El incendi de Begís continua horroritzant als seus veïns: “Cada vegada que vinc plore més”
Quatre mesos després del desastre, les seues gents recorden cada detall de la tragèdia i destaquen l'ajuda prestada per Viver que els va acollir per una setmana
Visitar la zona arrasada per l'incendi de Begís aquest estiu estremeix, tant, que una intenta posar-se en la pell d'aqueixes persones que van haver d'abandonar les seues cases davant la proximitat de les flames, i és incapaç de comprendre l'horror i el terror que van haver de viure les gents de Toràs, Teresa, Sacanyet, Canales i Begís.
Amb 18.510 hectàrees calcinades, l'incendi forestal de Begís s'ha convertit en el major incendi de la província de Castelló des de 1994.
Era el 15 d'agost, festivitat de la Verge de l'Asunción. Els pobles de l'Alt Palància es trobaven a vessar de gent. La calor en aquells dies era sufocant, el 13 d'agost es va viure una rebentada tèrmica que va elevar els termòmetres a temperatures desconegudes en la Comunitat Valenciana. La muntanya estava seca i feia aire.
La tranquil·litat d'aquells dies de pont es va trencar amb l'inici del foc, unes flames que corrien a 45 quilòmetres per hora. Era impossible parar-ho malgrat que els efectius de bombers del Consorci Provincial de Castelló i els Bombers Forestals de la Generalitat s'afanyaven per terra i aire a contenir les flames. Però el foc els va anar guanyant terreny. “No es podia respirar”, recorda l'alcalde de Toràs, Carlos del Riu.
Les famílies van haver d'eixir corrent de les seues cases, pràcticament amb el posat. Alguns van fugir a València, on resideixen durant l'any, uns altres a Viver on l'ajuntament va cedir el poliesportiu i una residència per a les persones que necessitaven major atenció.
La tragèdia va donar pas al valor més preuat de l'ésser humà: la caritat.
L'alcalde de Toràs, Carlos del Riu, recorda que el 16 d'agost, a l'hora de menjar, el foc anava a més, “vaig tocar les campanes perquè la gent sabera que estava passant alguna cosa”. “Sabien que se'ns tirava el foc damunt”. Així que els veïns es van presentar en la plaça de l'Església amb vehicles i “vam anar carregant gent i es van anar al poliesportiu de Viver”. En tot just 20 minutos, Toràs va quedar deshabitat. “Vaig ser l'últim a eixir acompanyat de la Guàrdia Civil quan el foc ja estava en els marges del poble”.
Per part seua, l'alcaldessa de Begís, María José Madrid, recorda que “el foc era super virulent” i “impossible de controlar”. Per megafonia van avisar a la gent i amb l'ajuda de la Guàrdia Civil, regidors i veïns el poble es va desallotjar en 25 minuts.
Una setmana evacuats
Una setmana després van tornar els veïns a Begís i Toràs, molt abans ho van fer els de Sacanyet que també van ser evacuats, com recorda el seu alcalde Miguel Gámez.
El camí de retorn va ser dur, no sabien el que s'anaven a trobar. Així ho explica Manolo Agustín, veí de Toràs, per a qui “va ser molt impactant tornar”, qui recorda el temor que tenien durant el retorn perquè no sabien en quin estat estarien les seues cases. “El foc va córrer per la muntanya molt ràpida”, explica.
“La imatge que recorde quan entrem a Toràs va ser molt dolenta, l'olor era insuportable i tot estava ple de cendra”.
La seua dona, Ángela Durán, que treballa en el bar dels jubilats de Toràs assenyala la “por i els nervis” del moment perquè en tornar “no sabíem el que ens anàvem a trobar”.
Amb molta tristesa recorda Joaquín Mañes aquells dies. Encara que va marxar a València amb 15 anys, torna a Toràs cada estiu, caps de setmana i festius. I a la seua edat, ja avançada, afirma “vam ser ocupes, mai vaig pensar que ho seria”.
Aquesta expressió ha sigut la més alegre de la conversa, perquè en els seus ulls es reflecteix la tristesa en recordar tot el perdut. “Mai he plorat tant i cada vegada que vinc a Toràs, plore més”. “Sent que aquest és el meu poble i ací tinc les meues coses”, assegura.
Agraïts a Viver
Deixant a un costat l'horror de l'incendi i les seues conseqüències, als veïns dels municipis afectats els queda un sabor agradable: el suport que van rebre del municipi veí. “La gent de Viver es va portar molt bé amb nosaltres”, recorda Manolo Agustín, un sentiment que comparteixen totes les persones amb les quals hem parlat.
El turisme es ressent i no hi ha caça en la zona
La zona és lloc de visita obligada els caps de setmana. Els senderistes visiten per centenars la zona, però amb l'incendi allò es va parar en sec. Ara, quatre mesos després, la gent torna a acostar-se a aquests municipis de l'interior de l'Alt Palància que van perdre els seus cultius d'ametlers, oliveres o carrasca.
El foc va arrasar també la caça, no hi ha fauna en la zona i els caçadors d'aquests pobles han d'anar-se a altres llocs per a caçar. I els que solien acostar-se per a practicar aquest esport, no el poden fer. Un fet que han notat els negocis, comenta Ángela Durán.
“Ens estem reintentando i animant que la gent torne”, assegura l'alcalde de Toràs, qui està treballant en la connexió del municipi amb la Via Verda “perquè s'acosten. Cal cercar altres al·licients”, conscients que la muntanya tardarà anys a recuperar-se i tornar a la seua esplendor.
L'alcaldes de Begís destaca la labor que realitzen les associacions de la localitat per a seguir avant. “La gent no s'ha donat per vençuda”, assegura, encara que la Setmana Santa serà la prova definitiva: “veurem què passa”, si torna la gent com abans perquè amb l'incendi, l'estiu es va donar per finalitzat en aquesta localitat i els estiuejants van marxar, encara que les festes de setembre les vivim amb moltes ganes”.
Pese a l'horror, quatre mesos després el verd torna a ressorgir en les muntanyes i comencen a posar la nota de color a un entorn grisenc i trist, que ha deixat un incendi que va tardar un mes a ser extingit.
