Ruta pels cementeris més singulars i emblemàtics de la Comunitat Valenciana
Alguns d'ells ofereixen fins i tot visites guiades perquè els visitants i veïns coneguen més sobre la seua història i qui descansen en ell
La celebració del dia de Tots els Sants porta amb si la tradicional visita als cementeris per a retre homenatge i recordar als nostres sers estimats ja morts. En la Comunitat Valenciana hi ha camposantos que destaquen per la seua singularitat a més de per la bellesa de les estàtues i criptes que els decoren.
Alguns d'ells ofereixen fins i tot visites guiades perquè els visitants i veïns coneguen més sobre la seua història i qui descansen en ell.
A continuació farem una ruta pels 9 cementeris més emblemàtics que pots visitar en la Comunitat Valenciana.
Cementeri General de València
Sorgeix després de la prohibició de situar en el nucli urbà els cementeris de cada parròquia. El projecte va ser de l'arquitecte municipal C. de Sales, començant les obres en 1805 i sent inaugurat en 1807. Inicialment era un rectangle d'uns 3.200 metres quadrats, murat, amb capella central en la testera i accés, també centrat en el seu front. a partir de 1808 s'inicia la construcció dels nínxols. El primer panteó és de 1851 per a Virgínia Dotrés i ràpidament es generalitza el seu ús entre les famílies poderoses, de manera que hui és un dels cementeris que més panteons posseeix.
En 1875 es fa un projecte d'eixample que s'aprova en 1876. La primera ampliació és un augment de profunditat del rectangle inicial, quedant la capella exempta quasi en el centre. Cap a 1880 s'aproven les condicions per a construir nous nínxols i pòrtics. és ara quan es decideix la construcció d'un nou rectangle adossat al primer, denominat dels "Pòrtics" o "Pati de les Columnes" per estar format per 170 robustes columnes dòriques, pot considerar-se l'última obra de l'etapa neoclàssica a la ciutat.
En 1886 es va construir la sala d'espera i en 1907 el pati de les palmeres. Després es realitzen successives ampliacions, que tindran en comú el tractament de les construccions que alberguen els nínxols.
Entre els mausoleus més interessants destaquen els dels arquitectes A. Martorell Trilles (Família Maestre Bosarte), J.M. Cortina (Família Puchol Sarthou, Oyanguren, Martínez Boronat, Krausser, Monterde, Pascual), Vicente Rodríguez (Família Galindo), L. Matoses Rico (Marqués de Sotelo), J. Rieta Síster (Tomba del Baró de San Petrillo), i E. Rieta López (panteó de José i Cogombre Benlliure). En el cementeri civil es troba la tomba de V. Blasco Ibáñez, obra de Mariano Benlliure, que també va realitzar les escultures del panteó familiar dels Moróder.
Cementeri medieval de Sant Joan de l'Hospital
Sant Joan de l'Hospital és l'església més antiga de València després de la Reconquesta, sent la primera que es va edificar a la ciutat després d'aquest període sobre un territori concedit pel Rei Don Jaume I al costat de la porta de Xerea, pròxim al seu campament, en reconeixement a l'energia amb la qual aquesta ordre va col·laborar en la Reconquesta de València.
La construcció de l'Església va ser acompanyada -seguint la pràctica habitual de l'Ordre dels Hospitalaris-, d'un hospital, un cementeri i una residència per als cavallers d'aquesta. A excepció de l'Església, que es troba totalment restaurada, de les altres construccions han arribat fins als nostres dies solament restes arquitectòniques que actualment es troben en procés de recuperació.
Antic cementeri d'Aras de los Olmos
El municipi d'Aras de los Olmos va decidir transformar el seu antic cementeri en 2015, en desús des de 1955, en un jardí etnobotánico. Per a això va comptar, a part de l'aprovació dels veïns, amb el suport del Jardí Botànic de la Universitat de València i amb un grup de voluntaris amants de la botànica.
El jardí està enclavat en una zona bellíssima amb vista a la serra de Javalambre, envoltat del mur de pedra original, emblanquinat, i els antics xiprers que aporten el record del que va ser. Aquest espai ofereix una col·lecció de plantes autòctones d'ús medicinal, culinari i ornamental. Entre els seus objectius està reproduir planta autòctona mitjançant la recol·lecció i multiplicació de llavors, i donar a conéixer el valor botànic de la comarca a tot aquell que el visite, col·laborant en el manteniment de la biodiversitat del territori. A més, el disseny del jardí convida a passejar i a gaudir de les olors i colors en un entorn de gran bellesa. La transformació d'un cementeri abandonat en un jardí és un excel·lent homenatge als nostres avantpassats, oferint un lloc de trobada per als veïns i una aula viva i didàctica per als més xicotets.
Cementeri d'Alcoi
En 1812 es va inaugurar el primer cementeri ventilat extramurs de la ciutat d'Alcoi, l'anomenat Cementeri Vell. En 1885, a causa de la seua proximitat al nucli urbà i a la forta epidèmia de còlera, es procedeix a habilitar el recinte de l'actual Cementeri Municipal de Cantagallet o de Sant Antoni Abat.
El cementeri es convertirà en un autèntic espai de representació social, fidel reflex de la societat industrial alcoiana, que al seu torn generarà diferents tipologies i recintes al llarg del temps. Aquests valors patrimonials han permés que, des de 2012, forme part de la Ruta Europea de Cementeris considerada Itinerari Cultural pel Consell d'Europa.
