s'està qüestionant la influència dels algoritmes utilitzats en la xarxa sobre la vida de les persones, el Centre del Carme Cultura Contemporània presenta l'exposició "Els algoritmes suaus", que es podrà veure a la seua Sala Dormitori fins al pròxim 24 de juny.

L'exposició, comissariada per Rafael Barber i composta per les obres d'Analivia Cordeiro, Helen Knowles, Lawrence Lek, Moisés Mañas, Beatriz Olabarrieta i Kit Craigh, entén l'algoritme com un eix de comunicació entre el que és humà i el que no és humà, i l'art com un mitjà capaç de facilitar una trobada amb aquest llenguatge amb què mantenim una interacció constant.

L'exposició ha sigut presentada aquest matí pel director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, acompanyat pel comissari de la mostra i alguns dels artistes representats.

Pérez Pont ha assenyalat que "amb aquesta exposició, el Centre del Carme proposa una reflexió sobre el funcionament dels algoritmes i la seua influència en la vida quotidiana de les persones" i ha recordat que aquesta és una preocupació que està en aquests moments en el punt de mira internacional, i ha posat com a exemple la compareixença, aquesta setmana, del creador de Facebook, Mark Zuckerberg, davant del Congrés dels Estats Units.

El director del Consorci de Museus ha informat que "de nou, la Sala Dormitori del Centre del Carme ens presenta una proposta en què el videoart i l'experimentació tecnològica ens acosten a aquests altres llenguatges contemporanis, en aquesta ocasió, a través de l'obra d'artistes nacionals i internacionals".

"La mostra, comissariada per Rafael Barber, situa l'art com el mitjà a través del qual entendre la nostra naturalesa i ens remet a nous corrents de pensament i reflexió sobre l'existència humana", ha explicat el director del Centre del Carme, que ha afegit que "en l'exposició les obres de nova creació dialoguen amb altres que s'han convertit en icones del videoart a escala internacional, la qual cosa ens permet acostar a tots els públics aquesta disciplina artística i el seu poder de comunicació".

Hui en dia sembla evident que la idea del que significa ser humà està en crisi, a causa, en part, de la revolució digital, el canvi climàtic i l'esgotament d'un sistema capitalista que cada vegada genera més desigualtat.

Aquesta crisi ha desencadenat corrents de pensament que conviden a contemplar "el que és humà" per primera vegada des d'un altre enfocament, entenent els seus límits i plantejant nous contorns per a construir taxonomies més mal·leables en les quals altres agents puguen prendre part.

Rafael Barber ha explicat que "«Els algoritmes suaus» beu d'aquests corrents de pensament, al mateix temps que entén l'algoritme com un eix de comunicació entre el que és humà i el que no és humà, com una eina a través de la qual podem trobar noves formes de construir un nosaltres capaç de mirar al futur".

El comissari de l'exposició ha afegit que "l'algoritme és el llenguatge que permet a les màquines prendre decisions, moltes vegades, per nosaltres. És un llenguatge que no es tradueix en paraules sinó en accions".

Barber ha assenyalat que "l'exposició combina obres tecnològiques amb peces d'escultura que remeten al cos i que estan entre dos llocs semàntics. Les escultures es tornen humanes encara que no tenen un cos".

També ha destacat Barber que "la majoria de les peces que s'exhibeixen han sigut creades 'ex professo' per a l'exposició, com l'obra de Moisés Mañas i la de Beatriz Olabarrieta, a més d'incorporar altres de gran importància, com la d'Analivia Cordeiro, la primera peça de videoart que es va produir a Brasil, als anys 70, procedent de la col·lecció Beep d'art electrònic".

L'exposició arreplega les propostes d'una sèrie d'artistes les pràctiques dels quals posen en escena el llenguatge i els seus contorns com una cosa abstracta i transversal, com un sistema de codis i senyals que afecten els cossos.

Aquesta exposició entén que l'art, com a dispositiu de comunicació entre subjectes, és un mitjà capaç de facilitar una trobada amb aquest llenguatge algorítmic amb el qual mantenim una constant interacció. D'aquesta manera, pretén generar trobades i empaties entre el que és humà i el que no és humà per a convidar a projectar junts noves tipologies del concepte de "nosaltres".

Els algoritmes permeten que les màquines prenguen decisions en el nostre nom, ens indiquen el camí que s'ha de seguir, s'anticipen als nostres desitjos i col·laboren amb nosaltres.

Obres i artistes

"Els algoritmes suaus" existeix en l'espai de l'exposició a través d'una sèrie d'obres que miren de cara aquest nou llenguatge i l'entenen com un sistema dispers d'interaccions amb el cos.

Les obres presentades en aquesta exposició construeixen genealogies que ens donen l'oportunitat de posar en escena aquestes interaccions i creen una relació d'afectes amb l'algoritme i, per extensió, amb la màquina.

Per exemple, en l'obra de Moisés Mañas (Alacant, Espanya) un algoritme reacciona a la pols de la sala mitjançant un detector. Aquest, en col·laboració amb l'algoritme, genera diferents combinacions de llum en una estructura que flota en l'espai i l'il·lumina. L'algoritme ací es manifesta en relació amb una cosa tan volàtil i al mateix temps tan invisible com la pols, la pols que flota en l'espai com els milers d'algoritmes que no podem contemplar.

La interacció amb el cos i la màquina es presenta també en l'obra d'Analivia Cordeiro (Sao Paulo, Brasil. 1954) en una peça de 1973 que suposa una de les primeres aliances entre el cos humà, l'espai i un ordinador. Aquesta negociació entre llenguatges humans i no humans, i el rastre que aquesta genera és el motor de l'obra de Kit Craig (Oxfordshire Regne Unit. 1980), en què els gestos que activen la nostra relació amb el no humà es manifesten.

Beatriz Olabarrieta (Bilbao, Espanya) interroga el llenguatge i li dóna forma i personalitat a través de les seues escultures, agents dobles que es troben entre dos plans de significació.

La ficció i la seua capacitat per a contar històries es presenta en les obres de Helen Knowles (Manchester. 1975) i Lawrence Lek (Frankfurt, Alemanya. 1982). Mentres que Lek ens presenta un futur distòpic en què l'art és l'únic camp en el qual la intel·ligència artificial està prohibida i els satèl·lits volen ser artistes, Helen Knowles mostra les capacitats dels algoritmes per a influir en el nostre present, i porta un algoritme a judici, davant d'un tribunal, pels efectes que les seues accions causen en els humans.

"Els algoritmes suaus" aspira a construir empaties amb l'encara "no humà" usant l'algoritme com a aliat i, a l'afecte, com a eina. Finalment, aquesta exposició també espera generar debats al voltant dels horitzons ètics que marcaran aquestes aliances i, per tant, sobre el nostre futur com a societat.