El Centre del Carme convida a gaudir del cinema a casa amb ‘Confi(n)ados a la comedia’

El Centre del Carme Cultura Contemporània presenta el cicle ‘Confi(n)ados a la comedia’, una nova proposta del seu programa ‘#CCCCinema’, però en aquesta ocasió dissenyat específicament per a gaudir-lo des de casa. Emmarcat dins del seu programa en línia ‘#CCCCenCasa’, el cicle proposa huit títols de la comèdia espanyola que es projectaran en el canal de YouTube GVA Consorci Museus, del 9 al 17 de maig, cada nit a les 22 hores.

El títol del cicle ‘Confi(n)ados a la comedia’ al·ludeix en principi al nostre idioma, tan voluble i versàtil, perquè li basta una lletra per a transformar un adjectiu amarg, confinats, en un altre extra dolç, confitats. El mateix podríem dir del cinema espanyol, fill de la tragicomèdia, aqueixa tragèdia grotesca que transforma la frustració i la desocupació, la malaltia i el desamor, la soledat i la mort, en un material perfecte del qual extraure humor.

El recorregut proposat consta de huit comèdies espanyoles, tres d’aquestes valencianes, que en la majoria no tenien espai en la frondosa oferta cultural en línia. Coordinat pel crític de cinema Daniel Gascó, el cicle segueix la línia de la seua proposta ‘De què ens riem a Europa?’, el primer cicle de comèdia europea que va reunir més de 8.000 persones al claustre gòtic del Centre del Carme el passat estiu i del qual es prepara ja una segona edició.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, ha manifestat que “aquest cicle, que va començar a organitzar-se després del tancament dels centres d’art, va nàixer amb la idea de ser un aperitiu de la nova proposta de cinema de comèdia que podrem gaudir aquest pròxim estiu. No obstant això, la col·laboració dels directors espanyols ha fet possible desenvolupar una proposta específica, amb entitat pròpia, amb la qual pretenem fer un reconeixement a la cinematografia espanyola i valenciana”.

Pérez Pont ha explicat que “en la vespra de la celebració del Dia Internacional dels Museus aquest cicle pretén calmar les ànsies de cinema del públic amb pel·lícules que estan fora dels circuits habituals de les sales de cinema i de televisió i que s’insereixen dins de la nostra oferta multidisciplinària. Vertaderes joies de la comèdia espanyola que busquen traure’ns el somriure i ens proposen diferents reflexions sobre aspectes de la nostra vida quotidiana”.

El director del Centre del Carme ha agraït “el suport dels directors de les huit pel·lícules que han fet possible aquest cicle i ha recordat que el ‘#CCCCenCasa’ ha comptat amb la col·laboració d’agents culturals en diferents àmbits per a permetre que l’art i la cultura continuara arribant a totes les persones, confinades aquests dies a les seues llars, i al mateix temps continuar donant suport a les i els professionals de la creació”.

Segons Daniel Gascó “la naturalesa del riure ja és destructora a nivell de contingut, irromp cada vegada que algú desemmascara aquest circ en el qual tots vivim. Per això la comèdia és el gènere més polític. El que era interessant d’aquest cicle era recuperar algunes mostres d’aquest cinema fronterer que va tibar el fil de l’humor atemptant contra la forma, aqueixa obra singular que no va ser presonera del seu temps”.

Per a Daniel Gascó “en aquest programa ha sigut clau la complicitat i generositat dels seus huit autors”. Així, a més de les presentacions del coordinador del cicle, que precediran cada pel·lícula, alguns dels directors, com Vicent Monzonís i Javier Rebollo, hi participaran també introduint les seues pel·lícules, compartint reflexions que permetran acostar-se al cinema espanyol i valencià d’una manera especial.

Un futur esplendorós

Va haver-hi un temps en què el cinema valencià va tindre un futur esplendorós. Va ocórrer a mitjan anys 90, quan es va signar un acord pel qual el Govern es comprometia a secundar sis produccions valencianes a l’any. Llavors, la paraula ‘futur’ es va convertir en un karma. Com a ‘austrohongarés’ en el cinema de Berlanga, reverberava en cadascuna de les pel·lícules que Toni Canet, Enrique Navarro o Carles Pastor van realitzar aquells anys. Potser la que més públic va obtindre va ser ‘Una piraña en el bidé’ (1996) de Carles Pastor, que es projectarà el 15 de maig. La pel·lícula, que va arribar a estrenar-se en tot Espanya, abordava la influència dels fills en les nostres relacions sentimentals. Una producció que comptava amb un bon repartiment (Tito Valverde, Silvia Munt, Enrique San Francisco, Ata Gomis) i una fotografia i una direcció artística notables.