Cementeri d'Alacant
El Cementeri municipal d'Alacant La nostra Senyora del Remei, la construcció del qual es va iniciar en 1918 segons projecte de l'arquitecte municipal Francisco Fajardo Guardiola, va entrar en funcionament en 1925, encara que una epidèmia de grip ocorreguda en el mateix any 1918 va obligar a habilitar una fossa comuna malgrat no haver-se inaugurat les instal·lacions. En 1931 es va traslladar definitívamente la gestió a les noves dependències de la Plaça del Cementeri, després del tancament de l'antic Cementeri de San Blás.
En el seu interior es poden trobar, entre altres elements i béns d'interés per la seua arquitectura tant funerària com històrica, la cripta-panteó, construïda una vegada finalitzada la Guerra Civil, la sala de ciri o el cementeri històric artístic. Són molts els il·lustres alacantins enterrats en el Cementeri municipal, com el poeta Miguel Hernández, Jose María Py, qui fora fundador de les Fogueres d'Alacant, l'arquitecte José Guardiola Picó o el pintor Gastón Castelló.
Des de l'oficina d'administració, situada al costat de l'entrada principal del Cementeri, s'ofereix l'atenció al públic necessària, tant a nivell orientatiu per a poder-se moure per les diferents zones del recinte, com de tràmit i gestió administrativa en matèria funerària.
Cementeri de Castelló
El 13 de maig de 1861 es va inaugurar el cementeri de Sant Josep amb una cerimònia multitudinària. Manava la tradició que el primer enterrament havia de ser el d'un pobre de solemnitat que, a més, fora virtuós segons el parer de l'alcalde i del capellà. Va ser una dona, Antonia Llop i Ramos, la que va tindre el dubtós honor de ser la triada per a ser acompanyada en el seu enterrament per una sumptuosa comitiva digna dels ciutadans més acabalats de l'època.
L'itinerari Dones immortals vol retre homenatge a diferents personalitats destacades en els camps de la ciència, la cultura, la política o l'espectacle, juntament amb uns altres que van ser protagonistes anònimes d'esdeveniments històrics de la ciutat o, com en el cas d'Antonia, del mateix cementeri. Trobarem ací dones que van lluitar per a reivindicar la igualtat dins d'una societat que les tractava com a ciutadanes de segona fila i les educava per a cuidar de la llar, criar als fills i procurar el benestar del marit.
En aquest recorregut podrem conéixer a algunes d'aquestes dones que van deixar una petjada i van obrir portes perquè, hui dia, la dona tinga reconeguts els seus drets igual que l'home. A pesar que s'ha avançat molt, encara no s'ha aconseguit una igualtat plena,
Cementeri de Sumacàrcer
El cementeri de Sumacàrcer és un dels llocs més destacats de la localitat, ja que l'any 2017 es hico amb el títol del cementeri més bonic d'Espanya.
La seua ubicació als peus de la muntanya del Castell de Peñarroya s'integra amb el paisatge mostrant espectaculars vistes i panoràmiques al riu Xúquer, les muntanyes del massís del Caroig, els camps de tarongers i la localitat de Sumacàrcer.
Cementeri vell de Polop
Va ser cementeri durant uns 150 anys, després de ser castell. En els anys 20, Gabriel Miró, estava enamorat d'aquest cementeri i les seues vistes, el va plasmar en el seu llibre "Anys i Llegües", capítol "Hort de Creus".
En els anys 40, va deixar de ser el cementeri del poble, quedant en ruïnes. Però ara l'es ha restaurat tal com l'escriptor el veia i va escriure en el seu llibre, tomba del foraster, panteó del novici franciscà, per això ara se'l coneix com el Cementeri Literari de Polop. A part, té una pujada, que és un calvari amb parades de viacrucis, amb ceràmiques del segle XVIII.
Cementeri Civil de Bunyol
El cementeri civil de Bunyol es va inaugurar en 1886 i l'objectiu de la seua construcció va ser donar sepultura a aquelles persones que per la seua ideologia o creences religioses no combregaven amb l'Església Catòlica, i per tant no volien ser enterrades en espais sagrats. Es tracta de l'únic camposanto maçó que ha sobreviscut a la Guerra Civil i un dels pocs que ha sobreviscut al franquisme sense que facen desaparéixer els seus símbols o inscripcions maçòniques.
En aquest cementeri civil hi ha fins a 435 tombes amb una simbologia molt particular; fins i tot sota la dictadura de Franco es van realitzar enterraments a maçons, a pesar que el règim el perseguia. Si ens acostem a ell podem observar en el frontispici el clàssic símbol maçònic del triangle, el cartabó i el compàs, que representen la llum i la construcció de l'Univers.
El cementeri compta amb un nivell de protecció de Bé de Rellevància Local. Tant la Generalitat Valenciana com el mateix Bunyol ha començat a realitzar accions de conservació i restauració per a cuidar aquest singular cementeri, únic en la seua espècie en la Comunitat Valenciana. Es calcula que hi ha enterrats més de 40 mestres maçons; si passeges per ell et toparàs amb símbols com la Torre Jakim, un tòtem maçònic de gran bellesa.
Com a curiositat, la majoria de cementeris civils eren una vergonya per a les famílies que deixaven allí als seus membres; aquest és un dels pocs en què les persones no creients, per voluntat pròpia, triaven ser enterrades allí.
