Bomber desplaçat a Turquia: “Veure la solidaritat entre tanta tragèdia et fa recuperar la fe a la humanitat”

Hi ha situacions per a les quals no et prepara la vida. El grup de bombers de la Unitat de Rescat en Emergències i Catàstrofes del Consorci Provincial de Bombers de València acaba de tornar d'ajudar al terratrèmol de Turquia. Van arribar aquest diumenge a València però el seu cap i el seu cor segueixen allà. Difícil gestionar la tragèdia, mort i destrucció que han vist aquests darrers dies.

A elperiodic.com hem entrevistat Rafael López Moreno, bomber d'aquesta unitat que, encapçalada per Ramón Perez i amb tretze companys més, s'han desplaçat fins a la zona 0 del terratrèmol, a Adiyaman, per ajudar a la carrera contra rellotge per rescatar vides. Cada hora que passa era clau i no hi havia temps ni per dormir, l'important era ajudar a treure de sota les pedres les persones que seguien lluitant per la seua vida.

Com es mobilitza el grup per a una catàstrofe així?

La informació de la magnitud del terratrèmol ens arriba un dilluns al matí i des del grup d'UREC es fa una premobilització per saber qui estaria disponible si calguera. Ixe dilluns va ser un dia de tràmits, gestions i preparatius però vam anar a dormir sense tenir la certesa 100% de si viatjaríem o no l'endemà. Dimarts ens vam reunir a les sis del matí a Chiva i vam sortir a Madrid per agafar l'avió.

Dius que va ser un dia de preparatius. Com et prepares logísticament per enfrontar-te a alguna cosa que desconeixes com és una catàstrofe de tal magnitud?

A la Unitat de Rescat en Emergències i Catàstrofes la preparació per a un terratrèmol forma part dels entrenaments, que fem cada dues o tres setmanes. Tenim tot el material ordenat per caixes i està establert com ha de ser una eixida internacional. És a dir, la preparació ve anys. Una altra cosa és la preparació mental, per molt que ho visualitzes no saps a què t'enfrontaràs fins que ets allà i una vegada allà tampoc acabes d'assentar tot el que estàs veient.

Com vau arribar al punt 0?

Quan vam arribar a Istanbul ens estava esperant un equip de traductors per anar a Gaziantep, la zona del terratrèmol. Aquests traductors eren una ONG turca que ens va acompanyar cada dia. I realment va ser una mica odissea perquè vam volar d'Istanbul a Gaziantep i allà ens va recollir un autobús de línia per fer un trajecte de quatre hores fins a Adiyaman. Va ser molt dur perquè moltes carreteres estaven destruïdes, feia molt de fred i des de la finestra de l'autobús anaves veient la destrucció i la neu. A més, era una zona de conflicte, motiu pel qual no vam poder anar amb helicòpter fins al destí final, era arriscat.

Què us trobeu quan l'autobús arriba a Adiyaman?

Arribem al centre de l'alba Adiyaman, per assentar-nos al costat de la IAE (ONG Intervenció, Ajuda i Emergències) que ja havia arribat. Ens vam ubicar en una mena de parc a la zona centre de la ciutat, amb gent dormint a la gespa, en tendes de campanya i improvisant fogueres perquè feia molt fred. No hi havia aigua corrent ni llum i per a la gent era una salvació poder carregar el telèfon per comunicar-se.

I com era la manera de treballar?

A través d'avisos oficials o que arribaven als nostres intèrprets. Bé de gent que havia escoltat altres, que sabia que tenia coneguts atrapats.

Rafa, tu també ets arquitecte. En una situació de col·lapse d'estructures com aquesta, és valuosa la informació que pugues aportar o en estar els edificis destruïts no hi ha teoria ni pràctica?

Passa una mica de les dues coses. D'una banda tinc el coneixement de com es fan els edificis i puc saber com s'ha produït el col·lapse però en estructures tan col·lapsades és pràcticament impossible ser capaç de deduir quina és la resistència que queda a aquesta estructura formada per plaques i plaques de forjats , ni quines accions que pugues fer et comprometran més o menys.

