Tres mesos d'estat d'alarma: així hem canviat

Podríem dir que ha passat un segle i no ens estranyaria, però la veritat és que solament han passat tres mesos. El 2020 serà un any recordat per moltes coses, i per desgràcia no bones. Un any marcat per la pandèmia que ens ha robat la primavera, a molts sers estimats i també la llibertat de creure'ns quasi invencibles.

Aquest diumenge es complien tres mesos des d'aquell dissabte en el qual passades les nou de la nit el president del Govern, Pedro Sánchez, compareixia davant tots els espanyols per a anunciar alguna cosa que ja venia sonant amb força des de feia dies: el decret de l'estat d'alarma.

La pandèmia del coronavirus començava a ser incontrolable i era necessari un comandament únic que pilotara la lluita. El Ministeri de Sanitat agafa les regnes i ha sigut durant tot aquest temps qui ha pres les principals decisions. Totes les comunitats autònomes en mans d'un departament des d'on, com és normal, també havien centenars de dubtes sobre com actuar.

El 14 de març de 2020 els carrers de tota Espanya es buidaven. Adéu als cotxes. Adéu a l'aldarull que omplia cada racó de cada municipi. Adéu a les celebracions i també als comiats. El silenci ha regnat en tots els carrers del nostre país, representant un dolor i una incertesa comuna per als milions d'espanyols que han romàs confinats a les seues cases. Tots amb un objectiu comú: guanyar la batalla al virus.

Les majors restriccions de les últimes dècades han sigut les que s'han viscut en aquests últims mesos. Març, abril i maig han passat per davant dels nostres ulls convertits en una espècie de Gran Germà, on tots els sentiments es magnifiquen: la por i la impotència, però també la responsabilitat i l'esforç col·lectiu.

Han sigut mesos difícils per als quals s'han arribat a demanar fins a sis pròrrogues de l'estat d'alarma. Durament debatudes en el Congrés dels Diputats i amb multitud de reprimendes per part dels grups de l'oposició. En canvi, des de l'Executiu defensen “s'ha demostrat que l'estat d'alarma ha funcionat”. Les dades fan dubtar-ho, però també plantegen una pregunta: Com hauria atacat el virus sense aqueix instrument constitucional?.

Els espertenecs d'un virus sense frens

Quan començàvem a parlar del coronavirus després d'inaugurar el nou any, era una cosa que ens sonava llunyà i fins i tot poc improbable. Ara, després de tres mesos de lluita, som conscients que els virus poden arribar en qualsevol moment i llevar-nos el que més volem.

Durant aquest temps han sigut moltes les famílies que han hagut de deixar de veure's, milions les persones majors que fins i tot hui dia romanen tancades en les residències amb molt poc contacte amb l'exterior, també molts els que veuen acostar-se un futur incert amb passes de gegant.

Els espertenecs del coronavirus no cessen. Des que es decretara l'estat d'alarma només en la Comunitat Valenciana s'han registrat 65.564 ERTE que afecten 415.635 treballadors. Un dur colp per a l'economia espanyola que ja preveu caigudes a nivells de l'última crisi del 2008.

Per a fer front a ella, el Govern va aprovar mesures específiques per als expedients de regulació d'ocupació i mesures socials com la prohibició de tallar els subministraments elèctrics a aquelles famílies que no pagaren les factures. També una moratòria en les hipoteques i va salvaguardar als autònoms deixant-los lliures del pagament de la seua quota si cessaven temporalment la seua activitat.

L'àmbit educatiu també ha patit i s'ha posat a prova. Molt es parlava de la digitalització però la realitat estava molt allunyada d'això. Els més xicotets han dit adéu a les hores de pati, als seus companys i les seues rutina. Ara les classes són a distància, gràcies a internet i a l'esforç dels docents. Un esforç que també ha posat de manifest la desigualtat que existeix entre famílies.

Alguna cosa semblança ha ocorregut amb els treballadors en general. El teletreball sonava al març com una cosa poc corrent al nostre país, i ara s'estudia una regulació específica per a aquest. La declaració de serveis essencials va portar amb si la posada en valor d'alguns sectors que, fins al moment, no tots estaven sent valorats en la seua plenitud.

En aquest temps, també hem dit adéu a aqueixos turistes sempre recognoscibles que omplien els carrers més emblemàtics de les nostres ciutats. El tancament de fronteres els va deixar fora i la por, segurament, els farà no visitar Espanya aquest estiu posant en escac al sector turístic. Sense oblidar als milers d'Erasmus que han renunciat a la seua experiència a causa del coronavirus.

I no menys importants, les nostres festes. Totes han quedat ajornades fins l'any vinent amb les seues conseqüents conseqüències econòmiques per a totes les localitats. Però la seguretat ciutadana va per davant.

Nova normalitat

El pròxim 21 de juny diem adéu a l'estat d'alarma i amb això a les restriccions. Entrem en una nova normalitat on també hi haurà moltes coses diferents, entre elles l'obligatòria distància social.

És corresponsabilitat, no sols la por de ser contagiat sinó també la por de contagiar sense saber-ho. Fins a una altra ordre l'ús de màscares serà obligatori i els aforaments limitats sobretot en els llocs tancats. Podrem tornar a les platges, als cinemes, als teatres i també a les terrasses, però sempre complint noves normes que ens permeten continuar aprenent a gaudir d'aquests xicotets plaers encara que siga d'una forma diferent al corrent.

Han sigut tres mesos de grans canvis però també de grans assoliments. Arriba la nova normalitat.