Una filòloga de Vila-real fixa que el topònim Penyagolosa deriva de Penya Angolosa

La catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat de València Rosanna Cantavella ha proposat una nova hipòtesi sobre l’origen històric i l’evolució del topònim Penyagolosa. Amb criteris semàntics i fonètics, la investigadora defensa que és un orònim resultat de l’aglutinació d’un substantiu (pinna) més l’adjectiu angulosa. Aquest estudi s’ha presentat a la Universitat Jaume I de Castelló en el marc de la LXVII Conferència Anual de l’Anglo-Catalan Society.

Penyagolosa és la muntanya més simbòlica en l’imaginari col·lectiu valencià i la més alta de tots els territoris del domini lingüístic valencià, amb els seus 1.811 metres (Institut Cartogràfic Valencià). Estar exempta d’una altra de gran altitud propera, la seua forma punxeguda o en proa amb el seu enorme precipici cap al sud i la seua visibilitat, l’ha convertit en una muntanya apreciada, coneguda i citada des d’antic. Què pot significar el topònim ha estat al llarg del temps motiu de debat filològic?

Segons l’estudi de Cantavella, el primer topònim que podia haver existit per referir-se a aquesta emblemàtica muntanya a cavall entre les comarques de l’Alt Millars i l’Alcalatén podria haver estat Pinna Angŭlōsa. Després, indica que el terme derivaria a Penya Angolosa i finalment es convertiria en Penyagolosa, mitjançant els canvis fonètics que implicaria l’abandonament de la vibració nasal de la [n] i la transformació de la [u] a [o] tancada, passant d’angŭlōsa a golosa.

Davant la pregunta de per què angolosa i no angulosa, ja que angle és la forma majoritària que apareix als registres geogràfics del català i no àngol, l’autora defensa que el segon no necessàriament s’ha de considerar una raresa. Ja que, justament a Alcanar, zona propera lingüísticament a la zona de Penyagolosa perviu actualment un testimoni toponímic d’àngol. D’altra banda, Cantavella també es basa en l’anàlisi de textos entre els segles XII i XIII per defensar aquesta idea, entre els quals destaquen els testimonis adduïts pel filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch.

Semànticament parlant, la filòloga defensa la possibilitat que originàriament es poguera aplicar a una muntanya un terme abstracte com angulós, ja que des dels primers temps del català hi ha testimonis on s’observa l’ús freqüent d’aquest terme per a delimitacions de terra, fet que demostra mitjançant exemples de textos procedents del segle XI al XIV. En aquest sentit, el document aporta una sèrie d’imatges actuals on es mostra l’essència angulosa de Penyagolosa, vista des de diverses perspectives de tots els punts cardinals.

Abans de defensar aquesta nova hipòtesi sobre l’origen del topònim Penyagolosa, l’autora de Vila-real també dedica un apartat a desmentir, des del punt de vista de l’evolució fonètica, antigues creences de l’origen d’aquest terme. Així, refuta la hipòtesi del filòleg català Joan Coromines, que en la seua obra Onomasticon Cataloniae defensa que Penyagolosa podria vindre d’aquilosa o aqualosa. Sobre la primera, Rosanna Cantavella defensa que el canvi vocàlic de passar d’una [i] a una [o] tancada és altament improbable, i de la segona que l’evolució fonètica d’aqua a ago seria molt inusual a les comarques on se situa el Massís de Penyagolosa.