Vicente Tamarit es va avançar a criticar en ‘El hombre de la nevera’ (1993), que es podrà veure el 13 de maig, les noves mesures adoptades per la Comunitat Europea, que potenciaven una expropiació de la població rural i un èxode a la ciutat. La seua defensa dels espais agrícoles s’ha mantingut després en la seua obra documental. Resulta molt curiós que el seu tractament de l’humor es recolze exclusivament en els personatges secundaris. Com aquesta, ‘Dripping’ (2003), prevista per al 10 de maig, va concursar en la Mostra de València i va resultar una ‘rara avis’. Parlada en valencià, el seu discurs, si no és universal, sí que és absolutament extrapolable a qualsevol gran ciutat proveïda de museus, certàmens o publicacions artístiques. Vicent Monzonís demostra ser un cineasta lliure que no es mossega la llengua ni modera la seua crítica del món de l’art per estar ambientada en espais institucionals com l’IVAM o el mateix Centre del Carme.

Un clàssic perdut per a començar

El cicle comença aquest dissabte, 9 de maig, amb un film oblidat. L’única raó per la qual l’òpera preval de Francesc Betriu no es coneix és que a penes es projecta. Malgrat haver sigut concebuda en els anys 70, aquesta obra magnífica entronca amb aquest nou món antimatèric, que abomina de l’experiència física i enalteix la virtual. El seu protagonista és un frustrat sexual que ha passat mitja vida somiant amb la dona de la seua vida. Somnis de paper que signa com a ‘Corazón solitario’ (1973).

Carlos versus Marvel

A punt estava Chiqui Carabante de fer el seu primer llarg quan va ser représ per l’empresa Sony. Aquesta tenia els drets de Spider-Man i no podia admetre que el mateix any hi haguera un film titulat ‘El hombre araña contra el mundo’, per molt modesta que fora la producció. Rebatejada com ‘Carlos contra el mundo’ (2002), aquesta divertidíssima pel·lícula, que es podrà veure el 12 de maig, conta la peripècia humana d’un tipus incapaç d’assumir de colp tots els compromisos que la seua família li imposa. Com qualsevol Peter Pan, Carlos ens desafia mirant fixant la càmera amb un missatge contundent: “És igual com de malament que parlen d’algú: tots som superherois”.

Viure sense diners

...i a cos de rei. Això és el que va intentar el protagonista de ‘Un millón de amigos’ (2007), Javier Jurdao, estrela fugaç del cinema i la televisió, ‘showman’ vingut a menys, que podria passar per filòsof antisistema si no fora perquè té un pla de seducció perpetu: aconseguir que un bon grapat d’amics l’albergue periòdicament a les seues cases sense tindre deutes ni necessitat de treballar. Fernando Merinero demostra ser un cineasta ètic i amb la mateixa falta de pressupost retrata la seua estranya odissea en aquest film que s’oferirà el 14 de maig.

El triomf de la desraó

Tancaran el cicle dues ‘road movies’ cervantines que comparteixen la mateixa conclusió: el cinema pot salvar-nos del món. Sobretot, si succeeix al marge i no accepta pactes ni es ven amb el seu temps.

Per més que Javier Rebollo ambientara ‘El muerto y ser feliz’ (2012), (programada per al 16 de maig), entre l’Argentina i l’Uruguai, el seu protagonista, José Sacristán, porta Espanya dins. De fet, l’actor, que tants premis va rebre pel seu paper de Santos, considera que es tracta de la segona part de ‘Cara de acelga’ (1986), només que aquell personatge transhumant és ara un vell assassí a sou que rep un últim encàrrec. El director i la coguionista, Lola Mayo, hi incorporen la seua veu, que genera un diàleg fascinant entre paraula i imatge, somni i realitat. Un recurs que permet que el seny de Sancho convisca amb aquell periple embriac i al·lucinat digne de don Alonso Quijano.

Tancarà el cicle ‘Todo el tiempo del mundo’ (2014), que es podrà veure el diumenge 17 de maig, en la vespra del Dia dels Museus. En aquesta pel·lícula el paisatge varia bruscament en les seues dues parts. Fran, personatge i actor, pateix un dolor que escapa de la ciència. Acostumat a l’engany i la picardia en un Madrid escàs d’oportunitats, eixirà sense altre rumb que transitar els paisatges rurals de la seua infància, a Astúries. El seu director, José Antonio Quirós, aprofita aquesta circumstància real per a fer comèdia i de passada obrir una bretxa en el mal endèmic del nostre segle, quan tothom sembla haver venut tot el seu temps.

Cadascuna de les pel·lícules d’aquest cicle estaran disponibles en el canal YouTube del Consorci de Museus, GVA Consorci Museus, amb accés lliure, en la data i l’hora programades i es podran gaudir de manera exclusiva al llarg d’aqueixa nit.