Quin és el rescat què més us ha marcat?

UREC, en col·laboració amb IAE rescatem dues persones vives, un pare i la seua filla. Això va ser al final del primer dia, després d'estar tot el dia anterior sense dormir i aquesta jornada haver-nos trobat només morts i pistes falses. Estàvem tornant al campament quan vam rebre l'avís que havien escoltat cridar gent dins una runa.

I com és el protocol d'acció a l'hora de fer un rescat en aquest context de runes i risc de despreniments?

El procés normal és fer un primer rastreig amb gossos ja que ells detecten les víctimes per l'olor i saben si són vives o mortes. És sempre la primera informació fiable que tenim quan no hi ha res més. En aquest cas se sentien, molt lleument, però sabíem que hi eren. Aleshores la teua feina és localitzar d'on vénen aquests sons i, un cop fet, comencem a fer buit amb l'eina i sempre amb compte de no comprometre l'estructura per anar avançant a poc a poc fins arribar al buit on estaven.

I com estaven?

Estaven molt millor del que m'hauria imaginat. Després de tres dies sense menjar ni beure jo m'esperava que ja estigueren molt passius però eren capaços de reaccionar. Al final és un cop de sort perquè ells es van quedar en una zona entre una biga de cant que era força gran i generava buit, la porta d'entrada a sa casa també generava buit perquè es va quedar aixafada i ells estaven darrere. Hi va haver un moment força dur perquè just abans d'arribar-hi vam trobar una víctima que era l'altre fill que s'havia quedat atrapat per la porta en intentar sortir de la vivenda. De fet, quan la intèrpret li va preguntar al pare abans de ixir si hi havia algú més amb ells, ell va dir que hi havia el seu fill però que ja n'havia ixit. I és clar, no va arribar a ixit.

I com desfer el camí de tornada amb persones ferides? Quin és el buit que fas?

El buit que cregues és mínim, d'uns trenta o quaranta cm a tot estirar, just perquè passen el cap i les esquenes. Calia anar amb molt de compte, posant-los en una taula i anar passant-la fins a treure-la.

Ha estat l'experiència més dura a què t'has enfrontat a tota la teua vida?

Sí. És cert que nosaltres estem “acostumats” a veure situacions tràgiques i cadàvers però de la magnitud que hem viscut no n'havíem tingut cap. Hi ha una cosa que ens salvava i que ens servia de cuirassa i no és parlar l'idioma de la gent local. Això et protegeix de saber la història de cadascú. Crec que és una cosa tan impactant que encara ho estem digerint tot i fins que no passen uns dies no serem conscients de la tragèdia que hem vist.

És clar, supose que penses en què gent que s'hi ha quedat i com s'enfrontaran a la nova realitat.

Aquesta és l'altra part i crec que és important parlar-ne. Perquè allà ara hi haurà una crisi brutal. Això era una ciutat devastada totalment, Adiyaman és una ciutat comparable amb Múrcia, d'uns 330.000 habitants i jo no hi vaig veure ni un edifici sa. Des del meu punt de vista com a arquitecte et puc dir que encara que van caure un 20 o 30% dels edificis l'altre 70 i 80% té lesions que són irrecuperables, és una ciutat que està destinada a morir. Tots els que hi eren tenien l'esperança de trobar els seus familiars enterrats a la runa i de recuperar la seua llar algun dia. Però casa seua ja ha desaparegut per sempre.

Hi ha res en positiu que t'emportes aquesta gent a qui heu ajudat?

Doncs si i és una cosa que et fa recuperar la fe a la humanitat: la seua solidaritat. Quan hi ha una crisi real, quan la gent té necessitats reals, la humanitat s'aboca. Nosaltres, per exemple, solíem fer fogueres a la vesprada nit perquè feia molt de fred i s'acostaven moltes vegades els xiquets. Doncs bé, quan veien que algú havia preparat un poc de menjar, una sopa, te la portaven perquè tu poguesses menjar. Ha estat brutal. Veus que la gent ho ha perdut tot i tot i així són capaços de donar-te el que faça falta.