El TSJ-CV no admet el recurs de Lafarge i la sentència que donava la raó a l'Ajuntament sobre la restauració del perímetre de la pedrera Salt del Llop passa a ser definitivament ferm

La Secció Primera de la Sala Contenciosa-Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va acordar este dimarts, 23 de novembre, declarar la inadmissió a tràmit del recurs de cassació autonòmica interposat per l'empresa LafargeHolcim España SA contra la sentència del 29 d'octubre de 2020, dictada per la mateixa Sala, que donava la raó a l'Ajuntament de Sagunt sobre l'ordre de restauració de la legalitat urbanística en haver-se excedit el perímetre de l'explotació de la pedrera de Salt del Llop, ja que estima que no existeixen motius per a admetre'l.

A més, el TSJ-CV imposa a LafargeHolcim España SA les costes processals de l'acte jurídic, limitades a una quantia màxima de 1.500 euros i conclou que «contra el present acte no cap ningun recurs». La provisió dictada per la cort de justícia autonòmica ratifica la inadmissió a tràmit que, ja en el seu moment, acordara el Tribunal Suprem el passat 3 de juny i que és resolució ferma, amb els quals conclou definitivament el periple legal i l'esmentada sentència passa a ser d'obligat compliment.

Totes dues decisions judicials, que van en sintonia, permetran ara al Consistori poder executar subsidiàriament la restauració del perímetre sobrepassat per l'explotació, uns 23.000 metres quadrats, i l'actuació consistirà en la reposició del terreny excavat, el tancament cinegètic del límit de la parcel·la, el farciment de terra vegetal i la plantació d'arbratge i espècies arbustives autòctones amb la finalitat de restituir el terreny i retornar-li el seu estat previ i els seus usos anteriors a la vulneració de la legalitat municipal en matèria urbanística, una actuació que el Consistori estima entorn dels 9,3 milions d'euros.

El regidor d'Urbanisme, Quico Fernández, comenta que esta nova decisió judicial «ratifica allò que ja va determinar el Tribunal Suprem, que també va rebutjar el recurs de cassació de LafargeHolcim» i assegura que, amb això, es podrà esmenar el dany «no sols mediambiental sinó també patrimonial» causat per esta infracció perquè, «en definitiva», l'empresa «estava explotant uns recursos que no tenia concedits i que són propietat de tota la ciutadania».

«Esperem que tot continue tal com està previst, que es regularitze la situació i es restaure la legalitat urbanística», ha manifestat Fernández en este sentit, que ha anunciat així mateix que, a més a més, es valoraran altres incompliments en matèria ambiental. «És el nostre deure com a Administració preservar no sols la legalitat sinó també els interessos de tota la ciutadania», ha recalcat l'edil.

«Vull agrair el treball que s'ha fet des del Departament Jurídic de l'Ajuntament de Sagunt i des del nostre consultor extern per a defensar estos interessos», ha traslladat el regidor d'Urbanisme.

Després de la detecció per part de personal tècnic de l'Àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sagunt d'esta infracció, la Regidoria de Territori i Sostenibilitat del Consistori va emetre el 21 d'octubre de 2016 una ordre de restauració de la legalitat urbanística per obres no emparades per autorització. Atés que LafargeHolcim España SA no va acceptar la resolució i no va efectuar la restauració total amb anterioritat a la iniciació del conseqüent expedient sancionador procedeix ara –que esta nova sentència atorga, una vegada més, la raó a l'Ajuntament– que es complisca amb la preceptiva sanció administrativa per a l'execució subsidiària de l'actuació, que es taxa inicialment en un cost de 9,3 milions d'euros, sense perjudici de la liquidació definitiva respecte al cost real final.

Va ser mentre es redactava la declaració del Paratge Romeu com a Paratge Municipal quan es va constatar que existia la invasió d'una important superfície qualificada com a sòl no urbanitzable protegit i en la qual LafargeHolcim España SA havia excedit el perímetre d'explotació i extracció de la pedrera situada en la partida de Salt del Llop, ocupant terreny pertanyent a l'Ajuntament, la qual cosa constituïa una infracció urbanística i ambiental molt greu.

Arran d'això, el Consistori va iniciar els tràmits per a instar l'empresa a restituir el terreny sobrepassat irregularment i, davant la negativa, es va procedir a iniciar accions que van ser recorregudes per LafargeHolcim España SA davant diverses instàncies judicials, però que en totes les ocasions les resolucions han resultat favorables als interessos de l'Ajuntament de Sagunt en nom de l'interés general de la ciutadania.

Després de la confirmació pel propi Ajuntament de l'ordre de 2016 de restitució en reposició el 23 de març de 2017, l'empresa va apel·lar davant el Jutjat Contenciós-Administratiu núm. 4 de València, que va desestimar el seu recurs el 25 de febrer de 2019, i posteriorment va acudir al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, qui va dictar sentència favorable al Consistori a 29 d'octubre del passat any 2020. Després d'això, LafargeHolcim España SA va presentar sengles recursos de cassació davant la Sala de Contenciós del Tribunal Suprem i davant la Sala Contenciosa-Administrativa del TSJ-CV, que de nou –i en ambdues ocasions en ferm– van acordar donar novament la raó a l'Ajuntament de Sagunt al no admetre a tràmit estos recursos de cassació.

Amb tot això, ara l'Ajuntament iniciarà un procés de contractació per la quantitat estipulada de l'expedient d'execució subsidiària perquè una empresa duga a terme el projecte i l'obra de restauració.

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana aporta una motivada justificació de la seua decisió, basada en el fet que, d'acord amb els fonaments jurídics en els quals es basa la «jurisprudència» o «doctrina judicial» prèvia de la pròpia cort processal autonòmica, «cap contradicció s'al·lega [per part de la defensa de la companyia] en l'escrit de preparació de la cassació entre la sentència recorreguda i una altra o altres dictades amb anterioritat per alguna altra Secció diferent d'esta mateixa Sala» i, en conseqüència, entén que «no cap sinó concloure que el present recurs de cassació autonòmica no compleix el requisit de presentar interés per a la formació de “jurisprudència” i, per tant, ha de ser inadmés».