Investigadors de la UA revelen que les tècniques agràries utilitzades en les àrees de muntanya d'Alacant tenen dues mil anys d'antiguitat

Dos articles recentment publicats per investigadors de la Universitat d’Alacant en revistes d’alt impacte internacional demostren que les tècniques agràries intensives utilitzades a la muntanya alacantina, atribuïdes a la població medieval islàmica, són mil anys més antigues del que se suposava. «Aquestes activitats, com són la irrigació, l’adob o els abancalaments es van iniciar a finals de l’edat del ferro, cap a l’any 100 aC, i s’han mantingut a través del temps i les cultures, ja que s’han mostrat tremendament sostenibles ambientalment i social», explica el catedràtic d’Arqueologia de la UA Ignasi Grau, un dels coordinadors de la investigació juntament amb la professora Julia Sarabia, de l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la UA.

Concretament, els articles publicats són, d’una banda, «Archaeological landscapes and long-term settlements in the Perputxent valley (eastern Iberia): Exploring land use strategies and sustainability in a Mediterranean mountain área», publicat per The Holocene; i, d’una altra, «Roman farmers in eastern Iberia: A spatial, geoarchaeological and bioarchaeological approach to agrarian strategies», publicat en Quaternary International.

Els estudis, que analitzen l’activitat agrària i el poblament rural de finals de l’edat del ferro i època romana, s’han basat en tècniques múltiples com l’anàlisi arqueològica, la teledetecció, les anàlisis geoquímiques, arqueomètriques o de micromorfologia de sòls. I amb aquestes s’han caracteritzat zones d’hortes a la vall de Perputxent i bancals a Banyeres de Mariola, unes investigacions en què han participat especialistes de les Universitats de Jaén, Burgos, València, el CSIC o la Societat Aranzadi d’Euskadi i que han comptat amb el finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació-GVA.

Ignasi Grau assenyala com el mosaic agroforestal que forma el nostre paisatge, el de les comarques alacantines, en el qual es combinen els cultius i els horts amb les zones boscoses, ja era així fa més de 2.000 anys. «El que veiem ara és la suma del treball de moltes generacions de persones que han estat fent el mateix durant segles. Hem creat una agricultura sostenible a costa de molt d’esforç, que va començar a perdre’s a partir dels anys 60 quan es va abandonar el cultiu tradicional», explica el professor, per a qui la falta d’estudis arqueològics sobre la vida rural continua sent una de les grans assignatures pendents dels investigadors ja que «s’ha posat molt d’interès a saber què es feia en les urbs, però es desconeix com era la vida al camp quan, en realitat, el 95% de la població habitava en aquest entorn».