El valencià Héctor Lara: de les burles en el col·legi a subcampió d'Espanya de boxa
Amb 15 anys és tot un exemple de disciplina malgrat els complicats inicis
Héctor Lara, jove de 15 anys que estudia 2n d'ESO en l'Institut de Puçol, s'ha proclamat a la tardor de 2024 subcampió d'Espanya de boxa en la categoria júnior. Fa poc més de tres anys que es va iniciar en la boxa i ja ha aconseguit el subcampionat d'Espanya i el campionat Autonòmic en la categoria supermosca, de menys de 52 quilos de pes. Héctor i el seu entrenador parlen de la seua història, del seu dia a dia i dels seus projectes futurs.
«Reien de mi en el col·le, però quan vaig començar a entrenar i vaig millorar el físic, tot va canviar», explica Héctor Lara amb un somriure que resumix l'origen del seu interés per la boxa. Amb 52 quilos, que ha de mantindre durant tot l'any per a no canviar de categoria, ja està en l'elit autonòmica i nacional.
Gran part de culpa del seu ascens la té Ramón Lord, que no sols és el seu entrenador, sinó també preparador, pedagog i gran amant de la boxa, al qual considera un esport molt desconegut: «València ja ha complit els cent anys de boxa i el primer campió del món va ser valencià».
Però no sols parla del passat , com a expert destaca les tres escoles en què es basa la preparació dels seus pupils: primer, l'escola de boxa, en la qual s'aprén la tècnica; segon, la de combat, que permet entrenar amb un altre company i controlar el reglament i les zones del ring; finalment, l'escola d'espàrring , en la qual posen en pràctica les ensenyances.
Superades les tres escoles, és l'hora de competir, però amb limitacions.
«Els júniors només disputen tres assalts de dos minuts cadascun», explica l'entrenador. «Abans d'eixa edat no es pot competir a Espanya perquè la Llei no ho autoritza. Potser massa tard en comparació amb altres països, com Cuba, el meu país, on es comença uns anys abans».
La protecció, una de les claus d'este esport. Primer amb el control de les edats en què es pot boxejar, a partir dels 15 i 16 anys, la categoria júnior. Però també amb elements per a garantir la salut dels participants: el casc, els guants i la presència d'un metge en cada competició.
«I després està el nivell d'exigència de la meua família i el meu entrenador per a poder boxejar», afig Héctor. «Cada dia vaig a l'institut als matins, després a casa a menjar. A la vesprada, primer estudi i acabe els deures… i a les 19.30 hores comence l'entrenament diari durant 90 minuts. En tornar a casa, sopar, finalitzar si queda algun deure de l'institut i a dormir».
Un horari que han de complir tots els que entrenen amb Ramón en el Port de Sagunt. Si la seua filosofia és demostrar que «la boxa no són dos senyors que es peguen», ha de ser exigent amb els seus alumnes perquè donen el valor degut en el seu dia a dia als estudis: «Si no estudien, no boxegen. Si no aproven els exàmens, no competixen. A més, en el gimnàs tenim una oficina a dalt i si algú no aprova o té exàmens, primer passa per l'oficina a atendre els estudis i després, si millora els resultats, baixa a entrenar».
Disciplina, una paraula que Héctor té assumida des que va començar a entrenar fa poc més de tres anys. Sap que necessita una gran preparació per als dos minuts de cada assalt. En el Campionat d'Espanya es va enfrontar a representants d'Andalusia, Madrid i La Rioja, als quals no coneixia i no va poder estudiar prèviament, per la qual cosa la clau està en la preparació prèvia.
«Entrene cinc dies i els caps de setmana isc a córrer. La preparació és fonamental, perquè després t'ho jugues tot en la setmana que dura el campionat», continua el subcampió d'Espanya júnior. «Vaig començar amb la boxa en un gimnàs de Sedaví, amb Adrián Cozma, l'altre jove boxador de Puçol. Ara ell té el seu gimnàs en la població i jo entrene en el Port de Sagunt, amb Ramón. I des del principi tinc clar que el seu mètode és el millor: el rendiment acadèmic va abans i després la boxa. Qüestió de disciplina».
Una disciplina que també li ve del seu besavi, ja mort, que va ser boxador el segle passat i que li acompanya sempre, amb la seua foto i la seua samarreta. Els porta en la seua inseparable motxilla i són, en gran manera, la seua font d'inspiració.
Héctor gaudix quan boxeja i quan parla de boxa. Queda molt lluny aquell xiquet d'onze anys de què es burlaven els seus companys. Hui és un jove disciplinat, amb bon rendiment acadèmic i amb un físic imponent… no s'arriba a la final del Campionat d'Espanya sense un dur entrenament o sense disciplina.
